Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXVI
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Fregar más que el gallo de la pasión
–Ese friega más que el gallo de la pasión. Traducció: “Eixe frega més que el gall de la passió». Açò ho diem ací en sentit figurat, a manera de metàfora luxuriosa. I tot és pura enveja que li tenim al crack, a eixe tipus que pensem frega sense mesura. Però a vegades només ens ho […]
Creación
Llar per pocs, i per pocs dies
La internacionalitat del nostre món i globalització comercial i cultural, envaeixen cada cop més tota generació que naix al nostre voltant
Lluny de casa però prop de la terra coneguda. Un sac amb roba i una capsa amb l’instrument a dintre. Tot llest per enlairar un nou projecte que des d’aquell avió s’iniciava. L’aeroport fou punt de partida per a la Colometa, on un parell de setmanes a milers de quilòmetres de casa, esperaven les seves […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Llengua com una astral
-Ascolta, tu, la senyó Amparito té la llengua com una astral. Traducció: (Oye, tú, la señora Amparito tiene la lengua como una hacha). No sona molt bé, però ho deixarem anar, no? Doncs sí, la senyó Amparito, la del Paco’s Bar, (carrer de La Cova Santa), es gasta, tots ho sabem, una mirada de Tauró […]
Creación
Onze de setembre
En el catorzè aniversari de l'11-S Tipografia La Moderna us ofereix aquest relat de Pep Jordà, que aborda la tragèdia des d'un punt de vista més particular
Pep Jordà, 11/09/2015
Foto: Xavier Cortés

Quan a les vuit quaranta-cinc [14:45 hora local] el primer del avions s’estavella contra la torre situada més al nord, cap de les tres dones que ocupen l’habitació 209 de la planta de medicina interna s’adona del que passa a la pantalla.

La 209-A dorm profundament al llit situat més a prop de la finestra. La 209-B està asseguda en una butaca negra que hi ha baix l’aparell de televisió, empassant-se una cullerada de sopa d’un plat que té recolzat a les cames. I la 209-C està estirada al llit acaronant-se la panxa. Una panxa tan voluminosa com la d’una dona embarassada de trenta-set setmanes i mitja, que de fet podria ser la panxa d’una dona embarassada de trenta-set setmanes i mitja si no fos perquè la 209-A té seixanta-cinc anys complits i un càncer al fetge.

Unes dècimes de segon més tard quan l’avió [un Boeing 767 de l’American Airlines] obri un immens forat en l’edifici, que de seguida comença a cremar-se, cap de les dones para esment en la importància històrica de l’esdeveniment. La 209-A continua dormint i exhalant uns esbufecs secs que ressonen per tota l’habitació. La 209-B desprès d’aixecar-se de la butaca i deixar el plat buit damunt la tauleta de nit, se n’ha anat cap al lavabo arrossegant els peus. I la 209-C que segueix estirada al llit sostenint-se la panxa amb una mà, amb l’altra acaba de destapar la safata del dinar tot descobrint un pa embolicat dins d’un embolcall de plàstic transparent, una cullera, una forquilla i un ganivet de plàstic dins d’una bossa també de plàstic; i quatre compartiments on hi ha una amanida amb dos trossos de tomaca, un recipient amb sopa, un tros de carn amb xampinyons i safanòria, i una poma que porta a la pell un pegat adhesiu.

Un quart d’hora més tard quan un segon avió [de la companyia United Airlines] s’estavella contra la torre situada més al sud, cap d’elles és conscient encara del dramatisme del succés. La 209-A tot i que s’ha despertat un instant – el temps just per dir alguna cosa que cap de les altres dos ha entés, girar-se cap a la finestra i tirar-se un pet – ha tornat a dormir-se de seguida. La 209-B, que ha arrossegat sorollosament la butaca negra que hi havia davall l’aparell de televisió, i l’ha embotida en el reduït espai que hi ha entre el seu llit i el del costat, s’ha assegut, ha agafat un raspall del calaix de ferro de la tauleta de nit i s’ha posat a pentinar-se; i a parlar amb la 209-C que, desprès d’una estona d’observar el contingut de la safata sense atrevir-se a tocar-lo, s’ha incorporat al llit amb ajuda dels colzes, ha tret el pa de l’embolcall de plàstic, ha estripat la bossa dels coberts, ha agafat la forquilla i ha remenat la carn, els xampinyons i la safanòria. Ha ensumat l’amanida, ha obert el recipient de sopa, l’ha flairat i l’ha tancat de seguida. Finalment ha punxat un tros de tomaca i se’l ha menjat. Tot seguit li ha tret el pegat de la pell a la poma, se l’ha quedat mirant i ha deixat a la safata primer el pegat i després la poma. A continuació ha fet una ullada al rellotge que porta al canell, que també té inflat com la panxa, ha refermat l’esquena contra el capçal del llit i s’ha quedat, així, escoltant la xerrameca de la 209-B i mirant-la com es pentina els cabells, tan blancs i esclarissats que li deixen al descobert tota la pell del crani.

Quan a les deu zero cinc [16:05 hora local] la torre sud cau com un castell de naips aixecant un immens núvol de pols i de fum, cap de les tres dones, tot i això, és capaç de comprendre les dimensions de la calamitat. La 209-A malgrat que continua endormiscada no ha tingut més remei que obrir els ulls davant els crits i retrets que la infermera en cap els està fent a ella i a la 209-B. Però com se’ls ha pogut ocórrer? Ni que foren xiquetes de bolquers! Què no s’han parat a pensar en les conseqüències? S’imaginen el que haguera passat si el cirurgià no arriba a adonar-se’n? No s’ho imaginen? Doncs que ara, vostè – diu adreçant-se a la 209-A – seguiria amb l’apèndix infectat i, qui sap, si a hores d’ara, amb una perforació d’estómac. I vostè – crida, apuntant amb el dit a la 209-B – tindria una ferida més al ventre i un apèndix menys. Però com se’ls ha acudit canviar-se de llit sense dir rés? En què estaven pensant! – conclou al temps que trau amb una estrebada el termòmetre digital que tenia dins l’orella de la 209-B, i tot seguit es gira d’esquena i anota en un full amb quadrícules la temperatura, sense atendre l’excusa que, com un murmuri, ix de la seua boca desdentada. I no l’atén perquè al girar-se veu la 209-C doblegada al llit, sostenint-se la panxa amb una ma, mentre amb l’altra intenta tapar-se la boca per evitar que caiguen sobre el cobertor les restes de tomaca i una glopada d’un líquid obscur que s’assembla molt a una beguda de cola, i que de fet podria ser una beguda de cola si no fos perquè en lloc de bombolles refrescants té coàguls espessos i l’olor calent i ferruginós de la sang.

Unes dècimes de segon més tard, quan la vida es fa tan insuportable a l’interior de les torres que algunes persones trenquen les finestres i es llancen al buit, tot i que cap de les dones és capaç d’identificar eixos objectes inanimats que volen per l’aire com papers estripats [els periodistes que retransmeten la notícia tampoc no diuen res perquè o no se n’adonen o volen amagar-ho als espectadors], comencen a ser conscients de la desgràcia. De fet la 209-A, amb els ulls mig oberts es gira de cara a la televisió i llança un sospir colpidor que sobresalta la 209-B, que dolguda per la reprensió de la infermera se n’ha anat arrossegant el peus cap a la finestra i s’ha quedat allí seguint la trajectòria d’un filet de líquid marró que raja des del dipòsit de gas-oil fins les pedres de grava que cobreixen el pis de la terrassa d’enfront. I ara, en sentir el lament esgarrifós de la 209-A, s’ha girat de cop i s’ha quedat igual d’abstreta mirant la imatge d’un gratacel que es crema com si fos una torxa olímpica de vidre i ciment. La 209-C està estirada al llit amb els llençols recent canviats, i amb una camisa de dormir neta que un auxiliar de clínica acaba de proporcionar-li, i observa amb atenció la pantalla, al temps que joguineja amb una petita caixa blanca amb tres ratlles verdes on hi ha escrit Nolotil ® cápsulas Metamizol Magnésico.

Un quart d’hora més tard, quan els milers de persones que aconsegueixen escapar de les torres caminen pel pont de Brooklyn [fugint cap a l’altra banda del riu] les tres dones obrin per fi els ulls a la catàstrofe. La 209-A, malgrat el cansament i la pesadesa que sent a les parpelles, es queda amb la vista clavada a la pantalla com si hagués estat hipnotitzada pel dit índex d’un policia que l’assenyala des de l’aparell de televisió. La 209-B, asseguda a la butaca negra, immòbil, amb el cap aixecat i la boca oberta, segueix amb expectació les maniobres d’una munió de bombers que intenten traure d’entre els enderrocs un home que té la cara grisa i una ferida a un ull. La 209-C para de joguinejar amb la caixa de Nolotil ® cápsulas en sentir un calfred que li recorre de dalt a avall l’esquena al mateix temps que veu en la televisió un grup d’executius caminant sobre una catifa de papers com si foren estàtues de pols i de cendra.

Però no és fins a les deu vint-i-vuit [16:28 hora local] quan la segona torre cau i envolta l’illa de Manhattan d’un immens núvol negre que pot distingir-se a quilòmetres de distància, quan les tres dones que ocupen l’habitació 209 de la planta de medicina interna se n’adonen de la magnitud de la tragèdia. I és llavors, enmig de la desfeta, quan la 209-A després de tornar a estirar-se al llit i tapar-se amb el llençol, sense apartar la vista de la pantalla obri la boca i fa un sorollós badall que deixa al descobert una llengua moradissa i una úvula exageradament llarga. I quan la 209-B s’aixeca de la butaca negra, s’allisa amb la mà els cabells blancs i esclarissats i, mirant en l’aparell de televisió la imatge dels dos gratacels que s’enfonsen una i altra vegada, declara solemne: Tant com hauran costat i tant poc que han lluït. I és llavors, també, quan la 209-C, en sentir el comentari de la 209-B, es doblega, s’agafa la panxa amb les mans i esbossa un gest que sembla un somriure. Que de fet podria ser un somriure si no fos perquè és una ganyota provocada per la forta punxada que acaba de sentir al costat. Tan dolorosa com si els vidres trencats de les quaranta mil finestres de les torres s’hagueren clavat de cop dins del seu fetge malalt.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario