– Si me la toques per baix, Jordi… (si me la toques per baix, Jordi…) Tot bé. No hi ha cas en aquest cas. Es tracta, però, de posar en valor, i avisar, que hi ha frases que semblen porcades, però de les bones. Lloc: local de filà. Situació: quarts de final del Campionat Mundial de Cotos, d’ací.
Frase sencera: «Si me la toques per baix, Jordi, un poquet abans, jo t’hauria triomfat de seguida, i les deu d’últimes haurien sigut nostres…recollons, Jordi!!!» Però, si un es queda, només, a les primeries de la frase, o la veu escrita en un paperot, la cosa canvia de valent, doncs sembla que Paco Maganxes, i Jordi Perspicàcia, s’entenen. I no és que passaria res del món, això podríem fer ara, amb aquestes edats que anem tenint. L’amor és lliure, i cadascú l’expressa com vol, o pot. Veritat? Doncs…
– Abans, Jaume era chaufer, (abans, Jaume era xofer). Hi ha en aquest terme, així expressat, una clara influència francesa: del francès «chauffeur» ens arriba el mot «chaufer», tot apuntalant-se amb el peu esquerre per a pronunciar-lo sense esqueixament auditiu. «Chaufer», pot provocar galteres per l’esforç desmesurat en la pronúncia. Una llàstima perquè resta molt bonic i sonor. La primera síl·laba és tan i tan sonora, «chau-», que sembla que escoltem la primera «platillada» de «Churumbelerías». Tot molt eufònic, però sense cafè espirituós.
– Tenim un poblema, (tenim un problema). Tot és qüestió de la crua realitat en l’alteració consonàntica. Per poquet, però hi ha tema. Entre la «p» inicial i la «o», s’han armat un embolic del dotze…Però també s’ha de mirar com és de difícil dir «pro-» amb la facilitat, en canvi, de dir «po-». La qüestió és fregar el personal. Els del diccionari haurien de tenir aquestes coses ben presents. Però no. Ací cadascú va a la d’ell. Senyorrrrrrrrrr…
– Encara no ha eixit el pograma, (encara no ha eixit el programa). Mira, xaval, tu podràs pensar el que vulgues, però a mi m’agrada dir «pograma». Té un puntet graciós que m’apanya d’allò més, i ja està. «Libertad, libertad, sin ira libertad…» Doncs sí. Bé, ara en serio. Si diem «pograma» se’ns veu el plomer, i encara que ens llevem la boina, la rosca del monyo resta present per a delatar-nos, i escampar arreu, que portem a sobre el pèl de la devesa. Cal prestar atenció a l’ordre lògic de les coses.
– Pepito se coge como una lapraza, (Pepito s’agafa com una llepassa). Pepito és un descarat i té molt llargues les mans, podríem arribar a pensar. Però no, açò és una acusació molt falsa, i de tota falsedat. Perquè ho sabem amb tanta seguretat? Doncs perquè coneixem el tal Pepito…i assegurem que és un bon xic. I que d’això res de res. El que passa és que als jocs infantils, o juvenils, s’hi generen situacions d’alt risc, i a vegades una sarpada a contratemps, posa de manifest la blanor dels éssers humans. A més, i què passa? Fotre, quanta explicació!!! Ací parlem de llengua, o de mitja llengua. «Lapraza» vol dir «llepassa», el que passa és que el/la parlant s’hi trabuca i canvia la morfologia del mot en qüestió. I podem pensar que una «lapraza» és un animal perillós, i molt verinós, segons s’hi mire. Però no, la «lapraza» és una herba inofensiva, però s’agafa de valent a la roba, la molt borda, i per això al pobre Pepito l’acusaven d’agafar-se fort, i sense pietat. Pobre…
(continuarà)
j.s.
u.a. e.
