Antic tuguri o «bochinche» on els/les joves d’aleshores ballaven, i també donaven permís a les seues hormones per passejar tots els racons discrets del vell local. Anar al Passapoga era sinònim d’indagació a prop de les clàusules fonamentals del magreig. Era, com ho podríem dir, el temple de la carn inflamada, tota plena d’esperança d’acomplir amb els rituals litúrgics dominicals. I amb el boca – orella ja en feien prou els entusiastes del contorneig sensual, ja que la meitat de les vegades no «rascaven bola». La competència era ferotge i la sort per tocar la porta de manera fefaent havia de resultar eina imprescindible. Calia destresa, també, però, una certa gràcia en les pràctiques conversacionals. De vegades els silencis premeditats resolien una greu dificultat en l’avançada de la matèria proteínica. 

I mirant per l’espiell de la memòria, veiem un grup d’amics festers (no direm la indumentària per prudència elemental, només avançarem que duien faldeta i eren del bàndol de la «huestes mahometanas»), intimats en ball frenètic i ben agarrats. Doncs bé, un company de armes, amb els capots al muscle i sense adonar-se’n, marca el camí de les càndides esposes dels braus guerres cap al Passapoga. S’armà la de déu!!! 

Totes alhora, les beneïdes i sofertes, esposes, s’abraonen damunt els lluitadors de la mitja lluna, i amb un tres i no res rescaten, cadascuna, el seu mascle corresponent, i el ball continua com si res, però bona cosa calentet. La cara de «Doña Urraca», la del TBO, en cadascuna de les expressions de les santes esposes, i la carota del «jo no fui» dels batallers sarraïns, un sonet amb rima consonant. Sí. 

Només hi hagué una brava senyora que, tocant-li el muscle al seu intrèpid soldat, mentre aquest ballava amb una dansarina desconeguda, li espetegà, molt i molt enutjada: ja sé on estàs!!!, i s’hi llançà, tot seguit, a una cursa de difícil captura. Diuen, les males llengües, que encara corre, allà per L’Ull del Moro, el sufocat campió de la morisma tota, sense poder-se fer amb la seua donzella que, amb sabates de taló i tot, abasta les pendents impossibles de la muntanya màgica que presideix l’antiga ciutat. Sembla mentida, o una història complexa, però no. Açò és de veritat. I només l’espiell a la vella porta del local, anomenat Passapoga, ens ha reforçat els llaços amb el temps vençut. Però no oblidat. Un pessic de vida, o la joia del record auster.