He tingut la sort de conviure amb el meu avi fins a quasi els 30 anys, i ell va poder gaudir del seu net durant un terç de la seva vida. Quanta gent voldria poder compartir tants anys, moments i vivències amb un ésser estimat. Vaig créixer a aquella casa enorme per als meus ulls […]
La millor, sense dubte, la barra llarga que ens posaven a l’entrepà, tot foradant el «brioche» lluent i tou, i que ens servia per berenar. Bo, a mi no és que em fes massa gràcia allò del pa amb xocolata, però quan tocava, tocava i prou. A veure qui és el valent que li diu […]
Mis amigas me habían hablado de ti, algunas compañeras de trabajo también te conocían, yo misma había leído tu nombre alguna vez y, conscientemente, te evitaba, pues sabía que las relaciones contigo no siempre acaban bien. Pero, nada de lo que podía haber imaginado se asemejaba al momento en el que apareciste en mi vida. […]
A mí me gusta pasear por el parque de mi barrio. Hace un tiempo mi mujer y yo fuimos al médico, nada nuevo, lo esperado. Una mañana, ví sentado en un banco a un viejo engominado, de pelo blanco, vestido modestamente, pero con pulcritud, se le veía limpio, tenía una amplia sonrisa. «Buenos días señor», […]
Sempre m’ha agradat dir-li «Panterri». La gent antigament l’ha anomenat així, el petit jardí que hi ha a la vora de l’Avinguda del País Valencià, baixant a l’esquerra (és un dir). On es trobem a la vesprada? Doncs on tu vulgues…si vols, al Panterri? Frase habitual i de consum diari, però a manera d’exemple, clar […]
«Para la tía más buena del mundo…», solien anunciar en la secció de «Discos dedicats», a la ràdio (emissora local), qualsevol dia per la vesprada. I tot seguit: Manolo Escobar, Paquita Rico o Luis Aguilé, començaven a fotre-li canya als altaveus dels nostres receptors. Era, potser, com visitar l’inframón; fantasies de gorges inflamades per l’exuberància […]
Sentir-ne gratitud és una bona cosa, i més si hi ha causa suficient que ho justifique. I sol haver-la. Però hi ha qui no expressa mai aquest sentiment, potser per què no l’afecta gaire al seu endins. Hi ha qui pensa, tothora, que tots deuen restar-li agraïts de per vida, doncs se sent posseïdor d’una […]
Tot rutlla a cent per hora, és un dir, clar. De vegades a major velocitat, inclús. Tots ho diem de forma continuada, tant per ací com per enllà; arreu del món. És moneda d’ús corrent referir-nos-en a la velocitat en què tot discorre, i de les minses possibilitats que tenim de canviar les coses: «…no […]
Mira, ara que me’n recorde… (i tal i més qual). Mira, ara que et veig aprofite …(i bla, bla, bla) Mira, per si de cas no ens veiem abans…(i allà que va el rotllo) Mira, em vens de perilles, m’han donat records per a tu…(i se’n fa una hora amb el relat) Mira, moltes felicitats!!!, […]
Crida el públic assistent a la «gala» del Tirisiti. I el Sereno, cabrejat com una mona, brama: les quatre i mitja!!! I el públic que s’hi retorna: noooooo, són les set i mitja!!! I el Sereno, més enutjat encara: he dit les quatre i mitja!!! I el públic, amb renovat entusiasme: noooooo, són les set […]
Quan se’l mirem aquest programa de la televisió hem de reconèixer que ens abelleix d’allò més. Tots, o bé quasi la totalitat, dels que hi surten a l’espai televisiu resten força contents de ser on són. Faltaria sinó. Uns han anat en aquest lloc per amor (els més), altres per feina, altres per fer-se l’aventurer, […]
Per una banda la Fusió. Ara tot és fusió: a la cuina s’hi barregen menjars de molt distinta procedència, com per exemple fruites tropicals amb andola de la muntanya, o cuixa de porc senglar d’Argentina i a la brasa d’olivera, amb nectarines de Benialfaquí. Tot un món!!! També hi ha la fusió de músiques molt […]
