De vegades ens ho posen molt difícil, complicant-nos l’existència i perjudicant el nostre, ja minso, enteniment. Doncs sí. Sabem que la Serra de la Mariola resta tota a floretes, però sí o no? Unes vegades és sí, i unes altres és. no. No hi ha manera d’aclarir-se, ni tampoc amb lleixiu ho aconseguim. I ens agradaria una definició més acordada amb tall de raó. O pot ser que per a resumir de forma plausible la dualitat, la cançó fa referència, unes vegades, a la primavera-estiu (tota a floretes sí) i unes altres, a la tardor-hivern (tota a floretes no). Si la cosa és així com suposem (bàsic instint de supervivència), doncs potser no siga tan greu l’afirmació de contraris: tota a floretes sí-tota a floretes no. Ens atrevim a pensar que açò de les floretes és prou més complicat que aquell llunyà: «muero porque no muero» de la santa d’Àvila, encara que també té molla si s’ho mirem bé. O siga, aquí, en el cas de Santa Teresa, mor perquè no mor. L’embolic és majúscul i el que demana l’assumpte és un poc de teràpia de grup, per tal d’aclarir l’empanada. Si el que vol la santa, al remat, és morir-se, només li cal fer dejuni per sempre més. A la fi, com un bacallar, fineta del tot, al forat. No hi ha més. Però no, no vol morir-se de cap de les maneres, només vol posar-nos de mal cafè, i preocupar-nos pel seu estat d’ànim, o castigar el nostre, reconegut universalment, meninfotisme. Se les gastava ben dures la santa…

On van les socarrades? A fer botgetes: a fer botgetes sí, a fer botgetes no. I què complicada és la vida!!! No hi ha manera de treure clarícia de cap de les maneres. Però pense que m’he perdut en aquest marasme d’estira i arronsa. No hi ha trellat, o jo m’he begut l’enteniment. Per mi, si volen les socarrades anar a fer botgetes o no volen anar, això és cosa molt particular d’elles. La llibertat és allò més gran que podem tenir les persones. Sí o no?

Puc prometre i promet (em sona açò, però no sé, ben bé, per quina raó exacta), que m’ha resultat molt més fàcil escorcollar a les pàgines del Tractatus Logico-Philosophicus de Wittgenstein, que no pas al penyal inflamat de la Serra de Mariola amb tanta floreta i molta més botgeta. Em podeu creure…