Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: 'lotro día mi suegreeee le pegó un astufón al niño, que pa qué...'
– Ay, lotro día mi suegreeee le pegó un astufón al niño, que pa qué…(l’altre dia la meua sogra li pegà un estufó al xiquet que per a què…) Els xiquets, a l’estiu, tot ho inunden amb la seua alegria i, allà on estan, la felicitat és una constant tatuada al cor dels més grans […]
Creación
Fins que la mort ens separi
Quan el discurs sonor sorprèn el públic inexpert i familiarment anomenat profà pels afiliats al gremi, pot esdevenir-se pel total desconeixement dels afers interns de la pràctica musical.
Com una sorpresa de bon matí quan els nens recullen els regals el dia de reis, o un glop d’aigua que ens demana el següent per matar la gana assedegada d’aquell elixir, vaig necessitar seguir escoltant aquella melodia màgica, emocionant i a la vegada incomprensible pel meu cor. Havia estat enverinat del beuratge més perillós […]
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXI
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: 'Éste no se encanta en pajas'
– Éste? Éste no se encanta en pajas. (Aquest?, aquest no s’encanta amb palles) Frase que il·lustra una clara manera de ser, potser arriscada o vehement. En la filà, seu social, i a la taula d’escotti, s’escolta, a vegades, la frase que així diu, tot referint-se, per exemple, a que Toni, ni més ni menys, […]
Creación
Una nova mirada
Un relat inèdit d'un dels autors més llegits en llengua catalana.

Tanca la porta i els ulls. Encara li fa mal la conversa que acaba de tenir. La veu tendra de la filla demanant-li un joguet i ell responent amb un lleu somriure perquè aquell gest és l’única resposta que pot donar-li. Ja no vol incomplir més promeses.

La manta amb què la cobreix tapa la petició i mil paraules que sap que no se’ls poden dir als nens. Però la nena no vol rendir-se i vol saber per què ha de treballar de nits i no com els altres papàs, es pregunta per què una nena de vuit anys s’ha de quedar sola en una casa solitària sense ningú que en tinga cura. I ell torna a somriure i aixeca un nou miratge. Li explica amb veu condescendent que hi ha feines de dia i feines nocturnes i que ell ha d’estar al lloc a les 10 de la nit en punt, però que no serà per a sempre, només durant una temporada. I la besa en el front i ix perquè no vol haver d’esquivar més preguntes, perquè sap que si no al final haurà de mentir.

A fora de l’habitació s’atura un instant i la sent respirar. Li provoca un sentiment de pau aquell soroll amable de la nena que busca el camí de la son. I en aquell moment sap que li fa falta la tranquil·litat que la nena transmet. És el primer dia i està molt nerviós.

Es prepara. És conscient que serà difícil, ja ho ha sigut decidir-se i ara s’haurà d’enfrontar a la competència. Traure profit és costós perquè hi ha gent disposada a esforçar-se molt pel que vol i ell no sap si té aquesta força per imposar-se a ningú. Ja li ha passat abans, quan tenia una ocupació com la que desitja la seua filla, un horari normal amb una activitat d’home normal. Abans d’aquell llarg camí d’esforços i renúncies que ha recorregut sense saber com aturar-lo ni com rebel·lar-se.

Però d’això ja fa molt. Primer els van obligar a fer més hores pel mateix preu, i ells van dir que sí perquè no era durant gaire temps i tothom volia mantenir el lloc de feina. Després van haver d’abaixar-se el sou i tots van protestar dèbilment. Però sabien que ja no facturaven tant i hi havia rumors d’altres empreses que tancaven, per això tots van pensar que era millor dir que sí i mentrestant començar a buscar discretament una altra empresa on poder cobrar el que es mereixien. En la segona reducció de sou ningú no va dir res. El cap els havia reunit a tots i sense el to de disculpa de les altres vegades els digué que era definitiu i que qui volguera se’n podia anar aquell mateix dia. Però tothom tenia una família i rebuts a principis de mes per a pagar, i van eixir en silenci de la reunió, amb el cap cop com els vençuts. Tots havien provat de recol·locar-se en un lloc millor i havien descobert que ja no hi havia llocs on anar.

Protestaren quan la meitat de la plantilla se’n va anar al carrer. Almenys, els que com ell estaven fora de l’empresa. Els altres, poc. Es parlava d’una nova reestructuració i ningú no es volia significar per por a acompanyar els que ara marxaven. Evidentment, no hi va haver res a fer, els acomiadaren per tan pocs diners que semblava una broma. Els advocats els parlaren de les noves lleis, de la competència del mercat i d’una nova visió cap al món d’oportunitats que tenien al seu davant.

Més tard, es va assabentar que en la seua plaça havien contractar un jove becari que sabia deu vegades més que ell i cobrava la meitat del que ell percebia quan ja li havien reduït el sou dues vegades. Qüestió de competència natural entre els éssers humans. Els millors sobreviuen, els més febles, desapareixen. I ell sabia perfectament a quina banda de la balança estava.

Potser per això la seua dona se’n va anar amb algú que almenys treballava i era capaç de dur diners a casa. Però no podia queixar-se. Ella havia resistit els primers temps i, quan no havia pogut més i se n’havia anat amb l’altre, havia acceptat sense problemes la custòdia compartida de la nena. Potser la corroïa una certa mala consciència i no volia furtar-li-ho tot, potser no volia deixar-lo sense esperança.

Comprova que la nena dorm i ix de la casa. Tota feina té una roba específica. Va deixar la camisa amb l’americana a l’armari fa molts mesos i només la recupera de tant en tant per a la bateria d’entrevistes de treball que acumula. Sempre té la mateixa sensació en aquestes reunions. Està envoltat de gent que sembla més preparada, més ambiciosa, més jove, més ben vestida. Uns ingredients que no pot millorar mai. Però ara no li cal aquella disfressa d’home respectable, ara la disfressa és una altra, potser no tan aparent, però més acordada amb la vida que duu en aquell moment.

Tot s’havia ensorrat en pocs mesos. Hi havia un temps en què tenia una bona vida, amb una família i amb els luxes que tothom ha de tenir per definir-se com a feliç. Li agradava viure bé, gaudir dels petits plaers. Ara unes petites vacances, roba de marca, ara un cotxe nou… Aquell record el fa somriure irònicament. Ja no sap ni on deu parar el seu cotxe en aquell moment.

Pel camí acaba de vestir-se. S’agença amb el que considera el nou uniforme. Uns guants sobre la pell per evitar talls i infeccions, una petita bufanda al coll, una gorra calada fins als ulls. Tot roba tan vella i tan cansada com ell mateix.

Ha de recórrer mitja ciutat i ja no té vehicle ni vol gastar diners en el transport públic. És un luxe que no es pot permetre. El lloc està molt lluny del barri, lluny dels coneguts, de tots aquells als que saluda cada matí, d’aquells ulls en què sovint llig una espurna de compassió.

Quan arriba mira els companys i pensa que no hauria de dir-los així, que realment no són companys, que ara són tots rivals. El seu món està ple d’adversaris que lluiten pel poc que hi ha i es pregunta quan es va morir la paraula solidaritat.

Hi ha molta gent esperant, li recorda la cua de l’atur. Caps cots, gests neguitosos i l’ànima ferida. Li sembla reconéixer alguna de les persones que esperen, però no n’està segur ni tampoc vol estar-ne. Es puja la bufada perquè fa fred i perquè no vol haver de saludar a ningú. Li fa la sensació que els altres fan el mateix. La foscor ajuda a aquell anonimat forçat.

Ja és gairebé l’hora. Més d’un mira el rellotge i es remou impacient observant la porta. Pot notar l’ansietat dels que l’envolten i pensa que ell també hauria d’estar preparat, que és el primer dia i tot està a punt de començar, que hauria de sentir-se capaç d’enfrontar-se a tot i a tots, i pensa que l’esperit que té en aquell moment està molt lluny de la voluntat de prosperar, de l’autoestima i de la seguretat en ell mateix que li deien en els cursets de recerca de treball, però no pot evitar-ho. Hi ha un pes immens a dintre seu que a penes el deixa moure’s, que sembla que el rosega sense clemència.

Quan s’obre la porta hi ha un mormol expectant. Els homes que ixen van amb la roba de l’empresa i no aixequen a penes la vista. Potser pensen que no paga la pena mirar-los, que el que fan és tan important que mereix una gran concentració, potser els fa vergonya. Saben que els altres només són ombres àvides en la nit, un recordatori del que es pot passar a ells. En el moment en què desapareixen, tothom es mou amb rapidesa.

La colzada a les costelles li atura la respiració i li fa perdre l’equilibri. Quan es recupera, s’adona que ha quedat fora, que els que tenen més experiència i més ràbia saben situar-se millor. Ja no té lloc per a aconseguir menjar. Els contenidors del supermercat estan completament envoltats de gent i ell ja no hi cap. La imatge li recorda un documental antic: lleons abocats sobre la presa morta, devorant-li les entranyes. Fa mitja volta i comença a allunyar-se de la part de darrere del supermercat. Altres que com ell no han sabut trobar un espai per aprofitar les deixalles també són engolits per la nit. Demà, potser, hi haurà més sort.

A l’extrem del carrer hi ha un altre contenidor. Sap que a aquelles hores no deu haver-hi res de valor, que cada paperera de la ciutat ha sigut ja revisada desenes de vegades durant aquell dia per gent tan miserable com ell, però tot i això s’hi aboca. Només hi ha plàstics i botelles de detergent i una olor a derrota que ja és el seu perfum. Al fons del contenidor, el sorprén un vell ós de peluix a qui li falta un ull. L’agafa delicadament i se l’amaga. De camí a casa li fa soroll la panxa i té ganes de plorar. S’adona que està molt cansat, que encara ha de travessar la ciutat i que, abans que la filla desperte, haurà de cosir a l’ós una nova mirada.

 

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario