–Ese friega más que el gallo de la pasión. Traducció: “Eixe frega més que el gall de la passió». Açò ho diem ací en sentit figurat, a manera de metàfora luxuriosa. I tot és pura enveja que li tenim al crack, a eixe tipus que pensem frega sense mesura. Però a vegades només ens ho fan creure, doncs la cosa no se’n surt de mare, idat? I tot se sap en aquest món de sàtrapes i d’espionatge.
Els divendres, quan s’acaba el montepio, cal anar en comte on s’hi posen els peus. Hi ha cent ulls amagats pels cantons del poble, i…redéu quina por, després tot és xerrar i xerrar, i la llengua a cent per hora badant d’uns i d’altres. Quina por!!! I la frase…, la frase mira que té collons. Doncs serà, potser, que el gall que feu Cok – Cok – Cok, allà pels dies de la passió, li arreava de valent al «ciruelo», i no deixava gallina amb plomes quietes. Altrament ens resultaria complexa, i molt difícil d’entendre, aquesta seqüència lèxica. Cert.
–Al meu Jorgito li han posat vesiclets en les notes del colegio. Traducció : «A mi Jorgito le han puesto bicicletas en la notas del colegio» Nyàs, per malfaener! El que vol dir-nos l’agüelita Carmiu és que al xiquet, a Jorgito, li han espolsat zeros a tort i a dret en les notes del col·legi, tot identificant els zeros amb les rodes de la bicicleta. Una mena de paral·lelisme insà que li fot a Jorgito, el pobre xiquet, com una espècie de puntelló a la canyella. I és que sempre hi ha hagut de bords. Coneixem a un professor que quan et preguntava a la classe, i no t’ho sabies, et deia: «Hale…, ya tienes un monóculo» I si et tornava a preguntar i tampoc t’ho sabies, sentenciava: «Hale…, ya tienes la biciclete para correr por la casiteee.» I si t’empomava per tercera vegada consecutiva (i no era massa rar que així fos), t’advertia: «Hale, vas progresando, ahora tienes un triciclo…” I quin càstig marededeusantissimnomdejesus…, en vos confío!!!
Chi tócamela po bajo, chi. Què no ho veus? (sic) Traducció: (Xi toca-me-la per baix. Què no ho veu? Frase: «ay!!! A mi marido le han puesto la cara como un mapa, toda llena de enganchones y de costras, todo por tocársela por bajo. Sí filla meua, sí. Lotro dia, en los cuartos de final del campeonato de cotos, Toni «quinzet» le pidió a mi marido, el pobre, que se la tocara por bajo, y del va y se la tocó por debajo de la mesa, la penca, claroooo. No veges tu la de bufetades que li va endolsar en tota la cara… Casi lo mata!! Y resulta que es refería a les cartes, el maldimoni…, pos sí, si no se lo quitan de las manos los que estaban mirando la partida, el mata da deveres. El pobre. Y todo por no conocer bien las normas, ni les xarraes que es fan entre companys. Yo se lo he dicho: si vols, a l’any que ve, torna a per més…Mira que eres imbècil. Eres un tòfol, això és lo que eres. Haleeeee! Ja t’ho he dit» Li ho conta tot, fil per randa, Ritiu Soliveres, la de Calces Manolo, a Pura Sort, la de la panaderia de la costera, pujant a l’esquerra. I per a més informació, La Gaceta Regional, páginas de sociedad y costumbres.
Les agulletes de la mort. A Andrés Garcia i Montllor, «arpegio», membre d’una filà cristiana que porta faldeta, li ha trencat la cara, i palpat l’estora, la seua dona…ja que l’ha pessigat en la Placeta de Sant Francesc, davant de Helados Vicedo, posant agulletes a totes les xicones que li eixien al pas. Però amb un punt de gravetat manifesta: ho feia clavant la maneta (vicioseta) per la part interior de la brusa, posant cara de golafre i de sàtir amb banyes i tot. I clar, la dona que l’ha vist des de lluny, feta una fúria, li brama encesa: «ja t’he vist sinvergüensa, descarat, porc, mans llargues, indecent, caspós…haleeeee, a seguir divertint-te, ja vorem on el gites esta nit…» A Andrés se li ha tallat el dir i l’herberet, tot posant cara de: ara sí que l’he cagada. Ix corrent darrere de Mari, però no pot amb ella. Amb sabates de taló (l’agulla és de pam i mig) i tot, Mari arriba a les Llometes en cinc minuts, i Andrés, que pateix la pressió de la cotamalla a sobre i als costas dels ous, cau desfet a l’altura de Laura la torratera. «Açò no hi ha qui ho puga entendre, ni molt menys solucionar», pensa el convicte, fet merda per terra i amb el posat clàssic de la derrota total i anguniosa.
Les males llengües dels amics asseguren que, a l’agost, Mari encara no li havia dirigit la paraula, i sembla que li parava taula llençant-li els plats des de tres o quatre metres de lluny. No saben, els amics, si Andrés tornarà a la filà…, sembla que li ha pres por a la dona. Almenys un poc, sí. Açò de les agulletes sempre ha dut bones enviscades. Qualsevol dia m’anime i us conte un susuït que passà a una colla de festers al Passapoga. Veurem…
j. s.
Membre en actiu del C.A.S.T.
Cofundador de la F.S.P.
