Paelleta amb: pesolius, floricoleta, allets tendrets, carxofiua, favetes tendretes, bajoquetes, espinaquets, esclatassanguets, joliverdet…tot ben sofregidet, amb un poquiu de pebre i bojoquiua picaeta, i hale, que bulla un ratet i a xuplar-se els ditets. Ens agrada molt la paelleta, i si s’agafa un poquiu, i es fa socarradet, encara és més bona i tot. Als xiquets els agrada massa, i sobretot la que fa, els diumenges, l’agüeliteee. Idat? Som terra de diminutius, molt afectius, i la gent sembla contenta…

Lambrochada. És, segurament, un participi pertanyent al verb «lambrochar». Quan algú agafa la brotxa, i s’estaca tot el matí emblanquinant la paret del rebost, es diu que està «lambroxando», i, a més, per culpa, segur, de la dona… sempre donant feina. Pobre Basili!!!. Carmencin diu: «mi marido lleva toda la mañane lambroxando el rebostito…», i a la mitja hora, a Carmencin, li atorguen el Princesa d’Astúries d’Humanitats.
Gastar la llengua en condicions, té avantatges. I ací, restem contents de debò. I ho traurem al periòdic.

Fosca!!! Terme polisèmic. És a dir, que segons s’ho mirem, i segons la intenció que hi posem, el significat canvia. Així, diem: «hui la casa està fosca», o bé: «a la fosca, ell li acaronava els pits», també: «fosca, quin pardalot!!!», així com si diguérem «collons, quin pardalot» I darrerament: «fosca!!! jo no tinc la culpa», una manera de dir: «mira tu aquest, jo no tinc la culpa, no he fet ni dit res…» (amb to de disculpa).El llenguatge té unes coses que, anant anant, s’hi menegen.  Què dir? Ens agrada molt i molt la llengua…

Bufar en caldo gelat. És, clar està, una cosa ben inútil. I vinga a bufar, i vinga a bufar encara més… a bufaaaaar. Total? Si el caldo ja resta gelat, sembla imbècil fer morrets i arrear-li amb força al pulmó. Si Ja està gelat, el brou, no cal continuar l’operació BUFA!!! Però…
Ara bé, crec que ací no es tracta veritablement de caldo, ni de bufar els arreplegons de la cullera. Ací està parlant-se dels galindaines que s’hi pensen ser «coseta». Dels babaus de la fava que s’hi estiren més que la pell prepucial. Dels bresquilles, a la fi, que diuen, amb el morro fent flautí: «mi papó…mi mamó», i baiosos com un botovadeu. Marededeusantíssima!!!

Verdat? La veritat siga dita: si qualsevol mortal s’apuntala, i acaba un raonament amb la pregunta, verdat?, eix home és d’ací, o bé de les rodalies. Qüestió de fonètica. I a més, caldrà fer-li una revisioneta a les dents, doncs s’ha pogut espatllar molt els ponts, tot botant-li els tirants després d’esgarrar-li les genives: «lo que se dice toda una destroza…» I tot per culpa de la paraula «verdat» de la merda. Mira que açò serà el dimoni…

j.s
u.a.e.