– Éste? Éste no se encanta en pajas. (Aquest?, aquest no s’encanta amb palles) Frase que il·lustra una clara manera de ser, potser arriscada o vehement. En la filà, seu social, i a la taula d’escotti, s’escolta, a vegades, la frase que així diu, tot referint-se, per exemple, a que Toni, ni més ni menys, ha decidit fer el capità molt pròximament, i els companys aplaudeixen la seua determinació i gosadia. Però el parlant, un tant de «puturrú de foi», i del morro prim, ha decidit mormolar en castellà i, clar està, mostra la pateta per sota de la taula, de la porta i del triginal. Ai!!! Fasdivina santa!!! A més, aquestes «pajas», res han de veure amb «la pajas.» Ho diem seriosament…

 – Mira, ahora vas a la plaza y no puedes llenar el sarnatxo…(mira, ara vas a la plaça i no pots omplir el sarnatxo.) Maria del Corbejón Cascado, quan s’hi llança pel Gurugú lingüístic, s’espolsa unes fuetades que «para qué te quiero contar postal preciosa…» Tot ho diu bé la Sra. Corbejón, menys mesclar castellà i sarnatxo. No! Això no es deu fer! A més, el mot sarnatxo és molt d’ací, i quan vas als mercadets de la Marina i dius: m’ho posa dins el sarnatxo? De sobte et contesten amb una altra pregunta: vostè és d’Alcoiiiiiii? No hi ha res com la llengua per a ésser reconeguts. La llengua és el millor que hi ha. No falla mai. Idat? Bo, a vegades, també.

 – Ei, tu, renta-te’l amb vinagre, o la variable més d’ací: renta-te-lo en vinagre. Frase un tant despectiva que substitueix d’altres de semblant particularitat: vés-te’n a fer la mà, o vés a prendre pel cul, vés i toca’t això que vola… N’hi ha bastants variables d’aquesta expressió no gens acadèmica, per certa. Però com la gent s’hi cabreja molt i molt, i sempre resta a la que cau, doncs la llengua verifica la naturalesa dels comportaments inadequats. Nyàs!!! Si te’l rentes amb vinagre, t’ha de coure precís, precís, idat? Siga el que siga que t’hages de rentar. Normal. I si s’ho hem de rentar, almenys que siga una mica rebaixadet de vinagre, no?

 …té la figa com un cabàs!!! (de traducció difícil i molt controvertida, quasi perillosa. Perquè dir, així, sense os: «tiene la higa como un capazo» sona lleig del tot. I clar està, de cap de les maneres hi ha cap persona que en tinga una, de figa, així de gran, o d’animal. Un cabàs de palma, per a anar al bancal a collir ametlles, per exemple, és enorme, i té la boca com el Cantó Pinyó, i clar, no pot ser el mateix, ni tampoc bona, aquesta comparativa d’igualtat, idat? Direm, si més no, que ha estat una exageració del parlant, i que no ho diu seriosament. El que volia dir, segurament, és que Lolita Aracil i Serra, té molta paciència, és lenta per a fer les coses, i sempre fa tard a les cites perquè té molta melsa i que per això no resta grossa debades, Ai, Lolita!!! «No pos tu, què tens uns ous que no et caben dins dels calçotets. Em dius a mi, i ets tu qui s’encanta més que les caderneres…» Respon, irada, furiosa i crescuda Lolita. I Postil·la: «Saps que t’ha de dir? Una màrtir, això és el que sóc, tio collons!!!»

…eixe no les tasta de sal. (També de massa difícil traducció.) No podem dir sense que ens passe res del món: «Ese no las prueba de sal…» Semblaria que Marcel·lí Pa i Xarel·lo-Vicens ha anat al Masterchef, i per no emprovar les coses, només siga una miqueta, ho ha fet tot dolç com l’arrop, i com a conseqüència l’han fet fora del programa concurs. Marcel·lí, recollons, les coses s’han de tastar abans, o no? Però ací no va d’això, de tastar de veritat. Ací va de restar fora d’un assumpte, de no poder accedir als beneficis que la resta de la colla d’amics sí han pogut aconseguir. Total, Marcel·lí passarà la mà per la paret…, en sentit figurat. Clar.

(continuarà un poquiu més…, curtet)