Et veig molt bé…et conserves fantàsticament!!! Ens diuen sovint després d’un temps, més o menys llarg, transcorregut sense veure’ns amb l’interlocutor que així ens dirigeix la paraula. I fem cara d’una certa felicitat sorneguera per agrair el to amable i, potser, laudatori del nostre conegut quan ens interpel·la d’aital manera. I li donem les gràcies amb posat content i, quan l’assalt s’acaba, posem rumb cap al nostre destí. Adéu…fins aviat…molts records a tota la família…ens veiem…i atenció amb la pandèmia del dimoni…quines ganes de què s’acabe tot…

I mentre caminem, cap cots, rumiant això de: «et conserves fantàsticament…» doncs se’ns venen al cap els pots de tonyina, de musclos, de sardines o d’olives farcides. Tot una conserva meravellosa per a gaudir d’un àpat formidable un dia impensat. I quins ous tenen!!! Amb la frase, que vol estar una mena de regal, ens aniquilen l’esperit, fent-nos tabac l’amor propi. Sí. Ens deuen veure com una espècie de «moixama» però en bones condicions i ben conservada. Una tafarrada d’anys però amb disciplina saludable. Un bancal, ple de talossos, però treballat amb cura i delicades maneres.

No fotem!!! No cal ser tan educat, ni tan cerimoniós, a l’hora de saludar el personal. No paga la pena de dir allò que és evident: la cansalada penja per on pot i la guerra és la guerra. Viure té eixes coses; a poc a poc tot s’afluixa i qui no suma se n’ix…

Tampoc anem a dir-li animalades al nostre conegut només veure’l venir de lluny. Cal ser prudent i respectuós: sap una cosa? doncs per als anys que tens encara no estàs massa escagassat. Tot arribarà, però… 

Pensem seria suficient. No? Per a què més?