Veig  gent major pel carrer. Són com els actors secundaris d’una bona  pel·lícula. Sembla que sempre estan ahí, fent el seu paper.  Pense en la redacció d’un diari, entra el protagonista a parlar amb el director d’una cosa molt important i passa pel mig d’una una llarga oficina  plena de taules, ordinadors, telèfons sonant i gent amb una activitat  frenètica. No són periodistes són els secundaris, pareix que sempre estan ahí, dia i nit, sí, sembla que no són actors, viuen en el diari, eixos són els bons secundaris.

Amb els majors sent un poc el mateix, sempre estan,  amb un paper en blanc.  Si no els coneixes podrien ser sempre els mateixos. Són personatges que van agafant protagonisme a mesura que tu t’apropes a ells.  Amb els anys i poc a poc te n’adones que van desapareixent, van deixant un buit i tu cada vegada estàs més a prop del lloc que ells ocupaven, més a prop d’eixe buit que tu ompliràs. Eixos que sempre estaven ja no són EIXOS, ets tu mateix que t’has convertit en el secundari d’una pel·lícula molt breu.

Sí, quan disfrutes d’un paper protagonista sembla que tot t’acompanya, entres a la redacció amb pas segur, el jefe vol parlar amb tu, potser vulga ascendir-te o donar-te més faena per les teues bones interpretacions. Estàs damunt d’una gran noria, la gent et mira als ulls amb un somriure,  tot t’espenta cap amunt, clar, és el teu moment  tens molt de paper per davant. Ara bé, no t’has d’encantar, tots busquen el seu moment de gloria i hi ha secundaris envejosos i darrere del somriure està la mala enveja i afilen la seua estratègia i no ho dubtes, estan atents i al mínim despiste faran el que siga per ocupar el teu lloc. Però has de seguir i si ho fas bé i tens sort ompliràs nous buits, és la vida del protagonista–secundari de repartiment.

Les grans companyies, de tant en tant, et donen de menjar, el teu nom queda curiós en els repartiments i a la llarga si et portes bé fins i tot pots tindre algun reconeixement.

EI, EI VINE UN MOMENT, JE, JE, TU ERES EIXE QUE EIXIA EN…

I també gent que et reconeix.  Gent a qui vas ajudar a buscar el seu lloc, el seu paper.  Gent que voldria que el teu paper haguera estat sempre blanc. Gent que no troba el seu o que amb el que té no es conforma.  Hi ha qui es tira un pet i creu que ja esta fet, hi ha qui té un paper i es torca el cul,  hi ha qui té un PAPA i hi ha qui es fa el paper. Hi ha qui escriu, com estic fen jo ara i hi ha qui escriu com els àngels i es mori de fam.

Per cert m’han donat un paper. Qualsevol paper si me’l ofereixen i dic que Sí és el meu paper i no tinc més remei que intentar estimar-lo i posar la vida en ell,  com els bons protagonistes,  com els bons secundaris en el seu silenci.

Ací vos passe un tros de text del paper que m’han oferit. Volen que faça de Vicent.

“A la barra d’un bar  d’un barri qualsevol. Dues persones majors

P.- Hola Vicent!

V.- Pacoooooooo! (Es donen la mà)

P.- Com va això?  (Silenci) Si puc fer alguna cosa…ja saps.

Vicent assenteix

P.- .Ho sent…

V.- Si, gràcies. (Silenci) La setmana passada… (Li cau una llagrimeta)

P.- Ja, ja, Vicent. El dimecres… T’hi acompanye en el …

V.- Si… diuen que no van poder fer mes per…A estes edats…

P.- Ja ho se, ja. (Tus un poc, tus i li cau una llàgrima. Es torca i es moca   amb un mocador)  Pobreta… Una cosa…Vicent,  ara tu que faràs?…Perquè tu…

V.-  (Silenci llarg. S’acaba el colpet i diu mirant al sostre) Jo que vols que et diga? Jo?

P.- Ja, ja (Silenci) I el teu fill?

V.-  Paquito? Bé, bé, treballant gràcies a Dèu, criant als xiquets, fent hores com jo he fet tota                               la vida. I gràcies. Perquè encara sort que té feina… (Com en un flash, pensa que tot segueix igual i es recrimina perquè ell no ha fet el que somniava, per circumstàncies  es va deixar dur. És l’excusa perfecta quan passa el temps)

P.- Clar (Silenci).  (Amb sorna) Gràcies a Déu, no? (Somriuen)

Vols un altre colpet?

V.- No, no, no!

P.- Si home

V.- (Gran silenci) Sí, si….si,si,si.. però al cap! I  dóna-me’l ben fort, perquè ja….(SILENCI molt llarg.     Es miren als ulls)  No, no dec beure més… (Silenci) Voldria però no em prova…És veritat, no em prova…! (Silenci molt curt).Vinga va!

P.- (Riuen)  (Silenci llarg) Tota la vida treballant  (entre dents) vejes tu pa què

V.- Sí! (Silenci llarg )  Mecaguen….

P.-  Vicent, ara tu soletes que  faràs?  Perquè tu…?

V.- Jo??… No sé… No sé… no sé… que faré… Déu proveirà.

P.- Que dius? Proveirà? Què?…(es miren de raspallò)  Hi ha ajudes de la Generalitat!

V.-. Si ,  alguna cosa he sentit. Però segur  que si la demane quan m’arribe  estaré més sec que un capellà torrat.

(Tots dos es miren amb els ulls vidriosos. Demanen dos colpets i brinden molt seriosos)

V i P.- Salut! “

Vaig a proposar-li al director que desprès de brindar i dir SALUT que em deixe dir I SEREQUETAPEQUE. A voltes ho deia el meu avi, no sé que vol dir però com actor que sóc intentaré  donar-li un sentit. Vull pensar que es quelcom que dóna gust, alguna cosa on quasi no es pot arribar. Quelcom paregut a la llibertat a la justícia a la felicitat. Alguna cosa pareguda a ser protagonista!!!