-T’he dit, una i mil vegades, que amb els meus diners faig el que em ve de gust! Ho entens, o és que ets una mica curt de gambals? Fes un esforç, home…Sé que t’ha de costar una mica, però intenta-ho, cagondena!!! -Li diu, un tant seriosa i esverada, i amb el to pujat de volum, la Reina Isabel el seu marit, el Rei Ferran-.

Ambdós ben catòlics, i senyors de quasi totes les terres i hisendes de nord a sud de la península, per la feliç concurrència dels seus regnes particulars en un de sol. I continua explicant-se: -he de vendre les meues joies per a benefici de Columbus, el gran i tan distingit Almirall. Vull nova fortuna, molts més diners, i el que és millor encara, un lloc de privilegi en l’orla de la posteritat. Ara, deixeu-me sola espòs meu…em dirigisc al bany i precise de la necessària intimitat-. Ferran, ben emprenyat, respon amb una musclada, i certa badoqueria, la seva muller: -per mi, com si voleu donar-li els queixals de l’enteniment…doncs, també són vostres. Ja vos apanyareu senyora meua!!! A mi, però, no em demaneu ni cinc maravedís. La pela és la pela, senyora!!!

Des que nasqué el projecte del Descobriment, les coses, a palau, van de bòlit sempre seguit. Van i vénen consellers reials, homes de finances i polítics de prestigi, il·lustres eclesiàstics i senyors de la mar. Les reunions se succeeixen sense treva, i ningú no gosa perdre el temps amb històries que no estiguen intimades amb la idea que la Reina bat a dintre seu. Un greu assumpte d’estat, sí senyor!

Els pifres anuncien, una vegada més, que l’audiència de la Reina comença: tuuuuuuuuu, tutuuuuuuu, tararí-tutú!!! I la veu de l’herald que proclama solemnial: -cavallers i cortesans, la Reina!!! Amb pregona inclinació de caps i d’esquenes, tots alhora, mostren el respecte degut vers l’Augusta Majestat d’Isabel, Reina de quasi totes les Espanyes, i d’un grapat de terres d’Ultramar. I Columbus “primus inter pares”, mai no perd l’oportunitat d’ésser el primer a exposar la quimera que tant i tant el consum: -Senyora meua, Il·lustríssima Majestat, veureu…ja ho tenim tot amanit. Inclús hem convençut Martí i Vicent -els Pinzones de la cançó-, que vinguen amb nosaltres, doncs el viatge promet ser un poc llarg, dur i amb massa feina, i els dos Pinzones són ben destres amb les coses de la mar, així com per a governar, sense reserves, una colla de mariners mig esquerps. Allò, però, que us he dit, Senyora meua, de la cançó dels Pinzones, és una xanxa, encara que no és menys cert que circula arreu una lletra que canta:

-“Los hermanos Pinzones / eran unos m…”

No us molesteu Senyora meua, perquè no hem volgut ferir la vostra sensibilitat i, per això, us hem estalviat la cruor de l’autèntica lletra que arreu viatja. I bé, Senyora, com us deia, ja ho tenim tot ben arranjat. Les caravel·les Santa Maria, Pinta i Niña, ja cruixen la fusta de ganes que tenen d’iniciar l’aventura. El velam, a l’arbreda dels pals, llueix, a totes tres embarcacions, la creu vermella que les identifica amb la Vostra Majestat Catòlica. És, si m’ho permeteu de dir, com el codi de barres que les fa úniques, i lluny de possibles canvis que confonguen els historiadors de la posteritat. Sí Senyora, el futur us espera agenollat, i, amb la Vostra Majestat, a tots nosaltres…com si ho veiés!!! Ja escalfen els canells els escrivans del futur per salmodiar la vostra virtut, i també la vostra visió per als negocis, i canten tots junts i a cor el gran interès que demostreu cap al vostre reialme!!! Permeteu, Senyora, que fem possible que la història s’esdevinga fidelment als llibres i també als seus dicteris. Val? Val, Senyora meua? I què en diu el vostre catòlic espòs, Senyora?

-Diu que “la pela és la pela”, ai! Amb eixe accent grollerot que es gasta el pobre carall de Ferran! I bé: que la carena de l’aventura encete la carn de la mar, que els draps del velam acaricien els vents, i que no trigueu massa a tornar i puguem, clar està, amortitzar la forta inversió…només siga per no provocar fallida al tresor del regne. Ànim, sort i…fins aviat!!! No tardeu més del compte, Columbus, per favor!!! Ho prometeu, almirall meu?

Columbus saluda la Reina amb una rigorosa inclinació de cap, besa la seua mà, nua de joies, i, sense aixecar del tot la seua minsa figura, recula, a poc a poc, fins que desapareix per la porta principal de la Reial Cambra d’Audiències.

Una vegada a la porta de palau, i amb la veu enardida d’entusiasme, Columbus escridassa amb força: -De collons, tu! De collons! Els peus li toquen el cul per a visitar la colla de patètics que l’esperen al moll. Martí i Vicent –els Pinzones-, són els primers que s’assabenten de la bona notícia: -sí, ens donen les peles per a fer el viatge. Ens podem passar una llarga temporada fent allò que més ens agrada…TU-RIS-ME!!! A més, la colla de mercenaris que portarem, amb quatre cèntims els tenim apanyats. Val?

Els Pinzones, Martí i Vicent, amb Columbus, tots tres pura conxorxa, preparen tot allò de necessari per al viatge, com si diguérem un fer les maletes però una mica més bèstia i monumental. Allò principal: aigua, conserves, animals i bon brandi, o bé rom, -doncs s’ha imposat com a moda darrerament-, i tot per a anar fent traguets cada cop que els vinga de gust…I de l’assumpte, de l’assumpte, de l’assumpte, ja picaran, ara d’ací i després d’allà, a mesura que els rotllets suren, bé de nit, o bé de dia. Molt malament han de venir les coses per a no trobar bona fruita per collir, i després d’empassar-se-la per la boca, fer la dolça becaina estesos al tapís gemmat de les praderies litorals…ai!

La mar salobre, a xiscles, mulla cordes i poals, veles, la canya, i les galtes morenes de tant de sol. Una mar bellíssima que arrissa les ones a popa del comboi, a cada instant. Una darrere de l’altra, les barcasses, a poc a poc, fan via cap a ponent, i després cap a llevant, tot recercant la ruta que les conduirà al paradís: tresors de tabacs, tomaques i creïlles, fustes i minerals; també terres noves per a la Senyora i Catòlica Majestat…

Dies i dies, cada cop una mica més durs de passar, quasi eterns. Les fustes dels vaixells ganyolen de tan de dia fetes a la mar. Ja no hi ha xala, dèria, somnis ni baralles. Els Pinzones i Columbus comencen a estar trinxats de la mampresa, doncs l’esperança dels grans esdeveniments s’enlaira com el fum de les espelmes nocturnes. La gana, i no precisament la de menjar, doncs de queviures encara n’hi ha a les bodegues dels vaixells, s’apaivaga, per moments, picada de mort. La imposada retenció, la impossibilitat d’exercir el deure sagrat de la multiplicació de l’espècie, i les mans aspres com un fregall, curullen de malenconia, i potser de nostàlgia, l’ànima dels navegants. La cosa es posa ben lletja…

-I si se’n tornem? I si acabem, ja, d’una puta vegada, aquesta ximpleria del Descobriment? Per què no els ho diem als de la tripulació que ens hem equivocat? Què en penseu vosaltres? Què dius, Vicent? -Columbus interroga tots dos germans per saber-ne la seua opinió, i també per a procurar-se que facen costat el seu desconhort-. -Doncs jo… no sé, a mi que em registren…jo passe! -Respon Vicent Pinzón-. -I tu, Martí Alons, què? -Mira Columbus, menys conya que et conec…! No m’agrada això dels dos noms…com si fos ara mateix que ens coneixem!

Un veritable desastre a l’horitzó. Les fantasies, una per una, totes, una fumarada, i la Història, així, amb majúscules, els ha de condemnar a la foguera del descrèdit i a la humiliació. Ai! Mals auguris, i, també, mals pensaments, viuen al cap de l’Almirall Columbus. I de la seua cara no en parlem: s’allargassa com una espardenya ronyosa farta de ferides per la guerra dels dies. Els ulls, però, dues punyades negres a través dels quals s’hi veu el Barranc de l’Infern. Però, de sobte:

-TERRA EN LA VISTA! TERRA EN LA VISTAAAAAA! TERRA EN LA VISTAAAAAAAAAAAAAAA! TERRA EN LA VISTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!-

-I què diu aquest borinot de terra en la vista? No se li haurà estacat una busqueta dins la bola de l’ull? -Pregunta, una mica esverat, Columbus, l’Almirall.

-Si és una brometa, li encete el capoll al fill de puta del vigilant! Com ho escolteu!!! -Esbufega, ben cabrejat, Martí.

-Ai! Si és veritat em pixe de gust…serà veritat? -Aclareix Vicent, cobejós per la notícia quasi impossible.

-Terra en la vista! Terra en la vista! Terra en la vista! Terra en la vista! -Tota la tripulació és un clam, i fa palmes així: (plam-plam-plam).

La notícia se n’entra fins el moll de l’os, com un calfred, de tots aquells homes durs i valents, que ja havien perdut tota esperança d’enfonsar el peu en terra ferma. Tants dies…potser tota una vida ja, regolfats dins d’aquells taüts de fusta corcada, i remenjada de fongs…ai! I ara, arribat el moment, cal deixar anar la fantasia. Cadascun la seua:

-Vull aigua freda, molt freda!

-Vull fruites noves, i ben dolces!

-Vull…vull…vull…carn tendra que no faça gust de rovell!

-Vull tombar-me i becar cent hores seguides!

-Vull pelar-me-la i restar tot sol!

-Vull pixar tranquil·let!

-Vull llet calenta acabada de munyir!

-Vull cardar, vull cardar! Ai!

-Jo també!

-Jo també!

-Jo també!

-Jo també!

-Jo també!

-Jo també!

-Jo tambéééééééééééééééé!

– Doncs, jo vull…el que vull!

-I jo també!

-Jo, Columbus, vull, i em demane, tastar-ho tot el primer!

De la desesperança i de la malenconia, els mariners ara passen a l’eufòria, al rom, i al vi ranci de les sitres alimentades d’òxid i de rates. Com un clam –(plam-plam-plam)-, i una sola veu, tots alhora proclamen la necessitat, la carnal necessitat, de jeure en màrfega de sorra tèbia: -Prepareu-vos,!!! -Perquè s’ho pensen de trobar bona cosa de xicones…

-Allà va el coix!

-Allà va el calb!

-Allà va el tort!

-Allà vaig jo!

Els ulls foragitats fora de les conques, i enramats d’alcohol i de desig, són l’evidència de tota la luxúria continguda durant el llarg pelegrinatge al través del pèlag misteriós. No importa, però: “Fam que s’espera matar, no és fam”, diuen.

Ni Generós, frare que presideix la qüestió espiritual de l’expedició, pot fer-s’hi amb els animalots que escridassen, vehements, agafats a les baranes de les embarcacions:

-PREPAREU-VOS, TIES BONES!!!

no obstant, la pressió de l’oficialitat pot, finalment, apaivagar els ànims dels amotinats, i Generós aconsegueix fer el discurs previ al Descobriment:

-DOMINUS VOBISCUM. Estimats germans en Déu Nostre Senyor. Ja sabeu quin és el nostre menester, la nostra missió en aquest moment de glòria per als nostres benvolguts Reis de les nobles terres de Castella i d’Aragó. Cadascun de nosaltres ha de ser un missatger de la pau i de la bondat. Cadascun de nosaltres, portador dels valors essencials de la Germandat Universal, ha de pensar, només, de fer el bé, i a procurar guanys abundants per a l’empresa. També, i la fe ens demana caritat, germans, haurem d’elevar els ulls al cel i pensar que som part del Cos Místic de l’Església. Així, doncs, s’espera, jo espere, i tots esperem, de vosaltres, un comportament acordat en tall de raó. Només el Bé ens empara. Només el Bé ens atorga el plaer i la felicitat d’agradar Déu Nostre Senyor. Cal respectar tot allò que la vida ens hi pose al davant…res de fer l’ase, doncs les flamarades de l’infern cremen sempre seguit, i us assegure que fan molt de mal, sabeu? Caldrà que construïm, allà on posem el peu, i amb nosaltres el posen la nostra Reina i Senyora Isabel i el nostre Rei Ferran, un santuari, per a lloar les mercès i la Glòria Eternal del Salvador Déu Jesús. Restarem, però, vigilants…i qui se’n passe una mica, li tallarem la titola, o la cuca, com siga que li en dieu al mànec…eixelebrats, què sou uns eixelebrats! Des d’ara cap bestiesa, ni una sola poca-soltada, i si teniu calentó del bo, ja sabeu com us hi podeu gelar…ja sou ben fadrinets…val?

Com un bassal encalmat… la pallissa del frare Generós és oli en un cresol, i el silenci regna arreu de les naus que, en filera índia, s’hi acosten a la ribera de platges daurades, i d’atzurs molt intensos. Ningú no s’atreveix desbaratar, ni gosa obrir la boca per res del món, doncs tothom pot recordar, encara, les paraules de Generós: -us tallarem la titola… Hi ha, però, coses que Generós no pot controlar, i que defugen les seues urpes: la passió, la necessitat i la fretura, totes tres remenant baix la cendra, i això, qui ho podrà mai silenciar?

Voga, voga mariner. I a poc a poc, l’or, la turquesa, el safir i la maragda, esdevenen una sola cosa: RIQUESA!!! -Quanta bellesa! Déu meu! Quanta bellesa! -Columbus allibera una grossa llàgrima, d’emoció? De satisfacció? De complaença? De plaer, o de gratitud? Per una busqueta del cagondena? Mai ho podrem saber, ben bé, això. Però n’hi ha de llàgrimes i de mocs al rostre de Columbus, i, també, val a dir-ho, a les galtes dels Pinzones, els de la cançó.

Com és ben natural, cadascun viatja amb els seus pensaments, també amb la seua dèria particular, posant, finalment, genoll al terra plorant dels ulls –com feu, també un dia, Rodrigo el de Vivar, això de plorar dels ulls-, i amb el cor ardent per la tendresa. Enlairen l’esguard al cel en senyal de pietat i de respecte quan Generós invoca la pregària col·lectiva:

-Gràcies Senyor! Gràcies perquè la causa siga acomplerta! Gràcies per haver-nos guardat tant el cos com l’ànima. Gràcies Senyor pel feliç Descobriment de Columbus! I ja li posarem nom, Senyor, a aquesta cosa que hem fet. Potser li direm Maribel, i potser una mica més tard li direm Amèrica, perquè no se’ns emprenye ningú. Gràcies Senyor!!! Aquesta terra de virginal promesa serà, Senyor Nostre Omnipotent, per a la Corona, per a la nostra Senyora Isabel i, també, si s’escau, per al Ferran!

Columbus, i la colla múrria, no triguen massa a preparar l’estratègia per a ficar el nas dins d’aquella nova terra: -vosaltres per ací, vosaltres per allà, i a la nit, novament, ens veiem a la vora de la platja. Que ningú no es perda, entesos? Ja ens contarem tot el que hem vist de nou, i allò que hem fet! Ara, adéu i sort per a tots!!! Endavant els del Descobriment!!!

I al cap, o a la cabota, cadascun té el que té…i al cervell més secrets encara. Vicent Pinzón, que comanda un grup de vint-i-tres braus mariners, ha de fer la senda litoral per a amidar la longitud de la costa, durant les dotze hores de marxa que ha de realitzar. La resta d’escamots tenen deures pareguts, així, els de Martí Pinzón, potser el més fi i elegant dels germans, s’han de capficar dins la jungla d’herbam espès, tot per descobrir camins cap a l’aigua dolça que els done seguretat en un futur immediat. Columbus, l’Almirall, es reserva l’estudi de cartes i paperams, i l’obligació d’arranjar-ho tot per a aconseguir l’èxit de l’expedició. Cadascun el seu deure, i el de Generós és resar, amb ulls ben desperts, perquè ningú no s’allibere als apetits sexuals, doncs això sí que fa por, i més després d’un llarg viatge, on l’única carn a la vista ha estat la de masclot, i ben dur de cotna…

Després d’hores i més hores abocats a la dura tasca del Descobriment, Vicent Pinzón, i els seus braus vint-i-tres valents, tot el sol de la canícula al cap, decideixen seure una llarga estona per a descansar, mig nus i desencaixats. Tombats damunt la fina sorra de la platja els perleja la suor, que fulgeix com un vidre amerat d’aigua. Ara, el caporal Pinzón, se’ls mira i somriu…

Mai no podien imaginar aquells soldats de l’aventura, tampoc l’humaníssim Vicent Pinzón, el que resta a punt d’esdevenir-los, ni del que està amanint-se darrera l’espessa vegetació…que quasi els acaricia els cossos. Almenys quinze o vint dotzenes d’ulls se’ls fiten des de la fronda, i amb una espècie de llegenda no escrita, però inscrita, al seu contorn: -ara, de seguida, se’ls enfitorem!!! Açò és carn fresca, de debò!!!

I a la de tres. Una cridòria ferotge de precioses americanes, o el que fossen, i també de jolius americans, o el que fossen, com una allau de carn calenta, s’atansa a sobre dels nouvinguts, per sorpresa i a traïció:

-Aquest per a mi!

-I a aquest altre me l’allise jo!

-Ai! Ai! No fuges pèl-roig!

-Nyam-nyam, què bo!

-N’hi ha per a totes i per a tots!

-Sí, sí, què bé!

-A veure, a veure, què hi ha per acííííí?

-D’ací no et mous, o t’ho arranque tot, caracollons!

-Això, això, això…

I com un sí és no és, els vint-i-tres, a més del caporal Vicent Pinzón, són fràgil instrument de l’amor apassionat dels aborígens, d’ells i d’elles, car de tot hi hagué dins d’aquella batussa copulativa. Bé és cert que de pecar ni un cèntim, doncs ningú va poder resistir la dura embranzida, i per sorpresa atacats, de tanta carn autòctona. Ara, l’un fa posat de babau, i l’altre no gosa dir paraula…una sentència de personal. L’esma perduda:

-Ai!

-Ai!

-Puffff!

-I açò?

-Però…

-No m’ho puc ni creure…

Ara, el trellat viu perdut dins la panera de la carabassa. Després del segon assalt, -doncs una altra segona vegada han estat passats per la pedra-, el grup resta en silenci, quasi humiliat! Decideixen de no dir res els altres de l’expedició, car ningú mai no els podrà creure. Segurament els acusarien d’ésser ells els atacants. Així, tampoc Generós els podrà renyar per l’excés de carnalitat. -El silenci ens farà grans!!! -Diu Pinzón, amb un fil de veu que fa llàstima.

Decideixen, des d’aquell moment, fer guàrdia tothora. Qui pot, sinó, cossolar tanta matèria indígena, només amb una breu estona de descans? Fins i tot, també els valents arronsen la penyora quan el desig resta ben fart:

-Més no…

-Ni jo tampoc!

-Ai, Senyor!

-Ai!

-No puc més…

-Ai!