-Picú. Jordi Mauro, de Tots els Sants, Felip Neri Garcia i Gisbert, i un poc Matarredona per part de pare, quan ataülla el regal que li han fet a la seua agüela per reix crida, amb molta sorpresa: «Què fa aquest robot a casa?»
Un dels darrers assajos abans dels concerts a enllestir estava a punt de prendre forma. Tots llestos des de fa uns minuts per escalfar la gola, llavis, dits i braços. Últims retocs a les partitures i tot just pel primer cop de batuta.
Paelleta amb: pesolius, floricoleta, allets tendrets, carxofiua, favetes tendretes, bajoquetes, espinaquets, esclatassanguets, joliverdet…tot ben sofregidet, amb un poquiu de pebre i bojoquiua picaeta, i hale, que bulla un ratet i a xuplar-se els ditets. Ens agrada molt la paelleta, i si s’agafa un poquiu, i es fa socarradet, encara és més bona i tot.
Ens n’anàvem de gira. Tot un gran tour a fer petar de concerts a arreu del món. Com en tantes ocasions les orquestres i músics es disposen a fer, una llarga estada fora de casa ens tocava emprendre en breu.
Amb l’arribada de l’estiu, els alcoians preparen els seus viatges i comencen a posar en pràctica eixe singular pamflet d’expressions que no es pot encontrar en cap Tourist Info. Ja siga a Piles, ja siga a Honolulú, quan un alcoià ix de viatge te que mostrar a la resta del món el seu domini de […]
–Mostruori. «Mariiiiiiiii, on m’he deixat el «mostruori» de la fàbrica? És que he de fer unes quantes «vesites», i se’m fa tard…» Jordi va desesperat, de tanta pressa com té, i clar, escridassa la dona, perquè, en certa mesura, la fa culpable de la pèrdua del bloc de monstres.
Nous espais en una nova ciutat, un nou auditori si no el més bonic fet mai per les mans de l’home, i sobretot un repertori d’infart per compartir durant uns dies. Llargues hores d’assaig per negociar un resultat final, grans coneixedors d’aquelles notes i aspirants a la gloria entre tanta gent a l’escenari. Una orquestra […]
Vingueren de la capi, i n’eren molts, i nosaltres pocs. Vingueren amb gana, i s’ho menjaren tot. Per a nosaltres, quedava més bé poc. Volien caminar per damunt les lloances aconseguides, que no n’eren poques, i sufragaren les despeses de l’esforç, i no van ser poques, per a nosaltres també foren moltes, les que ofrenàrem […]
– Se ha pegado una bacada…, (s’ha pegat una bacada). Quan les, i els, finolis es tiren al riu, sempre troben aigua. Quina cosa més gran!!! Millor seria dir: «se ha caído un porrazo», però no. Com que fan una mica d’aigua pels descosits de la llengua, i no volen reconèixer-ho, dons s’atropellen ells mateixos […]
Una petita pausa per un cigarret i uns glops d’aigua, i tots quatre vam continuar amb el segon moviment. L’assaig anava ben encaminat i els posteriors compassos d’aquell meravellós quartet demanaven per prendre forma. Des del violoncel, amb menudes observacions d’afinació molt prompte encaminàrem un so correcte i empastat. La peça prenia forma a vistes […]
Vaig tindre un somni on la saviesa de les persones s’imposava a la ignorància, no hi havia policies ni exèrcits, perquè no hi havia res que ‘guardar’, ni cap llei que defendre amb la força.
Ignorabilitat Cova protectora de llacunes externes. Corda nodridora d’extremitats carnals i puresa cerebral. Intacta netedat d’influències barroques.
