Ben mirat és una altra manera de dir les coses lletges, o no tan lletges segons el moment i l’hora. És, com si diguérem, una metàfora que viatja molt més enllà de la realitat i del temps. És com una lleu emancipació del llenguatge amb voluntat de significar per baix corda tot el que hi ha dins d’un cervell ensinistrat per a espolsar a tort i a dret. És un fer ullets sense dir, però dient molt i ben clarament. És com si férem xin – xin, però sense beure…i mitjançant una ximple veu onomatopeica. 

Aquest instrument s’utilitza, molt freqüentment, als balls orientals, i les dansarines, a la vegada que mouen el ventre com si fossen anguiles de secà, repiquen amb els dits els cròtals fent: xin – xin – xin – xin, com si no tingueren vida futura, només present festiu. El so és una mica eixut (apagat); són com els grans plats de les orquestres, però en registre lil·liputenc: no fan xan – xan, només insinuen xin – xin.

Hom diu: «…no em toques els cròtals per favor. Ja en tinc prou per avui…»  I la cosa es posa peluda, i toca anar-se’n aviat d’aquest lloc on estan a punt de repartir-se galtades amb la mà ben oberta. Tocar-li els cròtals a qualsevol és una greu disciplina que hi ha que aprendre, primerament, al gimnàs on s’expliquen les estratègies de les arts marcials. I no dic res si el «fenomen» que resta cabrejat s’arreplega tota la bossa escrotal amb una sola mà i et llança: «mira…vols tastar-los?» Aleshores sí, cal fugir Carrer Major avall i no parar fins aconseguir amagar-te darrere d’una boja que hi ha a la tàpia de la fàbrica de «tacos».

Jo els he vist, els cròtals, al carrer principal del pobles els dies de festa gran, dins dels anomenats «boatos». Allà mai han estat perillosos, només indolents i freds. Ningú no els pot escoltar per culpa de la forta contundència de les músiques estridents, agressives i il·limitades. Els he vist a mans de xiquetes que debades percudeixen fen xin – xin, i que no obstant lluiten per fer-se presents amb la il·lusió de formar part substancial de l’espectacle joiós. Els cròtals…