Amb els fanals del matí tot engegant-se, em disposava com cada dia a creuar el carrer de banda a banda. Cap mirada furtiva ni cap atac gelós d’intriga, si més no, menuts somriures que se’m creuaven al veurem passar.Tot qüestions dels vianants i preguntes al vent sobre quin artefacte devia jo transportar. Al l’estoig de l’instrument hi paraven totes les mirades que s’hi acostaven, i sobretot això, és el que més em sorprengué.

Com cada desembre nouvingut, centenars d’essers tornen a casa per nadal, com deia l’anunci. El gremi dels músics també ho fa, on molts estudien, treballen passades les fronteres, per motius que ara no toquen, i també amb la gimcana d’obstacles que per pujar a l’avió la ferramenta de treball, moltes companyies s’esforcen en augmentar de dificultat cada dia.

La residencia a un altre estat del globus, sovint crea situacions estranyes i de discriminació. El vell continent conegut com la vella Europa, pot ser és tan vella que ja repapieja, i a diari vegem com retornen a tot arreu moviments racistes, xenòfobs i d’extrema dreta; des dels països de l’est, fins la nostra mediterrània, on al nostre país noves veus que afloren, si es que alguna vegada van estar emmudides del tot.

Com tot viatger, migrant, o encara que sigui per estudis, un músic exiliat; les realitats d’altres països no passen desapercebudes amb el dia a dia del carrer. Banderes als balcons, proclames i campanyes acompanyen cada segon d’existència, sigui quin sigui el lloc on vivim. No obstant, la feina d’artista com a intel·lectual i corre-mons, com a bohemi algunes vegades, i compartidor arreu de l’esfera on tots vivim, dona una menció especial amb una mena de permís o visat per deambular a tot el globus. Un instrument a les mans o simplement un llibre de partitures ha alliberat de fronteres i també de prejudicis centenars de vegades als qui ens dediquem a treballar amb el so per fer-lo bonic i expressiu. Amb la música com a llenguatge, separacions racials han desaparegut o al menys s’han alleugerat. Una persona amb qualsevol capsa que hi guardi un violí, un clarinet o un violoncel, te alguna mena de benedicció divina, on al carrer hi passarà a dures penes desapercebut, o amb un poc de sort respectat i reverenciat sense buscar entremaliadament la seva procedència.

A països no tan llunyans, una barba frondosa o un to de pell mes obscur que la persona que seu al costat, just mateix a la parada del metro, pot generar certes inquietuds a personatges que qüestionen encara les convivències mútues de l’esser humà, i és l’estoig de l’instrument qui ha salvat de molts malentesos als artistes viatjants. La idea del music viatger, on per altra banda, sembla significar que es tracta d’un intèrpret de gran qualitat, fa oblidar colors de pell, ulleres o pentinats, i nom i bandera al passaport també.

Sense anar més lluny, amb mi mateix, he pogut protagonitzar denses discussions a la barra d’un bar per la llengua que parlo o del lloc d’on sóc; però amb l’instrument penjat a l’esquena, i ben guardat a la seva gàbia, aquesta  impressió recelosa d’un estranger a casa aliena, furtador de feines i de recursos, es traduí en curiositat per la meva història i les meves fites amb el meu art per part dels allí mateix autòctons i casolans.

Una lliçó pel món de quins estímuls generen pau i acceptació, perquè com mai em cansaré de defendre; la música es goig i és vida al moure’s en el temps, però sobretot es pau, perquè mai serà gaudida de no ser compartida amb els demés.