Estar bé deuria ser un estat natural de l’ésser humà. Darrerament alguns poderosos van capficats en traure profit de la reducció, si més no la desaparició, de l’estat del benestar públic trobant, a més a més, un gran goig mentre ens foten obertament a la llum de tots i sense cap vergonya.

El benestar és un concepte més clar que aquell de “la qualitat de vida” que sembla massa comercial i que de sobte ens trasllada a una escala de preus on has de classificar-te necessàriament. De fet quan normalment ens saludem, quan ens desitgem salut cordialment, preguntem si estàs bé i mai quanta o amb quina qualitat de vida vius.

Però estar bé no solament és una qüestió derivada de com sentim que es troba el nostre cos, també està relacionada amb l’esperit, amb l’ànima que anima al cos. En aquest camp l’experimentació sensorial de la bellesa també és natural però sobre tot, és molt saludable. De manera que tot el contribuïsca al desenvolupament de la sensibilitat cap a la bellesa repercutirà naturalment en el benestar de la humanitat.

Definir la realitat física del benestar a través de la bellesa a l’espai de la vida humana és doncs una de les tasques dels artistes, dels dissenyadors i al capdavall de l’arquitectura. Això està relacionat amb les formes de l’entorn on vivim i on desitgem estar bé de manera natural.

Aleshores a tots ens deuria interessar la tendència cap a la bellesa de les formes que ens envolten i als artistes, dissenyadors i arquitectes, com aquestes formes són compreses per l’espectador humà.

La bellesa de les composicions formals regulades per les Acadèmies de Belles Arts es basaven en l’harmonia de les proporcions de les seues parts en el conjunt, a partir d’un ordre objectiu en el qual prevalia la jerarquia, la igualtat de les parts, la simetria, la regularitat, etc. La suavitat de tal harmonia implicava que les impressions que es percebien del conjunt de l’objecte foren tranquil·les, quietes i moderades, que no produïren sobresalts, ni estridències exagerades fora de to. I així l’harmonia s’aconseguia quan una varietat d’elements s’acordaven, quan estaven d’acord, ben concertats uns amb els altres a través d’una feliç combinació que resultava grata.

Amb l’aparició de l’Art Modern els conceptes objectius sobre la bellesa es van modificar dirigint-se cap a una creació d’un nou ordre que establia cada artista subjectivament. Però sempre hi havia un ordre, que en aquest cas preferia la classificació a la jerarquia, l’equivalència de les parts a la igualtat, la disposició equilibrada a la simetria, etc.

Per a l’acceptació de la idea de l’ordre per l’espectador i per tant, per a la percepció de la bellesa, és necessari considerar la idea de la “universalitat”. Hi ha certes formes i composicions formals que són compreses per l’espècie humana universalment i en la mesura en què el dissenyador observe rigorosament una tendència cap a aquesta universalitat, més “èxit” obtindrà el disseny en la comprensió efectuada per l’espectador. Aquesta tendència en la concepció de les formes, ja en el projecte, comporta un procés necessari de depuració formal i conseqüentment un treball en l’elaboració de l’objecte que cada dissenyador fixarà en el seu propi compromís vital. I ací podem anar des de l’exquisida depuració formal d’uns fins als repertoris formals particulars propis d’alguns altres dissenyadors, entossudits en si mateixos, que acaben per esgotar per ser tan recognoscibles. Potser el camí cap a la universalitat passa per oblidar-se d’aquests últims i trobar el punt de partida on es planteja el disseny de l’objecte a cada moment, però en termes que impressione a l’espectador i provoque la percepció de la bellesa.

També, en el reconeixement de la bellesa actua la pròpia història de l’espectador, la seua experimentada vida en belles percepcions i la memòria d’allò que ja coneix com bonic, com formós. Aquestes experiències històriques particulars, però també socials, s’acaben fixant pels propis historiadors de l’Art, però també per l’opinió pública. I ací compareix el concepte de “clàssic”, la paraula que ha definit sempre a l’art més etern. Allò que no passa de moda, allò que escapa a la mossegada de la temporalitat. Un clàssic és allò que no es pot fer millor, que s’ha depurat completament i que per tant, té una “durabilitat formal” en el temps. Així, una cosa clàssica es comunica fàcilment i amb el temps es fa quotidiana, col·loquial, però sempre amb un cert substrat cultural, sempre a través d’un procés “civilitzador”.

De manera que el recurs al clàssic o a elements que almenys ens recorden les formes clàssiques, com a estímul a l’engegada de la imaginació de l’espectador, potser siga una garantia per a que l’objecte creat s’accepte majoritàriament, conscient o inconscientment.

La composició acadèmica apostava per la consecució de la bellesa a partir del treball sobre tipus molt experimentats estèticament, amb proporcions harmonioses absolutament clàssiques.

Des d’una visió romàntica algunes obres d’arquitectura poden fer-nos trobar una certa superioritat i una estranyesa que dura, que roman al llarg del temps, dipositada per al record com en un desert, amb el plàcid veredicte dels anys. Les obres d’arquitectura que ens impressionen ho fan bé pel seu valor i delicadesa o per una majestat severa i en molts casos, fins i tot misteriosa.

Quan els estudiosos antics intentaven fixar les característiques de la bellesa, alguns es referien a que les formes dels objectes devien imitar a la naturalesa. Però l’acte d’imitar té una relació de semblança, d’adaptació de les formes pera que recorden a la natura. També, la naturalesa es refereix a allò que l’home troba natural, al que li és familiar als ulls, a allò que li és freqüent. Però tal freqüència està en certa manera limitada i aïllada en un conjunt general, com està una flor en un camp. La flor és coneguda encara que no és massa freqüent.

Publicat 04/08/2014