En castellà la «ch» sona molt dura (africada alveolopalatal sorda), però també pot presentar un so (fricatiu postalveolar sord), particularment en la variable dialectal andalusa. Però no patiu, no anem a pegar-vos la pallissa, sempre innecessària, els bons amics que ens llegiu. No patiu gens. Ens comportarem…
Rafael Moreno – Pichichi – fou un formidable davanter que feia gols amb la gorra. Amb un tres i no res li fotia un hat – trick a l’equip adversari, i se’l deixava tremolant (més o menys com Messi…ora pro nobis). I exercia de futbolista amb fúria, garra, orgull i certa ferocitat malaltissa per culpa de l’avidesa que el menava a marcar milers de gols. Avui, fins i tot, s’atorga el trofeu Pichichi (Pitxitxi en la nostra llengua) al jugador que aconsegueix, en la lliga nacional, estacar més gols en la porteria contrària. Així doncs, el nom d’aquest as llegendari ha passat a la posteritat. Messi, per dir un nom qualsevol, i que tot just ara se m’acut, ha guanyat aquest trofeu «unes quantes» vegades, però sense os. La veritat sempre per davant.
Picha (pronuncie-m’ho una mica afrancesat, així com si diguérem Xixona), és una altra manera radical de saludar (en andalús) els amics: «cómo e-tà picha?». I no ens hem de molestar si ens diuen d’aquesta manera alguna vegada, car no hi ha cap mala intenció, ni en el fons ni en la forma. Picha (com Xixona), és una «traducció directa», no gaire especulativa, que vol significar «amigo», o «tío», o «compadre»…Sempre té un significat paregut. Hi ha com una mena de salutació cordial i afectiva en el fons de la frase. Cert és. No obstant Picha (amb la «ch» castellana), i a pèl, aporta connotacions de caire «instrumental» (qui no diga «bien», que li caiga l’instrument!!!), ja sabeu el que vull dir. Té un sentit directe que fa referència al membre viril masculí: però també hom diu penca, nap, boix…i tantes altres denominacions de caire agrícola. Infinitat de substantius corresponen, a la fi, a quest regal benamat dels déus…
Per cert, quan era estudiant a València hi havia un company de col·legi que l’anomenàvem «El Picha», (també Pichica), i mai he sabut, ben bé, per quina raó. A vegades, no obstant, com deia Mies van der Rohe: «…menys és més».
