Crida el públic assistent a la «gala» del Tirisiti. I el Sereno, cabrejat com una mona, brama: les quatre i mitja!!! I el públic que s’hi retorna: noooooo, són les set i mitja!!! I el Sereno, més enutjat encara: he dit les quatre i mitja!!! I el públic, amb renovat entusiasme: noooooo, són les set i mitja!!! I així una llarga estona que, finalment, no arriba a les mans de miracle… Així és, si més no, el Tirisiti: el gran aliat de l’alegria, el càustic comportament sorneguer, la ironia feta un complex equilibri, la base popular d’una gent que se l’estima molt i molt…

Però s’ha perdut aquesta figura del sereno, ja, entre la boira dels dies d’hivern maligne. Els carrers en solitud nocturnal només exhibien la figura d’un home amb un abric fins els peus, amb gorra de plat i un bon penjoll de claus. Les palmes eren el reclam per a l’assistència immediata, a vegades: Serenooooooo!!! (repicar de palmes alhora). I el sereno que respon: Ja vaaaaaa, collons. I quina manera de cridar…!!! I tot esdevenia normalitat dins l’atenció necessària. La propina, l’oblit de les claus així ho demanava, guaria de la nocturnitat severa, tot fent-la una mica més lleu. Gent gran els serenos d’aleshores, i la telefonia mòbil al llimbs dels justos encantats.