Quina gràcia! Nosaltres, als balls,  ja volíem practicar aquesta especialitat francesa del tête-à-tête. I ens posàvem, amb singular i recíproca complicitat, els xics, les cançons més llargues del nostre escàs repertori a l’àlbum de discs: Nights in white Satin, A whiter shade of Pale o Ma vie…totes d’una durada proverbial i tan eficaç per als darreres interessos que la nostra imaginació calentona ens procurava. Quina felicitat més gran!!! Set o vuit minuts de sentir la respiració, un poc entretallada, de la nostra companya de ball, de prémer la cintura de l’amada ben dolçament, de notar els pits turgents contra el nostre cor d’enamorats, d’arrimar el basilisc enfurismat alçant pregària a la conca d’estels, tastar la galta tête-à-tête, suaument, amb delicada harmonia de desitjos adolescents…ai!!!

Segurament, tot açò que he referit, ha estat un somni. Una llepolia bestreta de la memòria escarransida i poca cosa més. No sé. Però seria estupend que hagués estat realitat, i que la passió nouvinguda d’aleshores fos una constant capaç de fornir edificis per celebrar el plaer, i la capacitat d’encetar, sempre, la vocació dels sentiments.

Els francesos tenen moltes coses bones, cert. I troben maneres de dir que s’hi corresponen, amb exactitud, a les formes de fer. Són constants, si voleu un poc cabuts, però se’n surten per les travesses amb un grau important de flexibilitat i de discrecionalitat. I haurem d’aprendre dels veïns tanta subtilesa, finesa i equilibri. Paga la pena. I si sonés, per casualitat, La plage de Marie Laforêt  a un giradiscs pròxim, no ho dubteu, somnieu abastament, car el somni és debades, i ajuda a fer fora d’una punyetera vegada l’acne visceral que ens perjudica el cutis delicat de la jovenesa. Ànim i endavant!!! Sempre!!!