Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Estoy segura, pegarás un trueno
– Estoy segura, pegarás un trueno. Traducció: (Estic segura, pegaràs un tro) No, no es  tracta de que Margalida Genu Flecta faça uns tirets el dia de l’alardo a la plaça, o una escaramussa darrere del castell a manera de preludi canonaire guerriller, no. Ací, «pegar un trueno», dit a la manera morro-prim, té a […]
Creación
Leningrad, la simfonia que s’estrenà a si mateixa
Una vesprada del 1942, uns quants músics famolencs escalfaven com podien les seves articulacions i cossos esquelètics. Alguns instruments semblaven rovellats o desmembrats, però no semblava importar. Llavors, el mestre arribà. Les portes es tancaren. Uns pocs micròfons prengueren lloc per enregistrar el poc soroll que allí es pogués fer, i tot començà.
Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx.
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado
-Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado. Traducció, més o menys: (ay, a mi marido, ayer, le cogió un síncope de pronóstico reservado.) Ja sabem que batistot és batistot i que síncope és una altra cosa de semblant, però no. Però sí. Ja sabeu. Resulta que Anatoli Bonastre, de […]
Creación
Tancat per vacances
Estem cansats de conservatoris incompetents i amb falta de recursos, amb un cagalló a cada poble però cap ni un amb condicions ni tan sols a la capital

Una extensió pretensiosa de polseguera i buit regnava entre diverses edificacions prèvies. Un solar magnífic per acollir nous fonaments, però aquest jorn poblat per joves músics que l’envaïen. Cap xaranga ni festa de bombo i pandereta sinó tot el contrari. Crits al cel i pancartes de protesta. La dignitat es manifestava aquesta vegada amb mots no escrits en partitures, sinó en les llengües vernacles dels allí presents.

Fa poques setmanes observava meditabund i amb profunda tristor certes protestes que s’esdevenien al davant d’un solar extens. Pancartes amb proclames enginyoses pregaven per la construcció d’un conservatori superior en aquell terreny mort, idea que en temps previ als comicis els havien promès, i una cinquantena d’estudiants convençuts fins a la medul·la, desitjaven tenir allí el seu centre d’estudis superiors de música. Una profunda tristesa vaig sentir en assabentar-me d’aquella realitat. Una gran injustícia s’esdevenia en aquelles terres d’una de les províncies del nord d’Andalusia, on desitjo els meus millors desitjos als companys que van inspirar aquesta reflexió. Aquella situació no podia estar passant. Sens dubte, una gran pena, la de veure companys reclamar tristament per un absurd i un sense sentit, i no és altre que la d’un altre més, un altre conservatori a la superfície de l’estat espanyol.

Boques plenes de mots amb accent metafísic i alliçonador, i no amb notes ben pronunciades, fan ressò de la seva veritat absoluta; en tantes ocasions pronunciant arguments per defensar la qualitat abans que la quantitat en l’art sonor. Mestres inculcant valors per interpretar correctament i per no fer cent notes en un segon, on no s’entén ni es pot sentir des del cor cap ni una, els puc enllistar fins a l’infinit. Però, aquesta realitat és palpable al nostre engabiat terreny? La resposta la deveu imaginar sols pel meu to de pregunta.

La medalla d’un conservatori “superior” a qualsevol província suposa un gol de cara a la galeria, un compromís amb els joves i amb la cultura per aquell delimitat territori, quan si més no, suposa una poma enverinada cap a la societat i sobretot el futur cultural del país. A l’igual que amb el boom dels aeroports al llarg i ample de les espanyes, la llança clavada en nom de la cultura amb un nou conservatori suposa un menyspreu cap a la pròpia docència musical. Estem cansats de conservatoris incompetents i amb falta de recursos, amb un cagalló a cada poble però cap ni un amb condicions ni tan sols a la capital. Els recursos repartits com a molles de pa per tot el territori suposen una estupidesa immensa, on totes recollides en un mateix centre conformarien un pa sencer de qualitat i gustós. Tant que ens agrada “copiar” la vella Europa en molts sentits, altres països de envergadura semblant a la península, disposen de menys de la mitat de centres d’estudis musicals superiors, per exemples els companys gals amb sols dos d’ells, on la qualitat dels docents, instal·lacions i recursos són majors i de millor qualitat, reconeguts a tot el continent com si equips de “Champions League” es tractessin, i els companys del gremi queden bocabadats si algun col·lega nomena un d’aquests centres com al lloc on hi estudia.

A centenars podem comptar a orquestres europees músics de les nostres terres, nascuts aquí i amb increïbles talents, però formats a fora, i on després la premsa mamporrera s’hi fa ressò per afegir un galó més per maquillar certes ignoràncies de la nostra societat, com s’hi s’haguessin format aquí fruit el nostre sistema. Per comptar llargament, sols quatre conservatoris arreu de l’estat s’hi salven de la crema de llibres innecessaris i inútils, on la resta suposen un poc més de palla en el conjunt de centres educatius inservibles. No cal dir-ho més clar. No calen més centres superiors de música sinó tot el contrari. Hem arribat al punt que tot rascador de budells, bufador de canonades o baixa-tecles vol un conservatori a la porta de casa com si del quiosc per comprar cromos es tractés, i oblida el que realment necessita, que no és altra cosa que una qualitat formativa innegable, i el més allunyada possible de la quantitat en qualsevol dels aspectes a contemplar.

Pel contrari, on trobem la manca de efectius, sols amb cercar un poc deduirem que aquesta s’amaga als centres anteriors. Una formació inicial de pes i sòlida és qui conforma i fa despertar el vertader talent. Ningú podria concebre deu facultats de filologia a la mateixa ciutat sense una escola on ensenyaren a llegir i escriure. La música, com a art temporal i escènic, s’esdevé com un llenguatge, i malauradament, estem obligant les actuals i futures generacions a escriure sense saber llegir, a mirar sense obrir els ulls. Cal menys cima i més base en la docència d’aquest art a les nostres terres i de la resta de l’estat.

Molts centres tanquen per vacances, però amb una mica de criteri, alguns d’ells, pel proper curs no deurien tornar a obrir.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario