Era un vespre llarg i fosc de tornada a casa. Un dinar atrafegat i ràpid per emprendre novament un camí pedregós cap a una nova lliçó. El Joan carregava l’instrument a l’esquena i els llibres de solfeig a sota el braç, per novament rebre el consell de mestres. Aquest cop al conservatori. Les lliçons dels arquitectes del so l’esperaven en aquest segon col·legi paral·lel al que guardaven les hores primeres del dia. Encara amb l’últim mos a la boca i fent-li bola, sortia pobret meu Joan, cap a la seva estimada música, encara que el camí fins a trobar-se amb ella, pot ser a ell, no l’estimava tant.
Pensem-hi be cada matí al despertar si estem fent el correcte, pensem-hi encara més si tot i així l’esforç és merescut per nosaltres i per qui ens envolten. Pensem si les hores asseguts davant la feina o amb l’eina a la mà, desitjoses o no del nostre esforç, paguen la pena de cada segon balafiat en ser aprofitat.
Pensem si de veritat val la pena tot açò. Hores interminables davant l’instrument amb pot ser una nota rebel, o si la fortuna ho depara, tot un centenar d’elles. Pensem si l’esforç físic i mental, suposadament diari, en tant a la necessitat que ens demana el nostre art, realment mereix aquestes estones. Moments tràgics més vegades de les que serien necessàries, ja des de la més tendra infantesa, que com a una activitat de joc, a vegades emmascara un futur que demana molta voluntat i decisió en un mateix. Val la pena? Despeses econòmiques immenses amb reparacions, recanvis i nous instruments per seguir fent senzilles melodies, que pot ser mes enllà de la cambra del costat no hi passen. Val la pena?. Tants llibres amuntegats als calaixos, d’aquells fulls amb moltes ratlles i boletes negres per tot arreu. Molts d’ells, algun dia ens atrevirem a fer sonar, o inclús d’altres, encara guarden l’esperança de ser interpretats en un futur no molt llunyà, a falta d’experiència de l’instrumentista. Val realment la pena? Assignatures dures als conservatoris fan un dia a dia sovint costera amunt, amb pàgines eternes fins al final de la fulla, amb noms d’artistes i compositors, estils i èpoques amb dates i dades interminables a recordar, que si tornem a caure al parany de la pregunta; ens paga la pena?
Sincerament, ¿paga la pena relegar la música a una mera afició secundària als afers diaris de tota persona? Tots qui alguna vegada heu formulat la terrible i freqüent pregunta de “estudies música? Que be, i que mes?” De veritat us val la pena?. Tots qui gaudiu d’aquestes bandes vulgarment suggerint la frase; tocant darrere de quatre moros, o orquestres davant quatre moviments d’una simfonia sencera; Us paga la pena aquest argument? ¿Tant important recau el pes del qui sigui un altre ofici que no el de l’artista i arquitecte del so? Us paga la pena? Hores interminables que passeu tots a l’Spotify i a Youtube on les babes cauen a litres, amb nens interpretant amb pocs anys de vida obres virtuoses. Us val la pena mantenir l’argument? Discs de la iaia per casa, aquells de música clàssica que poseu a les recepcions de fons, o inclús els comprats per compromís a l’eixida dels concerts de Santa Cecilia; tots ells porten feina i anys de preparació al darrere. Us paga la pena tot plegat?
Tot artista pot ser no mereixi o injustament no acabi rebent tot el reconeixement que la seva llavor exerceix. Però la constant falta de respecte a la societat cap als joves estudiats de l’art musical, enfonsa l’escola que pretén fer un bon treball, les famílies que es disposen a fer inversió dels seus recursos cap a ampliar les capacitats artístiques i intel·lectuals dels seus fills, i per suposat dels joves futurs intèrprets de grans obres. Després, sovint ens preguntem moltes vegades per que no vegem tants solistes de la nostra nacionalitat com de tantes altres de l’Europa central o de l’est, on la resposta s’hi troba en la ignorant pregunta mateixa. Atribuïm que estan fets d’altra pasta, i pot ser es cert, on aquesta, sobretot es composa de respecte a l’esforç, sigui del tipus que sigui.
Així que si us paga la pena, ja us val.
