Si cridaners són aquells que criden, doncs és evident, i molt fàcil de comprendre, que titulars cridaners són aquells que també alcen la veu, però ara des d’una fulla de paper de periòdic. Tot clar com l’aigua. I per què hi ha rètols (textos) als diaris que escridassen tant? Potser serà perquè volen fer-se escoltar de manera eficaç, i amb una certa eficiència de mitjans (poques paraules en són un munt quan s’hi vol ser efectiu de debò). Només cal prestar atenció i no deixar de banda la proclivitat que a hores d’ara s’hi manifesta al través d’alguns periòdics. Sempre ha estat més o menys així, però uns més que els altres. Sempre, sí.
De vegades les agressions van directes a la intel·ligència de les persones que s’hi acosten a la lectura dels diaris. Però fan figa els intents! Unes altres realitats evidencien la percaça del babau ignorant que resta disposat a empassar-se tota la voluptuosa matèria fecal que surt per la gorja, per exemple, d’una editorial. Maniobres, totes elles, reglamentàries, legals i, ai!, insidioses de mena. Aquesta manera de cridar no necessita «Lizipaina» per a la gorja dels faedors. Només una bona carota i folrada de ciment armat. Només. Però és prou, pot ser?
Sí. Diuen que tots tenim un preu, i que aquell qui paga, mana. Bé. No se’n parle més. Des de la posició d’avantatge que significa la capçalera d’un diari, i sabent-se deutors dels qui paguen, s’escridassa d’allò més, contra tot allò que s’hi mou. També, però, contra tots els qui no combreguen amb rodes de molí, o senzillament pensen d’una altra manera. Sempre ha estat així. Ho sabem. Però això no lleva perquè ens repetim fins que ens abellisca. Clar.
Hi hagué, en temps passats, una casa editorial de discs que duia el nom «La voz de su amo», així, en castellà, i el reclam era un gos al peu d’un gramòfon. Molt bonic i força il·lustratiu. Quasi com ara. En aquest just moment el gos ha estat substituït per un titular d’allò més gruixut. Per a tot hi ha solució, doncs en no llegir segons quins diaris, assumpte resolt. I allò que pense l’adversari se’n pot anar a fer la mà. Per la via ràpida i sense anestèsia…
I ara: «tinc o no en tinc, de raó? «Però si és com l’abc, de tan senzill com resulta tot: aquí, al nostre país o a qualsevol altra part del món…”