Destacados
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VII)
Séptima entrega (tercera de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Séptima parte del excelente trabajo de recopilación por parte de la RAA desenmarañando esta etimología tan común, pero a la vez tan desconocida por todos nosotros.  “Por la noche leones y por la mañana cagones” (Por la noche leones y por la mañana cagones): suelen recitar esta frase con cierto rin tintín y siempre cuando […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Màtalo, collons!!!
Màtalo, collons!!! Traducció: (Mata’l, collons). Frase: «Mi marido y sus amigotes, alguno se asiembla a un forajido, de tanto como es de malcarado el figura, lotro día vinieron a casa para ver el fúmbol, y gritaron como búfalos con el selo a punto de merengue…»
Creación
Frases típicas de madres alcoyanas (VI)
Sexta entrega (segunda de la segunda parte) de la recopilación del habla de las madres alcoyanas analizadas por la RAA y la Fundación Endeu
Sexta publicación del riguroso estudio de la RAA (Real Academia Alcoyana) de las oraciones más elocuentes de nuestras madres. El intensivo estudio ha desvelado interesantes expresiones que, por su doble sentido, conllevan cierto peligro. “Tu m’escoltes quan et parle??“ (¿Tú me escuchas cuando hablo?): eso te lo dicen por qué anteriormente ya te lo han […]
Creación
My name is Titina
Teresa Manlleu, Titina per als amics i coneguts, llarga com un lloro rabiüt. Li agrada més que el torrat ensucrat xerrar pels descosits amb el primer desgraciat que troba a l’altre costat de l’aparell telefònic.
Josep Sou, 15/07/2015

-Ja no ho ajorne més. De hui no passa. Saps? Açò no pot ser, ja. A la vesprada me’n vaig a l’acadèmia i m’apunte al curs d’anglès per als que comencen. Bé, ja en sé una mica, jo, perquè és la cinquena vegada que ho intente i, per tant, ja en tinc de coneixements bàsics assolits.

A més, des de sempre que m’han dit que tinc un accent d’allò més finet, i que no se’m coneix massa que sóc d’ací. També m’han dit els de l’acadèmia que si m’ho prenc amb bona cosa de ganes, puc semblar una veritable angleseta. A mi em fa molta il·lusió saber idiomes. No, no és que siga moda, és que per a progressar, i apujar-s’hi al carro dels que triomfen, cal saber llengües. Saps? No estàs, també tu, d’acord? Jo crec que podries venir amb mi, així se’ns faria més senzill i agradable d’anar-hi, i podríem practicar molt totes dues juntes…-La conversa amb el mòbil, nou de trinca, sembla, més bé, un monòleg.

Teresa Manlleu, Titina per als amics i coneguts, llarga com un lloro rabiüt només té la mínima ocasió de fer-ho. Li agrada més que el torrat ensucrat xerrar pels descosits, estesa al llit, i amb el primer desgraciat que troba a l’altre costat de l’aparell telefònic. I mentre xerra, pot dur a terme, també, d’altres feines d’una certa complexitat: pixar, preparar-se una bona amanida, dreta a la cuina, o depilar-se les celles amb la mà sobrera. Estesa, però, al llit, és, sense dubte, la millor medecina per als dies anguniosos de depressió autumnal. A vegades, fins i tot, recolza els talons al capçal del llit, recordant les peces de Rodin, però en versió bèstia i sense desbastar.

-A més, Laia, guapa, -continua el lloro Titina-, a mi m’agradaria eixir a la tele, i poder fer-me molt i molt i molt famosa. Saps? M’escoltes? Sí, molt famosa! I poder anar de marxa sempre seguit. Ací, al poble, el desfici se’ns menja pels baixos…ja n’estic més que farta! Amb la meua mare i el meu pare no hi puc de cap de les maneres. El meu germà gran, el Miquel, sempre emprenyant-me. El germà menut, el Toni, és més bord que les verses…i ja no el suporte. No el suporte! M’escoltes? Doncs creia que ja no hi eres…Ho tinc decidit: un curs intensiu d’anglès. Li pegue un bona trompada a la vidriola, que encara la tinc per encetar des que vaig fer la comunió, i em matricule, ara també, a l’escola de models que ha obert a Madrid la Vanessa Von no sé què. Una alemanya rossa que festeja, des de fa temps, amb el cubà que es va dur cap a Espanya, l’estiu passat, la cunyada de l’actor que apareix a la pel·lícula “Te espero al atardecer sentado en el parque”. Una peli molt tendra, i que acaba com si fos una història de fades. Ella està moníssima, i ell està més bo que el pa tou: nyam-nyam! No?, A tu no t’agrada? Laia, restes encara amb mi? Dona com no dius ni muuuu, doncs creia que ja t’havies cansat, i que m’havies deixat amb la paraula penjada de la boca…I tu, què en penses? Ai! Una altra cosa volia dir-te: si saps anglès, i si t’agafen per a model a l’acadèmia, pots triomfar a la televisió, i pots fer-te assistenta de programes concurs…i totes aquestes coses. I si empomes qualsevol famós, pots folrar-te a guanyar bitlles. Saps? No t’ho creus? Doncs mira totes eixes rapinyaires que ixen a la televisió…No, si jo no vull fer totes les porcades que elles fan, però si un xaval m’agrada, doncs me’l lligue i ja està. Mira, Laia, la vida són quatre dies! Si vols pots venir amb mi a Madrid, així, totes dues, ens fem companyia, i podrem fer les mampreses molt més enginyoses. Fins i tot podem eixir a les revistes, explicant que ens estimem el mateix futbolista, o que les dues estem prenyades del mateix…Ai!, Quantes coses divertides i originals, podem fer juntes. Au, afanya’t i decideix-te aviat, que la cosa resta que bull! Jo, si m’admeten al curset d’anglès, m’incorpore de seguida, i per al curs vinent, i si tinc una mica de sort que m’agafen, ja estic a Madrid. Ànim, vine tu també! Si a la fi…amb un any, més o menys, clar està, podem guanyar d’allò més, i podem fer-nos famoses, i podrem estar tot el dia a les revistes i a la televisió. Vas veure ahir el programa Festa Gimkana? No? Ai! Doncs, jo sí que el vaig veure, i tot sencer. No sé com t’ho pots perdre…mira que n’ets de bacora, tu! Doncs allà van dir que un duc, o marquès, o príncep,o no sé què, té una “sobrassada” que li penja fins el turmell. No m’ho puc ni creure! T’ho creus, tu? I com podrà ser? Ma mare deia, la boja, que això és un postís, i que no és natural ni molt menys, i que això no hi ha valent que ho suporte, ni ho plante…la boja! Està com una cabra! També deien al programa de la Gimkana, que quasi totes les folklòriques s’estan duent cubans de la mateixa Cuba. Sembla que quasi tots, per allà, ho tenen de pronòstic reservat. Jo crec que estan molt boges. Ací tenim homes tan bons com allà, el que passa és que s’ha posat de moda, i ja està…i com elles tenen diners a cabassos, doncs…Si marxem a Madrid, i triomfem de debò, si vols anem a Cuba i triem tres o quatre cubans per a cadascuna. Hahahaha!!! No vols? Apa, dona, si és una gràcia que et faig! Tot t’ho prens massa fort, i no sé què em sembles, tros de bacora! Bo, Laia, ho haurem de deixar ací, que ma mare és una maquineta de renyar, i es queixa molt del consum que en faig del telèfon…i tampoc és per a tant, veritat? Totes les mares són iguals, i tallades pel mateix patró…unes antigues, això són! Adéu! Laia! Laia! Laia!…

-La mare, que ja escridassa fent trons des de la cuina, retreu Titina per dinovena vegada: -això d’enganxar-se al telèfon és una barbaritat que no té nom, i si se n’assabenta el teu pare t’arrimarà un carxot que vas a veure tu com es bat la palla. Com es nota que no pagues tu el rebut! I altra cosa seria si hagueres d’abocar els bitlles, un darrer de l’altre, a sobre de la taula. Veuries tu com deixaries tanta conversa imbècil amb les amigues, a les quals, a més, acabes de veure només fa una estona. Car, si fa tres minuts que has vist la Laia, com és que te n’has fet una hora de bla-bla-bla sense substància? La minsa de Laia! Ja t’està bé, para taula i ajuda una mica quan estàs a casa…Mai no fas res per ningú…i estàs ben necessitada d’una bona tamborinada que et faça anar més dreta que un ciri pasqual. I quina xiqueta, aquesta!!!

Titina cada cop té més clar que ha de dur endavant el pla estratègic per a fotre el camp, i el més aviat possible. Si l’acompanya Laia, doncs millor que millor, i si no la segueix, doncs a la merda! Marxarà tota sola! I punt i final, amén Jesús! Mentre reballa els plats damunt la taula amb una llet més agra que l’àcida crema del iogurt.

-I la mare que la torna a agafar per davant: -no, si ho faràs tot una pols. Com es nota que no us costen de guanyar. Quan jo tenia els teus anys, si la meua mare em deia alguna cosa de més, jo procurava de fer-li cas a la primera. Li tenia un gran respecte. Cosa que tu, a nosaltres..mira: per una orella t’entra i per l’altra se te’n surt. Ja no hi ha educació de cap de classe. I, mira, si vas donant-me pel sac, quan vinga el teu pare li aboque el cabàs, i ja t’apanyaràs amb ell. Segur que a ell no li plantes el gallet, perquè si l’agafes amb la castanya torta…amb dues bufetades t’ascla els queixals, i fora d’anar al dentista. Paga la pena estalviar, a la vegada que et drecem com una canya!!! No està gens malament pensat.

I a les nou i mitja, com un clau, la família sencera s’asseu a la taula per fer el sopar. Les notícies ja hi són en marxa, però amb un tros per ací i per allà l’altre, el fil s’agafa fàcilment. Titina vol intervenir i lluita, inútilment, contra les notícies que s’arriben de Can Barça. El pare que diu: -calla un moment, si pots, d’una puta vegada, per favor. -Titina que se n’ix pel coll de la camisa, però que emmudeix de por com li té a l’hòstia seca, veritable especialitat de l’animalot del seu pare. I a la fi, encara resta l’home del temps. És massa important allò de les baixes pressions i no menys grandiós allò dels hectopascals, o la temperatura que farà a Budapest, o a Consuegra, si s’escau… Les baixes i les mínimes a les capitals europees són d’allò més útil per als que giren ruta a través de les comarques del sud del nostre país. Segur!!!

-Ara, però, sí que va, tot d’una, amollat damunt la taula: -pare vull estudiar anglès, i vull marxar després a Madrid per fer un curs de model. Què et sembla? M’han dit que és molt fàcil triomfar i fer-se famosa, si domines idiomes i ets desimbolta damunt la passarel·la. Podria anar a l’acadèmia de Vanessa Von no sé què –mai sé dir-li el nom-, i podria agafar molta pràctica. Tu que dius, pare?

-El Toni se la mira tota sencera i esclata, com una carcassa de palmeretes, fart de riure: -tu model? Tu parlant anglès? I què em dius, ara? No em fotes, tu! Calla, collons, i deixa’ns veure el telenotícies!

Doncs, ni cas, Com si plogués. I Titina que s’enravenxina, i amb un coet al cul adreça tota la cremor del món cap a la seua habitació. Estesa al llit gemega un plor desconsolat, nodrit de rancúnia, que travessa el sostre de l’habitacle de nord a sud, i de llevant a ponent. Ai! Això, però, és una feblesa inútil que ella, Titina, no pot permetre’s. Ella mai no ha estat una covarda, una miserable, una…sanglot va i torna, i…-ara li truque Laia per a posar en marxa el nostre pla estratègic. Sí senyor!

-Laia, ets tu? Sí? Deixa’m que t’ho diga…acabe de tenir-la! Sí, acabe de cabrejar-me amb tota la meua gent. I sobretot amb el meu pare. Li he volgut raonar el que vull fer. Ja saps, allò d’estudiar anglès i de fer el curs de model a Madrid, i no m’ha fet ni cas…pitjor encara, se m’ha rigut a la cara. Com ho escoltes! Em sent l’últim pet de l’orgue, en aquesta casa, i n’estic més farta que la Porrote!!! Ai! Si m’ho pense bé, en faré una de grossa, saps? Em sent provocada, enutjada, oblidada, menyspreada, fastiguejada i…grossa! Sí, molt grossa!!! Com una foca malaia, i això que quasi no menge. I m’han dit que per a ésser model s’ha d’estar prima com el mànec d’un cassó. I jo, ja en faig de cas, però…Tu creus que arribaré a aconseguir-ho? Tu, tu sí que estàs bé, i tan prima…i això que t’empasses uns entrepans de llom amb tomaca que te la fots!!! Si jo pogués estar així de flaca…la meua mare m’ha dit que em faré anorèxica si continue així. I què vols que et diga, jo? Doncs això, ni cas que li faig. No volia, però, ara, parlar-te d’aquestes coses. Necessitava comentar-te que hem d’accelerar el nostre pla, si és que, finalment, et decideixes a venir amb mi. No aguante més, jo. Si et sembla bé, demà a la vesprada ens veiem, i decidim, val? Adéuuuuu! Un beset! Ai, se m’oblidava una cosa: com estàs de peles? Confie a que tindràs una bona vidriola, com ara jo, car gastes menys que la meua agüela…què ja és gastar poc. No em faces cas, és una broma. Jo no tinc massa estalvis, però per a començar l’aventura ja en tinc de pela. Bo, ara sí… un bes i, fins demà. No li digues res ningú, que després tot se sap. Ja comprens el que vull dir-te. Fins demàààà! No penges, no penges encara! Saps el que m’ha dit el meu germà Miquel? Doncs que estàs més bona que l’arròs a la cubana! I jo li he dit, de la teua part, que està boig, i com una moto. Laia, ja ni els germans ens respecten!!! A tu també t’agrada una mica el Miquel, veritat? Ell sí que està bo, què totes m’ho diuen! Quan sigues famosa, i ocupes totes les portades de les revistes del cor, i potser de la freixura també, hahahaha, veuràs com el Miquel cau destrossat als teus peus. Aleshores, fins i tot, com una folklòrica, el podràs mantenir. Això també és ben guai, veritat? Bo ara sí que sí. Fins demà per la vesprada. Pensa-t’ho bé. Tu ja m’entens! Adéu Laia…Laia!, Laia, hahaha.

-Titinaaaaaaaa! -L’Antoni, que n’està fins els ous i ja s’apuja per les parets, i que ja no ho pot resistir més: -l’arrossegue, a aquesta xiqueta l’arrossegue. N’estic que bufe de tant de telèfon, i de tanta ximpleria de l’anglès de la merda!!! Si vol anar-se’n, doncs que se’n vaja…però que no torne en una bona temporada! Ja no puc més! -El foc se li’n surt pels queixals. El pobre.

-Pare, pare, que ja he acabat fa una estona ben llarga. A més, ara m’han trucat a mi. (Mentida piadosa, i ben podrida, al cos)

Les sis de la vesprada al rellotge gran de la plaça, i Laia obre la porta del Bar Corint. Un senyal, braç en alt, indica la presència de Titina, asseguda, al fons del local, darrere d’una tauleta de marbre. Les taules que eren tan bones per a jugar al dòmino en un altre temps.

-No saps com m’alegre de veure’t, Laia. Se m’ha fet el dia més llarg del món. Ja no podia esperar més. I què em dius? Com estàs? T’animes? Fotem el camp? Com ho veus? Que en penses, ara? Seràs capaç? També tu estàs avorrida d’aquesta merda de vida? Et fas a la idea d’ésser una model? Com ho tens? De quantes peles disposes? Ai, xica, no em dius cap cosa… -Pregunta, com una metralladora, Titina, sense deixar alenar, en cap moment, la Laia, la pobra…

– Però Titina, si no em deixes cap escletxa per on escolar el meu missatge, collons! Xerres més que Sor Intrèpida, i mira que la mongeta era valenta, la dona. No sé, què vols que et diga? No ho veig gens clar, això d’anar-nos-en tu i jo, totes dues, a Madrid…quasi res porta el paperet! Això resta dit en dos segons, fer-ho, però, ja costa una mica més. I si no ens ix bé l’aventura, i fem figa? A mi, almenys, el meu pare em pot asclar totes les costelles d’una pallissa, la bancada de dents de dalt, i part de la de sota, i si no me les arranca totes és per a que puga menjar truita amb ceba, que és una menja lleugera i molt blana. Què vols? Jo tinc molta por, i voldria pensar-m’ho una mica més. Per una banda, la cosa té bona cistella de pebrots i sembla força interessant, per l’altra si l’assumpte se’ns regira, la podem cagar d’allò més. I les conseqüències, ja te les pots imaginar: “Dos chicas jóvenes faltan de su domicilio desde ayer por la tarde. Responden a los nombres de Laia i Titina. Se ignora su paradero, aunque fuentes próximas a las desaparecidas aseguran que se dirigen a Madrid. Ambas tienen diecinueve años, el cabello castaño claro, y son de estatura media-alta. Los familiares agradecerán cualquier información que ayude a encontrarlas”. I tot açò, i amb les fotografies incorporades, a les notícies de totes les cadenes de ràdio y televisió. No m’ho vull ni imaginar…

-Hahahaha, veus? Podrem aparèixer abans del que pensàvem a la tele! No sigues bacora, dona! No m’abandones, ara! Per favor…No sigues poruga i anima’t! Laia, mai no ho hauria cregut de tu! Si estàs com jo, que brames d’aquest poble, i ni et dic com estem dels pares…si és que semblen agüelos de noranta anys!!!

-Titina, t’ho ben jure, em sembla que, per ara, no podré fer-te costat a l’aventura. Ho sent de debò, però…A més, tu necessites que hi haja personal a la reraguarda, no? Jo puc ser la teua persona de confiança. La que estiga per resoldre, des del campament base, els possibles conflictes que s’hi puguen presentar. No? Tu no et preocupes i confia amb mi. Val? Titina: em tens per a tot allò que jutges necessari a la base de les operacions! Seré cega, muda i sorda! Bo, és una metàfora, doncs si estigués cega, muda i sorda, mai no podries parlar amb mi pel telèfon…hahaha. I no t’ho prengues molt malament, val?

-Laia, guapa, m’has fotut, i ben fotuda!!! Ves-hi allà on brama la tonyina!!! Ja ens veurem. Adéu minsa, més que minsa!

Un vent gelat segueix el pas apressat de Titina quan es dirigeix cap a la porta del local, i l’obre d’una bona punyada; quasi la fa giratòria. N’està ben emprenyada amb la seua millor amiga, i s’ho nota a les palpitacions del cor que, de tant de botar, sembla vol eixir per la boca. No obstant, una dona, una paraula, uns fets!!! –Pensa-. -I continua rumiant: -a Madrid que me’n vaig! Faltaria, sinó!!!

A casa, i ben sola, Titina escolta el desfici de les seues temples, que reboten com un tambor: pam-pam-pam-pam. El tremolor, a les mans, evidencia la importància definitiva del moment. D’aquell instant on, amb llum pròpia, llueixen els primers rajos de la llibertat. De la llibertat! De la necessària llibertat…i del futur! Un gust a codony, ja massa madur, rebleix la seua gorja, que, amb prou feines, traga la saliva eixuta com el quitrà anguniós de les carreteres. Equipatge fet i…

-I que Déu us empare! Ciao, que me n’hi vaig! -El darrer clic de la porta posa de manifest el moment just de la partença-. Ara, a la carretera! A l’agosarat auto stop, i a l’aventura de la vida en llibertat. Després a Madrid, i a l’acadèmia, i a l’útil anglès…Adéu!

Els cotxes passen, deixant anar una estela de fums al darrere; una mena de deixalla tòxica que empudega l’aire fent-lo irrespirable. Amb el dit, Titina assenyala, ben bé, el seu deler: MADRID!!! De sobte, un cotxe que sembla vol aturar-s’hi, almenys així ho indica el seu intermitent. Para, finalment, a la vora de Titina:

-Onde va? –diu una veu imprecisa i, certament, feréstega.

-Voy hacia Madrid –amb humilitat respon, Titina.

-Pos suva! –amb determinació, el conductor.

El cotxe no fa bona cara, i pitjor sembla la del conductor, però tampoc, ara, és qüestió d’amoïnar-s’hi. Just al davant del parabrises espera un univers d’enorme felicitat, i de gran fantasia, i té un nom ben concret: Madrid!

-I pa mucho tiempo a Madri? –amb curiositat, diu el xofer.

-A lo mejor para siempre. –Diu Titina, dubtant una mica.

-Pa eso hase farta tene guita…digo, si hase farta… –Ara assegura l’home.

-Yo me llevo lo que he ahorrado en la hucha, sabe? –Un tant poruga, ara, Titina.

-Si? Pos mu vien…

La conversa entra, o rellisca, per senderes perilloses, donades les circumstàncies i, també, per l’estrany posat de xofer.

-I mucha guita? –torna a preguntar, ara insistent, l’home

-Más o menos tres mil euros. No està mal, verdad? –rellisca, Titina.

-Pos ahora mimo me la da! –fet un brau, el conductor malcarat.

– Ni pensarlo, si la necesito yo, hombre! –valenta, ara, Titina.

-Qué me la de, hotia! –cada cop més dur i exigent el xofer.

-No puedo…Ai, Marededéu, Senyorrrrrr! –gemega la Titina.

-Me la da o te rajo…oño! –fet un bon dimoni, el xofer.

-Si son para hacerme modelo y para el inglés! –no sap, ben bé, què dir, Titina.

– Pos ya etá: la tela y en pelota. Ya mimo!!! –sense consideració cap, diu l’home.

– Ai, Senyor…! implora el cel, Titina.

-I dit i fet. Titina, baix ja del cotxe en pilota picada, i resta més neta que una patena. Mentre, l’automòbil s’allunya deixant-se bona part de les rodes a l’asfalt dur de la carretera. A la veïna àrea de descans, i darrere d’una paperera, Titina amaga la seua nuesa, amb vergonya infinita i sanglot permanent: -mai no tornaré a fer l’ase…ai!, mare meua…qui m’ha manat a mi? I, ara, què hi faré? Com me n’eixiré? On dimonis em tire, ara? Senyor…

I la nit que tomba. Cada cop més hi ha una fosca punyent. Un vehicle, però, s’atura per fer un descans. Titina, tota un plor, denuncia la seua presència al darrere de la paperera. La greu situació de desemparament commou el viatger, que activa els mecanismes adients per a l’auxili de la xica. Amb una manta de viatge embolcalla el cos nu i enfebrat de Titina, i amb una forta abraçada redimeix tanta i tanta solitud. Una telefonada a casa de l’aventurera la posa en contacte amb els seus…

A la ràdio del cotxe, ara amanit per a dur la pobra xicona a casa seua, la veu de Nino Bravo, sempre de moda, assegura: “libre, com el mar cuando amanece yo soy libre…”

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario