-Mi madre casi le arranca un ojo a Vicentin, mi marido, asín, sin despentinarse. Traducció: «Ma mare quasi li arranca un ull a Vicentín, el meu marit, així, sense despentinar-se»  I és que la sogra de Vicent té una mala llet que el déu. I el més perillós de tot és quan es tracta d’una acció revestida de solidària determinació. Us contarem la història…

Un dia de platja qualsevol: l’estiu a Bellreguard, i la usual escena familiar: cabassos, para-sols, nevera, cadires i hamaques, ungüents diversos i de distinta graduació, les bosses de papes, cacaus, xocolata, ampolles d’aigua, pots de cervesa, etc. I ara, Enriqueta Suc d’Herba li conta les amigues, un altre dia, el que va haver de viure: «Mi marido Vicentin, el pobre, casi pierde un ojo!!! Com vos ho dic… Pues resulta que mi madre, la muy abrupta (crec que es diu aixina), se estaba poniendo la crema Nivea. Sí, eixa del pot blau i que parese mayonesa. Pues bien va y pasan unes chicones que paresian artistas, de lo monas que eran, por nuestro lado. Iban riéndose y esas cosas. I va i el meu marit les mira de reüll, con un poco de soslayo…, i va i ma mare li reballa el pot de la crema Nivea a la cara, i li arrea en tot l’ull, y le dise: «per viciós!!!» Al pobre Vicentin se li han posat els ulls com a Bette Davis en «La Loba». Marededeusanta!!! Tiene media cara negra, y la otra media morada. En urgencias nos han dicho que puede dar gracias al cielo porque per poc es queda bisco. I ma mare, que està com una amoto, la pobra, ha dit: «millor, aixina li posem un quiosco i a vendre cupons» Qué áspera y desapasible es mi madre. Caramba!!!

Tres mesos després, quan Vicentín entra en la filà, encara li pregunten si pensa fer la pel·lícula de «El Corsario Negro», tal és la profunditat del morat dins tota la bola de l’ull. Té, també, un poc, la mirada sangonosa, com perduda en un lloc llunyà de difícil ubicació. Això sí, per la boca treu flamerades que a punt han estat de costar un bon disgust…

– Cu-curru-cu-cu…palomeeee… Açò no té traducció possible. Açò és una cançó mexicana i prou. Però té molla un succés que va passar no fa massa temps, i que ara, de seguida, us contarem. Doncs resulta que Jordi Tropical, per als amics «abisinio», els dies de montepio resultava costós de dur a casa. Les batusses entre ambdós, Jordi i Teresín, la seua dona, eren de pronòstic, i conegudes per tothom: veïns, amics, familiars i, a vegades, fins i tot, la policia. Un escàndol ben adobat amb sorolls i trencadissa de vaixella, i cru llançament d’elements contundents: perols, plats, gots de vidre, el boix, i tantes altres coses de semblants. Un numeret, per una altra banda, amb certa regularitat, o quasi rutina.

Un bon dia, però, algun amic de la taula d’escoti, l’aconsellà de preparar qualsevol invent que vingués a minvar la duresa dels fatals encontres amb la dona «post feta de cafè». Un Mariachi!!! Això,  un Mariachi!!! Digué inflamat per la troballa, Jordi. I dit i fet. Amb la Tuna de Pèrits, i amb sis o set amigots de la Filarmònica de Montortal, a torns de mitja hora, i a sota del balcó on «convivien» Jordi i Teresín, les tonades dels mariachis més ben parits del món encenien la nit alcoiana de càntics, tan sentits com volenterosos. I amb tot el lleu:

«Cu-curru-cu-cu…palomeeee

Cu-curru-cu-cu…no lloreees»

Conten, els qui ho saben del cert, que la situació s’ha fet viral i exemplar a tota la població, doncs Jordi i Teresín, ja no discuteixen. Ara, directament, ja no es parlen. I hi ha molts de la colla de Jordi que volen provar-ho, per veure si, també ells, poden tenir la mateixa sort de no parlar-se.

També conten que diversos «mariachis» van haver d’anar a curar-se les ferides, doncs els veïns dels interfectes tiraven aigua amb el poal incorporat, i eren de llauna… Tirar de «Mariachi» no va estar la solució correcta. És clar

j.s.

del CAT i de la FSP