Tarsan entenia el llenguatge dels «tam – tam», i es comunicava com si res passés amb els pobles indígenes de la selva africana. Al cinema qualsevol meravella sempre ha estat possible. Quan els troncs buits i batuts cridaven amb força, calia parar l’orella per anar llegint, dins l’èter, els avisos quotidians, o la invocació d’un perill imminent. Tarsan, genuí representant del transport ecològic (liana de bona gruixa del tot vegetal), en un bot s’hi trasllada allà on la crisi ha fet acte de presència, i el conflicte, ara, es resol amb perícia, generositat i solidari compromís amb el proïsme. La mona, la pobra, només fa que donar pel sac, i poca cosa més. Una mena de «grum (botones) Sacarino» però pelut i simpàtic de veritat. Quanta emoció ens han procurat les lluites de Tarsan contra els cocodrils; quant de cartutx de xufa estopenca ens hem empassat (calia estirar el coll com un titot per fer anar l’estopa endimoniada) asseguts a la butaca del cinema…

Guerra? Destrosses de meteors contra el Planeta Terra? Epidèmies de tot tipus i condició? Cataclismes? Noves glaciacions? Focs universals contra la humanitat sencera? Espècies animals en extinció? El darrer home viu al món? L’univers en girs turmentosos?  Atenció!!!

Diu l’agüela, (totes les del món, almenys les d’ací) que serà necessari comprar farina i oli en abundància, així no passarem fam, per si de cas als russos se’ls en va la mà. Amb aquests dos elements fonamentals, podrem fer pa, i coca, i magdalenes, i tonyes…tantes coses podrem fer! I el meteor a tota llet contra nosaltres, pobres habitants d’aquest planeta blau, tan bonic, tan nostre, tan sensible a les carícies, tan salvatge quan el torturem debades. Ai!!!

Tambors de guerra! Aquest i l’altre, i el demés enllà! Són verdes o són madures? Geopolítica? I tu, més encara! Vés-hi a fer la mà! Això no m’ho diràs al carrer! I ta mare el doble! Aquest tros és meu, ben meu, i tant com és meu! Una bona verga és teu! El vaig heretar de ma tia, la fadrina, la germana de mon pare! A què la cosa s’embruta? A què no? Vols veure-ho?  Què t’hi jugues?

Per què no deixem de fer l’imbècil, ja? Els tambors només els volem quan anuncien, al vent d’abril, que el Capità, a les 12 del migdia, ja és a la plaça. I per a res més els volem. Quan escolte els tambors dels heralds tot el cos se m’accelera, i bull intensa la meua emoció, filla de la fantasia i dels records.