Sempre m’ha agradat dir-li «Panterri». La gent antigament l’ha anomenat així, el petit jardí que hi ha a la vora de l’Avinguda del País Valencià, baixant a l’esquerra (és un dir). On es trobem a la vesprada? Doncs on tu vulgues…si vols, al Panterri? Frase habitual i de consum diari, però a manera d’exemple, clar està. 

Hi ha, però, una classe de gent que s’ha estimat, i encara avui prefereix, millor anomenar aquest petit verger urbà, «Parterre». És qüestió de gustos, o de preferències, o d’acurada utilització de la llengua. Mai no ho sabrem del cert…

Però entre Panterri i Parterre, hi ha tota una filosofia al darrere. Sí. Podeu creure’m. Panterri  obeeix a un parlar més col·loquial, menys esverat, més d’anar per casa, menys presumptuós, una mica més humà, menys baiós, més pròxim (quant a la conducta ens referim), menys torracollons a la fi. Parterre, pel contrari, denota un cert grau de distinció, potser de major posició social, com més sofisticat, menys popular, més estirat, o menys dolç. No?

Així les coses, des de sempre hi ha qui ha anat a jugar al Panterri, però des de sempre, també, hi ha qui ha jugat al Parterre. I amb quina poca substància podem embolicar-nos a fer una tesi social des dels marges de la llengua! Anem per feina:

1.- Aquells que jugaven al Panterri portaven genolleres d’escai als pantalons, per evitar mostrar els esgarrons, després de centenars de jornades arrossegant-se pel terra.

2.- Aquells que corrien pel Parterre, ho feien sota la vigilància de la «muchacha», sempre alerta perquè no els passés res de roí els xiquets dels seus senyors.

3.- Els que deien Panterri, amb una pilota mig punxada, i persecucions sense final jugant a «tula», en tenien prou.

4.- Els partidaris de Parterre, quasi sempre habitants de la privilegiada zona urbana, tenien bicicletes, patins, balons de reglament, nines Guendalina, i un llarg etcètera d’aparells de joc i, al meu parer, un cert grau d’obtusa ximpleria. A més de la vigilància estreta de la «muchacha», faltaria…

Doncs ja tenim elements de judici (encara que una mica escarransits), per a plantejar la hipòtesi d’una tesi (posmoderna, però tesi a la fi): De Panterri a Parterre hi ha un bon tros. 

Encara me’n recorde d’una persona, en Glòria estiga, que fins que no va viure al Panterri/Parterre, no va parar. No va tenir vida, com sol dir-se en la parla pel poble pla i senzill. També els carrers, o les places, inclús els jardins, palesen la realitat social dels ciutadans. Però, si quan parlem, posem la boca de pinyó, la cosa resta clara del tot: o bé se’ns han tallat els llavis per manca d’una barreta de cacau i, per tant, ens couen les ferides, o bé l’estupidesa ens ha pres per banda, tot bandejant el nostre trellat. Com diria m’agüela: «ara…busca qui t’ha pegat!!!».