Che, cojones, estamos en Navidad y todavía no han quitado lanramá de fiestas, (xe, collons, estem en Nadal i encara no han llevat l’enramada de festes). Són uns exagerats! Total…si s’esperaren una miqueta més els de l’ajuntament, ja no caldria llevar-la ni tornar-la a posar. Total… A més, com ens agrada d’escoltar, o bé de llegir, això de «grímpolas i gallardetes se mecen en la brisa abrileña sobre las almenas del castillo o fortaleza»
Mira, a nosaltres, també a mi, perquè forme part del (nos+alteros), m’agafa un cuquet allà dintre que per a què vaig a contar més coses.
Però, demanem una mica de mirament, i si s’imposa Cervantes, almenys no hauríem de fer l’apòstrof en castellà, i a més estacant-ho tot junt: «lanramá???» Per favor, home…una mica de consideració i solidaritat.

 – El meu home sempre porta els mateixos calsonsillos, (el meu home sempre porta els mateixos calçotets). NOOOOOOOOOOOOOOO!!! La senyora no vol dir que el seu marit no s’hi canvia de roba interior mai de la vida. NO! Perquè si no, el pobre home, caminant per la senda del colesterol, i baixant cap al centre urbà, des de Batoi ja diria la gent: «per allà ve Albó, i no gasta sabó…» Pobre… El que vol dir la senyora Miracles és, que sempre du els calçotets de la mateixa marca, eixos amb la part de la bossa reforçada i tot. El que té  castanyes (mai millor dit) és canviar «calsonsillso» per «calçotets». És bonic el mot «calsonsillo», però no volen, els del diccionari, que ho diguem, perquè fa una fotracada de riure, i ja sabem com són els del diccionari…no s’hi riuen ni per saber morir… són del morro prim, i tesos com una moixama. Ai!!!

– Raimundo Regalícia tiene, en la paradita del mercao, un ambuchao…, (Rodolf Regalèssia té, a la paradeta del mercat, un embutxat…). Nyàs cantí!!! En una línia tres cosetes de no res… «paradita», «mercao» i «ambuchao». Així no anem enlloc. «paradita» no té pedaç. És una castellanada de dues quartes i mitja, i punxada en vena. «Mercao», és per a pixar i no treure ni gota. En pla bèstia!!! Ara bé, en castellà també diuen «deo», «tejao» «comío», etc, sense despentinar-se. Un poc animals sí que ho són, no? I, finalment, «ambuchao», és el remat final, la guerra civil de l’estratègia terminològica. Ànim i… «adelante l’entrada…»

– Ay! Nos tomamos un pislocabis más buenooooo…, (Ai! Ens vàrem prendre un piscolabis més boooooo..). Hi ha una petita diferència: «co» per «lo», una metàtesi  sense massa importància. Almenys ho sembla així. El que denuncia aquesta frase és l’alt nivell ultra fi que ha acabat fent figa. El/la parlant vol ser del puntet i la tíria, i les presses, li fan una mala passada. Butuniatus habemus!!!

– No tardaràs, idat?, (no tardaràs, veritat). És molt d’ací això de «idat?». És més curtet i significa, no obstant, el mateix. És una afèresi que ajuda a estalviar una miqueta el parrupeig insensat. I, també, com que s’acurta el missatge, doncs es pot preguntar a cent per hora: idat?, idat?, idat?, fins que l’interlocutor es talla les venes en acte definitiu d’immolació.

(continuarà)
j.s.
u.a. e.