Mi marido ha ido a hacerse el tueso y lo han dejado hecho un ecce homo. Trducció: (El meu marit ha anat a fer-se el tos i l’han deixat un ecce homo) Sí, Enrique Jorge de la Encarnació Torregrossa i Vercher Bonifaci, ix de la perruqueria del carrer Sant Jordi fet un Sant Llàcer (senllase).
Però un espant de veritat! Resulta que el perruquer, un xic jove i becari en pràctiques, l’ha empomat i li ha fet una tonsura monacal de cal déu. Li ha arreplegat el tos i se n’ha entrat de valent bescoll amunt, solsint la maquineta tot allò que trobava al seu pas. I el resultat ha estat un desficaci «incommensurable» doncs el cabolo de frare franciscà llueix la carabassa resplendent i la veta de cabells, pobrissona del tot, remata la faena adobant l’atemptat capila
«El pobre Enrique Jorge ha ido a hacerse el tueso y lo han dejado hecho un ecce homo…», comenta Leo (Leocàdia Magallanes, natural de Fuendetodo i recriada ací), a les seus amigues de tota la vida. « Sí, ahora, como parece un fraile capuchino, el pobre, me da un no sé qué hacer el amor con del. A ver si hago concuspisencia, o algo por el estilo. No sé, no sé lo que me siembla el pobre. Lotro dia, cuando llegó de la barbería, gritaba como un bucéfalo: Ja no torne mai més a eixa merda de perruquer, i que li donen pel cul… Hecho una furia entró en casa…», continua la seua narració entusiasmada, Leo.
«Mira, el meu marit Jorge ja no cal que vaja a la perruqueria, està més pelat que el cul d’un mico…», intervé Merceditas, la veïna del primer pis, i que des de fa temps ixen juntes a passejar, i a berenar els dijous a Chocolates Valor. La veïna en qüestió estova de valent el seu marit i no li guarda respecte ni absència de cap de classe.
«Pos el mío ni os cuento. Se ha de levantar una hora antes para enrollarse los 22, 23 o 24 pelos que le quedan, modelo ensaimada, para poder salir a la calle con un poco de disimulación. Mira, yo es que me meo toda entera…, primero cap ací, endespués cap allà, no sé como no se enredra toto el melón y se arranca los pocos pelos que todavía le quedan. Lotro día gritaba, él solo, mirándose al espejo: un día em talle el cap i ja està, recontracollons. Porte mitja hora per a aclarir el tall i no m’ix esta cataplama dels ous, estic negre…!!! I jo le dije de repente: pos ya puedes salir a lasquadre…Casi me mata. Se enfadó maaaaaaaássss! Total, ya ves lo poco que le dije…
– Pal meu cumpliaños m’han regalat, la done i les xiquetes, unes fregàncies molt bones. Fan une olorete més boneeee. Traducció: (Per al meu aniversari m’han regalat, la dona i les xiquetes, unes fragàncies molt bones. Fan una oloreta més bonaaaaa.)
Així és i així ho conta Kevin Obdulio als seus amics, devanit com un mig pollet i agraït per l’obsequi de la seua família. Tou com una «coca bova» i despampolat com la cua d’un gall d’indi, presumeix d’aromatitzar tot el carrer amb el seu pas. Però els amics mai no perdonen, i solen posar els punts damunt les is. «Fregàncies t’han regalat, Kevin?» Pregunta Jaume, el de la botiga de sedalines. «Pos ara, a friegar tot el dia, caracollons!» S’incorpora Boyero, el carrosser. «Si a mi, la done, em regala una fregància, seria la primera volta en set mesos i mig que les taste de sal…» Es pronuncia Toni Sarja («gavardina» per als amics). «Endéu fregància, quién la pillara…», manifesta Mateu Sant, amic de tota la vida, i un poc així, així.
I és que l’idioma, si et decantes, et pot ocasionar ferides de difícil tractament, perquè la gent té memòria i et recorda dia sí, i dia també, la sucosa esvarada que t’has fotut en un moment de guàrdia baixa. La llengua sempre, sempre, s’ha de vigilar, i mirar on la poses, perquè segons la col·locació, la cosa pot assolir compromisos de complex ajornament. A mi, m’ho han explicat així. I els mestres són els mestres: «Pepito, tu fes-li cas als mestres…Tú llegarás que yo te empujo i el teu mal no serà res. Septiembre está a la vuelta de la esquina…Consells majúsculs de la mestra Carmen…
«Tempus est quaedam pars aternitatis» (El temps és certa part de l’eternitat), ens apunta el savi Ciceró…