– Me he endolzado una piñaaaaa…, (m’he clavat una tamborinadaaaaa…) Si caus i t’esporreges és, normalment, perquè has fet l’animal. Cal anar a poc a poc, ja ens ho diuen les agüeles, les nostres agüeles. I sembla que el participi faça referència a «endolcir», però no. Ni pensar-ho. Açò es refereix a tot el contrari: a arrear-se una bona bescollada i res més. I dit amb aquest castellanisme, amb la «z» de rigor, la parlant, amb boqueta de «pitiminí», no pot reprimir la seua dèria per ser hi més, una mica més que els altres. La llengua té eixes coses, i tot ho facilita…però amb «z».

– Mi marido se ha hecho una lanfarnada en el traje nuevo que…,(el meu marit s’ha fet una llenfarnada en el tratge nou que…). Vaja que sí!!! Sí, sí, «lanfarnada». Això és de deu!!! De «lanfar», nada de nada. Açò de la «lanfarnada» és com una escopetada de lladre, sona com un retret a la cara de l’interlocutor. I la taca al tratge deu ser com una coca bova, de gran i grossa. I, potser, siga de fregit amb conill, amb la qual cosa ja l’ha fotuda ben bé, i li tocarà dur el tratge, segur, a la tintoreria. I ara demanen un fotre per a netejar-te un tratge. Ja veurà, ja…

– Mi primo se quedó enchancado en el replanell, (el meu cosí s’hi quedà enxancat al replanell). La posició és dura de veritat: una cama ací, l’altra allà, i els satèl·lits orbitant al voltant de la gallofa. Ben dur per a suportar-ho sense anestèsia. Però llençar per eixa boqueta «enchancado» vol dir alguna cosa…Igual, Eunòmia Llinares, s’hi vol dedicar a l’estudi dels jocs populars: «enxanc», fent una bona desinència en «-ado» que pega un tro. I nosaltres badant!!!

– Eiiii, vols que demà juguem als clomos?, (eiii, vols que demà juguem als cromos?) Hi ha una metàtesi que no altera pas el significat del mot. Un canvi de «r» per «l». A més, és més fàcil dir «clomo» que no pas «cromo». I així no hi ha confusió possible amb l’element químic de número atòmic 24, i símbol Cr. Nyàs, coca!!! Encara que nosaltres, aleshores diríem «crom». Però del cert és que hem escoltat moltes vegades dir «clomo», i prou!!!

– Ermengardeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!! Fes-me unes bandonguilleteeees mentre veig el fúmbol. Però no tardes gens que et conec (Ermengardaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! Fes-me unes mandonguilletes  mentre veig el futbol. Però no tardes gens que et conec). El nom ja no té pedaç… Eixos pares mereixen la presó per posar-li tal nom a la xiqueta, fotre!!! Si  ja no s’estila gens ni mica… I no podem canviar les lleis del sistema solar. Ara bé, Baccus Pérez té prou delicte per demanar «bandonguilletes» a la seua senyora. I és que la gent s’apuntala i allà va, pel Gurugú fins a Ferrandis i Carbonell. I quan es gasta el diminutiu, sembla més mono, però no. De cap de les maneres.

(continuarà) j. s.
u.a. e.