Ahir divendres, a les dotze del migdia, s’inaugurà la nova denominació de l’antic Carrer del Mantecao, que passa a ser des d’avui «Ca La Gamba». Amb aquest gest s’ha volgut honorar, i fer-ne l’extensió, a totes les cases, on d’una manera o una altra, els més vells del poble pogueren satisfer les seues necessitats d’amerar els estris pendulars.
La comitiva, presidida pel Regidor en Cap, i seguida d’un bon nombre d’autoritats civils, militars, policials, religioses i de tota mena, s’hi col·locaren, a les dotze en punt i com un clau, a dessota de la placa commemorativa per a pronunciar els seus discursos, florits i efusius com no hi ha hagut mai en aquest poble.
Començà, cosa ben lògica, el regidor d’urbanisme, esports i clientelisme social a dojo, tot dient: Senyor Regidor en Cap, Digníssimes Autoritats, Senyores, Senyors, amics tots… avui és un dia gran, ben gran, grandíssim, immens i…això. Avui estem ací no per estar un ratet al carrer i prou, no. Avui volem honorar moltes coses, però no seré jo qui parle, serà, i té la paraula el Senyor Regidor en Cap per a què els diga la profunditat d’aquest acte. Avant Senyor Regidor en Cap, vostè té la paraula…
Moltes gràcies Jaume: Perquè la democràcia és això. Sí senyor: reconeixement, record, gratitud… (grans aplaudiments). Nosaltres, les dones i hòmens d’avui, hem d’honorar a tots aquells que ens precediren amb el noble ànim de fer el bé. Sí, senyor…(forts aplaudiments. El Regidor en Cap s’escalfa). I qui dubta, a dia d’avui, que Ca La Gamba no fou una casa qualsevol en aquest poble d’esforç, treball i dignitat (aplaudiments atronadors). Nooooooo, Ca La Gamba fou única, especial, discreta i jovial (més aplaudiments i veus que criden Poetaaaaa!!!). Sí, amics, sí. Avui amb la pell de gallina i l’emoció al cor, volem retre-li tribut d’admiració a aquella visionària que fou La Gamba: tenia la casa com set espills, els llençols emmidonats, les tovalloles netes com l’aigua, i a l’escala, com si això no fos res, una màquina per a donar el torn als usuaris del servei d’alleujament sexual…, i això fou tecnologia d’avantguarda (enormes aplaudiments i veus que criden Historiador, Científic, Il·lustrat….) I bé, per a acabar només vull dir: Gamba, el teu poble mai no t’oblidarà!!! (Es treu el mocador i s’eixuga les llàgrimes que li brollen, intenses, del seus ulls)
Ara és el torn de les autoritats presents en aquest acte «entranyable» i tan sincer. Comença el Cabo Medianilla Chilindrón, Comandant de Puesto: Hombre yo no la conosí, pero me hubiera gustao mucho, Claro. Pero por lo que me han dicho, la susodicha Gamba era de mieo, la tía. Y está mu bien, claro que sí. Y hoy se la festeja y se la recuerda con anuensia, enjundia y devosión. Malegro, coño! Viva la Gamba!!! (una gran cridòria contesta: Viveeeeee) Ho fa curtet, però intens, com deu de ser.
Ara li toca referir el seu discurs a les autoritats de l’església, que mai de la vida haurien pogut faltar en aquesta colossal efemèride. Parla Monsenyor d’Aúpa y Jocundo – Estébanez del Carrizal (vingut a posta des de Navarra): Dignísimas autoridades, y hermanos todos. Un día más para dar las gracias más sentidas. Un día más para advertir acerca de la virtud del agradecimiento, un día más para elevar nuestros ojos al firmamento y llenarlos de gozo inconmensurable. Un día más para estrechar nuestros lazos de amistad con el pasado que nos visita nuevamente. Un día más para alegrarnos de lo que fuimos, de lo que somos y de lo que seremos. Un día más (aplaudiments que interrompen el disciurs de Monsenyor, entre crits dispersos que diuen: No t’ho traus dels dits,.. Xi acaba ja, xi), pues sí, un día más , ni más ni menos, que para vitorear a quién, con tanto ánimo, expulsó la rabia del cuerpo de tantos buenos hombres de estas tierras de conquista. Elevemos un canto de esperanza por la Señora Gamba. Guardemos su memoria y el tesón con el que trabajó sin desmayo, doblando una y otra vez su cuerpo para gozo y porfía de sus congéneres. Así sea…(S’escolta un crit: XARRÀ PA BEURE. Després un agut silenci)
No pot deixar de parlar un membre de l’Associació de Veïns Cantagüeso, en representació de tot el veïnat: Què voleu que vos diga? No sé què dir, però estic emocionat de pensar que haveu posat la placa…ja era hora, veritat? Ací s’ha dit molta cosa però falta lo principal: La Senyó Gamba va fer una casa com Déu mana, sí senyor. Ací venien de totes les parts del poble, i es feien reunions i barcelles a «todo meter». Es disfrutava, cadascun de lo d’ell, i prou. Es va fer famosa, i va fer famós el nostre barri. Això és democràcia, sí senyor. I des d’aquell moment de ple rendiment de la casa, s’han fet festes. Què collons!! Una gràcia la tia Gamba. Visca Ca La Gamba!!! (Veus a milers s’hi sumen, VISCA!!!)
I així, en un tres i no res, va passar el temps, i la placa commemorativa Ca La Gamba ja llueix a la façana del carrer on hi hagué, un dia, una fecunda casa de reunions i de tertúlies, entre altres coses. El temps vola, però la memòria ajuda la seua reconstrucció.
Una xaranga de músics aguerrits formulà la nota festiva i joiosa del moment amb els acords inequívocs de: A la vora d’un sequiot…, i tots pogueren cantar les populars estrofes que configuren la lletra d’aquest quasi himne victoriós. Un gran dia!
j.s.
del CAT i de la FSP
