Fa fred! Ajaguda al meu llit, m’estire els llençols fins la barbeta i mire per la finestra. Quan el vent fresc de l’hivern alça les cortinetes, veig un cel blau i ras, preciós. M’agrada tant mirar el cel! També m’agraden molt els núvols: blancs i esponjosos, morats i estiregassats, rojos i terribles… Però allò que més m’agrada és gitar-me en un marge en companyia dels xiquets i xiquetes i jugar amb els núvols.
– Mireu, una cabreta! I allà un cotxe de cavalls! Veieu aquell, a la dreta? Pareix un senyoret, ben guapo amb el seu sombreret.
– Li veus la pelila també, Tereseta?
Quant que es riuen, els xiquets! Em fan molta gràcia! Les xiquetes s’amaguen els ulls amb les manetes i solten rialletes apagades, de complicitat. Però què burros que són els xics! El Joan, amb els seus ulls blaus, tan despert, té la curiositat tan gran com el seu cor; el Pepet, pobret, amb una cama coixeta des de que va néixer, s’empeny i no para fins que puja més alt a l’arbre més gran; o Vicent, sempre callat, fins que parla i ens deixa muts a tots.
Quin fred fa hui! M’estire els faldons com puc, per tapar-me les cuixes baix d’aquesta manta tan fina. Anit em vaig gitar vestida. Si els matins són frescs, les nits són gelades i no hi ha res ni tinc a ningú que em done calor. Només la companyia dels xiquets i de les xiquetes aconsegueix llevar-me la gelor de damunt. Els conte històries que mai no han sentit, històries d’una època que ja no està, de persones que ja no hi són. Els xicons no poden parar molta estona quiets i van fent saltirons i volantins mentre escolten però les xiquetes em miren, embadalides, amb eixa mirada somniadora que m’abrasa el pit. Elvirín, amb els seus vestidets de frunces, tan bonics, i els seus mitjons blancs, cansats d’estirar-se fins els genolls, arraulits de vesprada en els turmells; Adela, la més guapa, la més llesta, la més trista, sempre abraçada al meu braç amb una llàgrima com un pèsol rodant-li cara avall; o Carmela, la gitana morena de llavis prims, la de La Cuesta las Flores, la que més em defèn, la que em tapa quan em quede dormida, la que espanta els jovenots que em busquen de vesprada, quan tanquen les botigues, em busca de les meues carícies.
– ¡Tira pa’ tu casa, payo! Aquí no hay na’ pa’ ti, condenao!
– ¡Ja tornaré, ja! ¡Gitana del dimoni!
Però cap com el meu Ovidi. Amb la intel·ligència del Joan, tendre com l’Adela, amb la força de la Carmela i callat com el Vicent. Un morenet amb olor de teler que em mira de lluny amb la barbeta apegada al pit. Eixos ulls que em recorden tant el meu amor. Ens mirem, llargament, amb el soroll de fons del vent que xiula per la ferralla del pont de Canalejas. Li llence un somriure, més trist i forçat del que jo voldria, i comence a rodar i a ballar i a cantar un valset amb els ulls tancats. Vull fugir dels seus ulls fondos, de la seua mirada melancòlica que m’acusa: “On estaves, Tereseta meua? Per què no estaves amb mi?” Cada vegada gire amb més força, tot alçant els faldons i els volants, amb els braços oberts i la cara al vent. I cride cada vegada més fort el meu valset per ofegar el soroll implacable de la meua memòria: un crit llarg i dolorós, com el de les mares quan perden un fill, fent arribar el seu lament anguniós des de la Plaça fins l’Horta Major i les cases dels socialistes, fins la Rambla Alta i la Porquera, fins el Collao i l’ermita de Polop; encara corrents per amagar-me, sent un altre xiulit, el d’un gegant horrorós que corre al meu encontre i retrona amb les seues peülles contra els carrers de la ciutat. Caic a terra i m’arrastre fins un portal, apretada contra la pedra freda d’una casa rica, i el gegant tomba parets i alça núvols de pols i fa ploure pedretes. No sé com, estic corrent, tapant-me les orelles i per poc no tropesse amb una mare i un xiquet que s’abracen, immòbils, tirats enmig del carrer ensangonat, amb el luto pel pare emblanquinat de pols. I torne a córrer, a buscar-te, amb la por mossegant-me els budells: on estaràs? Què serà de tu? Què serà de mi, sense tu? Uns braços forts em paren i m’agafen i no em deixen arribar on ets.
– Deixeu-me, malparits, deixeu-me! L’he de veure, per favor, l’he de veure! On estàs, amor? Per favor, deixeu-me anar! Què serà de mi?
– Tranquil·la, Tereseta, estàs amb nosaltres! Sempre balles molt de pressa i acabes rodant per terra. Tapa’t, guapa, que et veuran el cul!
– I què, si me’l veuen? No voleu que us l’ensenye? Digues alguna cosa, Vicent! Entra la mà per ací, guapo, i veuràs que calentet!
Fa més fred que mai! Els diria als xicons que em buscaren uns cartons per tapar la finestreta, perquè no entrara tant de fred, però llavors no veuria el cel. Quants anys hauran passat des de que el gegant se t’emportà? Encara sóc ben guapa, saps? Encara t’agradaria passejar amb mi, amb les mans agafades, carrer Sant Nicolau amunt fins la Font Redona. Ens faríem dos copetes, un vi dolcet per a mi i un herbero per a tu, li compraríem rotllets d’aiguardent a la senyó Rosa i se’ls menjaríem asseguts juntets a les escales de Sant Mateu. I em miraries als ulls amb la barbeta apegada al pit, amb els llavis apretats, i jo sabria de seguida què penses. Sense fer cas de les comares que entren al mercat, et besaria els llavis com un llampec i volaria, carrer Sant Francesc avall, fins que m’agafares a les arcades de la Plaça de Dins i, amagats, ens abraçaríem una estoneta, una eternitat, baix el cel blau i ras sense núvols.
– Hola Teresa! Com estàs?
– Molt bé, Ovidi! Només tinc un poc de fred. I tu, guapo?
– Venia a que em contares una història, Teresa. Una història bonica, de quan ets jove.
– Encara sóc jove, Ovidi. Què no et semble bonica? Vols veure’m les cuixes? Són més boniques que les de les bambuneres més guapes.
– No cal, Teresa. Ets molt bonica, ja ho saps! Em contaràs una història?
– Hui no puc, Ovidi, carinyet. Hui fa massa fred, guapo. Tinc una gelor al pit que no me la puc treure de damunt, saps?
– I demà? Si vinc demà, em contaràs una història?
– Vine, i si encara estic ací, et contaré la història més bonica que em sé, val? Et contaré la història del meu amor més gran. Vols, Ovidi, guapo?
– Eixa ja me la sé, Tereseta, jo en vull una de nova!
– No la saps, Ovidi, reiet. Eixa no la sap ningú. Vine demà i te la contaré. Ara ves-te’n, que ta mare estarà preocupada. Hi ha una fera pels voltants i és ferotge. I tapa’m els peus, bonico, que els tinc gelats!
– Els tens tapats, Teresa. Demà et portaré un tros que ma mare no gasta i te’l tiraré per damunt, val? M’esperaràs?
– Si no faig vacances, sí, carinyet!
– Fins demà, Teresa!
– Fins demà, Ovidi, guapo.
A gossades que fa fred, hui! Encara no ha passat ni un núvol i el cel sembla més ras i més blau que mai. Fa molt de temps que passe fred. Des de que te’n vas anar que no he tornat a sentir una abraçada càlida, un cor calent bategant sota el pit, on poder deixar el cap i adormir-se. L’alè de la teua boca, com el vapor de les màquines papereres, respirant sobre la meua pell arrissada. L’escalfor de la teua mà i de la meua quan passejàvem els diumenges de matí, agafats, d’Alcassares a Buidaoli. Moltes mans m’han tocat des de llavors, amor, però totes eren gelades com la mà del gegant que te s’emportà. Gelades com la mort d’aquella mare i els seu fill, enmig d’un carrer banyat de roig. Gelades, com el marbre sobre el que mai vaig plorar, el mateix baix el que sempre haguera volgut estar, gelada, amb tu.
Pobret, Ovidi! També t’hauré de deixar a tu, tan dolç, tan guapet! És que ja no vull tindre fred, saps? Vull que tornen les abraçades amb olor a borrera, el vi dolcet i els rotllets d’aiguardent. Vull les seues mans apretant les meues i els seus llavis sobre els meus. Vull que torne a collir una floreta i que m’adorne els cabells. Que em diga que sóc molt bonica i que no vol viure sense mi. I jo tampoc sense ell, saps? Crec que m’acabe de donar compte, Ovidi, guapo. Tens uns ulls foscos com els seus, i fas olor a taller, com ell. Apretes la barbeta contra el pit i la teua veu, tan xicotet, és potent i diu paraules tendres, com la d’ell.
Adéu, Ovidi, carinyo! Me n’he d’anar amb ell. Ballarem un vals com Déu mana, agafats, mirant-nos als ulls i me’n recordaré de tu, de tots vosaltres. De Pepet i de Carmela, de Joan i d’Elvirín. Quan no em veges, pensaràs que sí, que al final he fet vacances, que ja tornaré. Mira, un núvol! Pareix que ja no fa tan de fred! Tancaré els ulls, cantaré el valset, somniaré amb ell…
No m’oblides, Ovidi, guapo.
Molt bonic i emotiu.
Genial relat plé de melancolia que et fa recórrer Alcoi i les seues rodalies amb la imaginació.
Gràcies Joan Lluís
Preciós…m’ha encantat i m’ha emocionat. Quina sensibilitat! Gràcies per fer-me gaudir llegint tot el que escrius.
M’has fet plorar. Eres un artista.
He passejat en el temps per Alcoi. No oblidaré fàcilment aquest relat.