Una petita pausa per un cigarret i uns glops d’aigua, i tots quatre vam continuar amb el segon moviment. L’assaig anava ben encaminat i els posteriors compassos d’aquell meravellós quartet demanaven per prendre forma. Des del violoncel, amb menudes observacions d’afinació molt prompte encaminàrem un so correcte i empastat. La peça prenia forma a vistes d’un concert entre amics i per una escena que de simpatia ens acomodava.

Entre els gèneres de la música culta, que no clàssica sempre, les cartelleres de les sales omplen els seus programes de grans personalitats, tant al podi i amb la batuta com al camp solista, entre enormes i reputades orquestres simfòniques. No obstant, el gènere més humil i fràgil, tristament, sobtades vegades ressona al mar dels concerts que ens envolten. Un gènere menut i discret però sempre ambiciós com la música de cambra, és el qual avui m’escridassa una mica d’atenció.

La música de cambra recull l’essència més íntima del diàleg democràtic i conciliador a dintre d’un conjunt a l’escena. Un treball col·lectiu i a la vegada individual, sempre amb uns pocs i bons companys, fa d’aquest gènere l’anima més humana dels grups que amb els sons es mouen. Consta d’un treball precís i dialogat on tots hi opinen per fer d’un conjunt de a penes un grapat de músics, un mateix instrument amb el seu característic color. És el treball de molts assajos és qui consolida aquesta màgica unió de sons en un mateix punt, i anys rere anys consolida una agrupació amb la seva pròpia personalitat i missatge.

El grup per excel·lència al gènere cambrístic el trobem amb el quartet de corda. Aquesta agrupació naix amb el compositor italià Luigi Boccherini, encara que si no hagués estat per ell, qualsevol altre geni als pocs dies, hagués descobert el regal de poder escriure per a aquestes quatre meravelles de fusta.

La música de cambra combina el diàleg entre uns pocs companys amb a la vegada el paper individual de cadascun dels intèrprets, sempre sense deixar de banda un missatge ferm com és el del compositor. Una tertúlia de veus amigues podem trobar a l’escenari si ens disposem a ser parts d’aquest tipus d’espectacle. Fora dels virtuosismes individuals de grans solistes, la vertadera màgia amb l’instrument la trobem en aquest gènere. Un no sols un juga amb les seves cartes, sinó que cal comprendre les dels companys per fer una bona jugada sense trencar la baralla, i és aquest treball de músic i intel·lectual del so conjunt, qui eleva a un estadi superior qui comprén aquest gènere.

Tocar i escoltar l’amic que seu al front és el missatge del bon músic de cambra. Un diàleg sempre buscant el plaer crea l’atmosfera d’aquest univers. Simplement per plaer els més grans descobriren el goig que produïa aquest gènere. Allà pel remot segle XX, entre guerres, exilis i revolucions, els mestres Kreisler, Thibaud o Ysaye al violí, Busoni al piano, o Casals al violoncel, es reunien des de tots els punts del món a casa d’algun d’ells per interpretar junts i sense públic, qualsevol idea que els combinés a tots. La màgia de parlar sense paraules, i actuar sense públic encisava els grans mestres del seu temps.

Les magnífiques sales i auditoris d’arreu del planeta son partícips també d’aquest fet, i discretament i amagades, aquelles que aconsegueixen un so recollit i amable, al que anomenem “cambrístic”, i amb un escenari lleugerament menut, proporcionen l’amabilitat i tendresa que cap altra aconsegueix. Sales humils i acaronadores del so d’uns pocs i que fugen de semblar estadis de futbol, reconforten familiarment cada nota des de fa ja uns quants centenars d’anys.

La música compartida amb pocs i bons fa sempre el missatge més humà de qualsevol discurs artístic. Un lleuger floc de bones intencions i diàleg, que sens dubte, cap altre sinònim te que el de la emoció amb la pau de tots plegats.