Destacados
Creación
Un Bando Real atípico para un año atípico
Pep Jordá -fundador de Tipografía La Moderna,  patrono de la Fundación Mutua Levante y perejil de innumerables salsas culturales alcoyanas- es el autor  del texto que ayer leyó el Embajador Real anunciando la llegada de los Reyes Magos. Es un Bando que pasará a la Historia por la inusual forma en la que llegó al […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística LI
Cinc hores amb Conxi, i Nadal tocant la porta  
Conxi, la nostra Conxi de tota la vida, resta atrafegada fent pastes per al nadal. També remena per la cuina adobant les coques boves, i que costen un muntó de fer, les fotudes coques. I no diguem la perolada de rotllets d’aiguardent…, les males llengües diuen que quan Conxi s’hi posa, en mengen tots els […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XLV
Relat del succeït ocorregut entre una sogra, la filla, un membre de número d’una filà mora que duu bombatxos i Ansu Fati
Els mals mai no venen sols, solen venir acompanyats de malícia, tempestes i carregadets de bombo. I això passa seguit, aquí i allà, i molt més lluny encara. Mira, quan te n’adones, la tens tota dins…, és un dir, clar està. Vaig a explicar-vos una historieta que potser no la creureu, però us assegure que […]
Creación
Microcoraeta Psicolingüística XLVI
Cinc hores amb Conxi
Josep Sou, 30/11/2020

A manera de proemi ens caldrà dir que Conxi és una àvia com les d’abans, com les de tota la vida, vaja. Una dona gran que xerra com un lloro, tot i estant sola a casa seua asseguda a l’agrunsadora i davant del televisor, sempre a tota pastilla, doncs Conxi és ben dura d’oïda des de fa molt de temps, ja. I quines coses conta Conxi, doncs de tota mena i condició són les seues cabòries, encara que ben llustroses i plenes de sofregits. Ja ho podeu imaginar.

Conxi és viuda des de fa un piló d’anys, però li parla a l’home, Jaume, com si fos ahir que s’hagués mort. Una gran cosa, la lleialtat. I s’adreça a ell, de tants assumptes que els convoquen, que fa un no sé què d’escoltar-la. Però pagarà la pena que posem orella i que la deixem fer, com sempre, tota sola, sense esma, ensinistrada per a l’eternitat…Això sí, ja ho podem ben dir, parlar, parlar, parla com pot. Una cosa més: és, des de tota la vida, veïna del carrer de la Cova Santa, i se sent molt contenta i pagada per aquesta circumstància.

El matrimoni, la família i eixes coses…
Ai, Jaume, hui no sé què em passa. Tinc com un reconcomio que em puja i em baixa pel pit, que estic a punt d’aufegame. No sé què collons em passa, hui. No serà pels dos plats d’olla que m’ha menjat, idat? No estaen plens del tot, idat? A més el segon plat no tenia botifarra…quina llàstima, jajaja.

Men recorde com si fóra ara: jo del bracillo teu i eixint de la iglésia, i el cor del sendicat cantant òpera. Ai!!! Quan ho pense maborrone tota sancera. I ma mare plorant com una descosida tot el rato, i la teua amb careta de ja me les pagaràs…i pensant…(mira que amportate el meu Jaumet…) I jo mirantla descroto (ai, no sé si es diu aixina o escorso, o com dimonis es diga) i pensant: hala, ja m’ha fet en ell, mala pécora, desesllavassada,soliviantada.

La nostra xiqueta, això sí que és un bombonet de creatura. Però el primer nóvio que es va triar, la pobra, no magradava gens ni miqueta. Li dien Jordi, i ixia a fetes…»con la iglesia hemos topao!» Uns borraxons. Com to dic, Jaume! Al poc temps de festejar astava més temsp en la filà que en la nostra Pilarín…dasta que el vaig ampomar en lascala i li vaig dir: «O dentro o fuera! Sacabó el carbón! Ni una miquita asín te voy a dejar pasar!» «Me sentiende?» I el pobre abaixava les escales de quatre en quatre, els escalons. I crec que a l’ultim replanell es va tirar per la naia, jajaja. No sé daon li venia tanta por, idat? Veritat jaume que tu mai m’has tingut por, a mi? Home, un poquet sí, però no molta, idat? Home, sí…eixa volta que anaves pel carrer fent requiebros a les xicones i et vaig ataüllat de lluny i em vaig dir: si és el meu Jaume? Què fa el tio porc? Em vaig tirar damunt de tu i amb una palmotà el vaig llevar la boina…jajaja. Total, molt poquetes voltes hem barallat tu i jo, idat?

Els netets, els amiguets i amiguetes i eixes coses…
Ai, Jaume! Tu saps? Els xics i les xiques, ara no són com moatros. Idat? Hala, mira tu, sen van de «Fin de semana» juntets, i hale, «Ancha es Castilla». I els pares i les mares tant contensts. Jo, mira tu, cada volta que Adolfito, el nostre netet, sen va amb els amiguets i amiguetes, no sé lo que em passa. I em diràs que astic neurastènica del tot, sempre pensant en lo mateix, però… «Nunca se sabe lo que puede pasar». I què faran? I com es gitaran? Ai, Jaume, no tinc vida! Pa mi, pa mi, que eixos so fan. Adolfito quan ve del «finde» tremola més que tu. La mà no li para ni un instant, el tio fotre! No pos eixa amigueta especial que té…Virtudes (sí, sí, virtudes teolegales), sempre damunt dell, refreganse com la llapassa…quan pessigue a sa mare li ho he de dir tot. Pa mi que ho saben però es fan les minses, eixes mares dara…No pos els pares, estan pa quels torege Abaito el torero d’ací. Refotre i quins consentits. A bona hora deixe jo a la meua Pilarín en mans dun novio que només vol fer porcades i indecències de tota classe. Ai, Jaume, tots els hòmens sou iguals, idat? «Hale, aquí te cojo i aquí te mato!»

Ai, Jaume, tanrecordes? Una volta tu i jo, darrere de la porta de lantrà, estavem fent picardies i de repent va entrar el meu pare…el vas pixar damunt!!! Ja,ja,ja. Però eren atres temps. En poquet en teníem prou: dos grapadets de no res, una tocadeta de poca cosa, i hale, a sopar a casa que són les deu…

Però tu tas donat conter que Adolfito quan ve del «finde» dels collons, està un poc bisco i tot? Crec que serà de tant darreali al organillo i ballar el xotis. Ai, senyor…!!!

El veïns, les veïnes, el barri i eixes coses…
 Ai, Jaume, latre dia em va parar, anant a crompar el pa, Tonica… no saps qui és? Xi sí, la del pretolio, el sisco, el carbó, i eixes coses. I em va contar de tot. Quasi se me crema el guisaet de carn que tenia al foc. Em va dir que Sufragio i Manolo santenen. Jo no mo volia creure però en te de señals que no se les acaba. Manolo sa deixat el trinqui per ella, per Sufragio, i ella, quan el marit està fent el tercio, «hale, a darle la berienda al nene». Ma dit molt en serio que so fan tots els dies, i que a ell li tremolen les cames, i que les té garsaes com un fumboliste de tant això que tu saps. Però jo no sé si mo crec da deveres. Manolo està prou arreat, però Sufragio sempre ma paregut una xica molt seria i en molt de trellat. Què vols que el diga? Pos sí.

A mi el carrer sempre ma agradat un muntó. Diuen que nhi ha humitats i que per les nits, quan es fa fosc fa por, però a mi no hi ha tio que me sacoste ni un pèl… «pos sí que te veré» Si me sacosta uno malcarat, li arranque dun grapat els menudillos i amb el pito ja tinc pals xiulitets… Però a mi magrà el carrer, i un muntó que magrà.

j.s.

del CAT i de la FSP

         

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario