L’embarassada de trenta-set setmanes i mitja ix del cotxe amb dificultat. Camina per l’explanada de l’hospital amb la lentitud d’un transatlàntic que maniobra per atracar a port. Puja la rampa de maternitat. I després de fer-se un embolic amb la porta d’entrada, la bossa dels estris per a tres dies d’estada, la targeta de seguiment […]
Després de fer-se arrere aprofitant les rodes de la cadira l’escrivent s’ha alçat engrapant amb les seues manotes els bracets d’alumini com si fóra un gimnasta practicant l’exercici de les paral·leles. D’un gest enèrgic agafa dues crosses, es posa dempeus i s’enfila endins subjectant l’historial de la dona amb les dents serrades.
Olivia ha desaparecido. Todo el pueblo, la policía y especialmente su familia la buscan desesperadamente. La esperanza es lo que empuja a varias de las historias humanas que se entrecruzan.
Com cada dia a Lluis el va despertar l’alarma del rellotge a les cinc del mati. Després de maleïr unes quantes vegades i de cabrejar-se amb ell mateix dient-se, que no, que hui no faria el que venia fent els darrers anys a la fàbrica, chiquitroc, chiquitrac! es va alçar.
– «La penúltima». L’escriptor alça el got i sobre el vidre estriat regallen els llums grocs del bar. L’acompanyen tots aquells que unes hores abans havien compartit amb ell la presentació del seu últim llibre.
Dues nits després tornà a somiar amb els tres xiquets pescant a la vora d’un riu. Els dos primers tenien a la mà dreta una truita i una sabata, respectivament.
Durant un temps vaig estar a València fent un treball que es va dir ‘Darwin’. Quan anava a treballar, a les parades d’autobús veia la publicitat de ‘Atraco’ una pel·lícula en la qual vaig participar, és una coproducció hispano-argentina dirigida per Eduard Cortés en la qual intervinc en una seqüència, tinc un parell de frases […]
En el somni de Vicent Mataix tres xiquets pescaven a la vora d’un riu. De l’ham del primer penjava una truita, del segon una sabata i quan anava a esbrinar el trofeu del tercer la seua dona el deixondí.
Anys arrere, quan el barri encara era viu i l’Oficina de Rehabilitació no existia, Manel Peris acudia amb els seus amics a les bodegues de got i navaixa que pul·lulaven onsevol. Era habitual trobar colles de gitanos amb una guitarra i compartir amb ells beguda i taula.Tot el costellar de carrers que abocaven a Ambaixador […]
A mig trajecte de l’Oficina de Rehabilitació on treballava Manel Peris i l’Ajuntament, en el cor d’un barri quasibé desert, penjava el cartell de la botiga «CARN EQUINA». Segut a la porta, tot esperant la minsa clientela que adquiria bistecs de cavall -«burra vella», pensava el funcionari entrellucant les llenques de carn vermella que penjaven […]
Fa fred! Ajaguda al meu llit, m’estire els llençols fins la barbeta i mire per la finestra. Quan el vent fresc de l’hivern alça les cortinetes, veig un cel blau i ras, preciós. M’agrada tant mirar el cel! També m’agraden molt els núvols: blancs i esponjosos, morats i estiregassats, rojos i terribles… Però allò que […]
Pinxo irredempt, Pep Casanova i Antich, de malnom el Teuladí, així, com si es tractés d’un professional del crim, arrapa tot el que pot. I quan diem arrapa, volem dir això. Justament això. Que viu pendent de les senyoretes que, assegudes als tamborets dels bars, conversen en vesprades interminables, posant oli i gust a les […]
