S’apropaven els dies grans de la festes d’Alcoi, en què la música, i l’olor de pólvora envaïen la ciutat. Per tot arreu hi havia alegria, rialles i els carrers del centre estaven plens de gom a gom, ja que era l’hora de l’Entrada. Tot era alegria pels carrers.

Prop d’allí anava Guillem amb els seus pares i el seu germà, caminant entre la gent per arribar abans que el capità moro aplegara a la plaça. Guillem era un xiquet prim i molt alt, sols tenia deu anys. Era valent i amable i, a més a més, era molt curiós, tant que havia de preguntar-ho absolutament tot, a més de ficar el nas en tots els llocs i de fer enfadar als seus pares per no voler menjar ni dormir.

Aquella vesprada mentre caminava pels carrers, els seus ulls anaven oberts mirant-ho tot. No donava abast intentant assimilar aquella festa que omplia d’alegria els carrers. De sobte, els seus ulls van parar a una part del carrer on hi havia molta gent amuntegada. La curiositat es va apropiar d’ell i va decidir acostar-se per veure què passava. Allí, al mig d’una gran gentada, hi havia un home vestit d’una manera molt estranya contant històries a desenes de grans i menuts que volien escoltar-lo. Quan va poder veure’l bé, es va adonar que aquell home era un contacontes vestit com de l’Edat Mitjana i en la mirada tenia una lluentor especial. A les seues mans portava un llibre gros i gran que pareixia molt antic i que deia “Llegendes i rondalles valencianes”. Quan Guillem es va posar davant d’ell, el contacontes el va mirar, li va allargar la mà i Guillem li la va donar. El contacontes es va acostar i li va dir a cau d’orella:

– “Tu eres l’elegit, tu ens alliberaràs. Només has de mirar allò que et mostre”.

Va obrir el llibre per una pàgina qualsevol i de sobte, va sentir un mareig i una agonia gran. Tot girava al seu voltant i no podia veure absolutament res perquè era com si girara contínuament sense fi. Quan tot va parar es va adonar que estava en un lloc molt estrany, un paisatge com tret d’un conte i entre les seues mans agafava el llibre antic que el contacontes tenia feia una estona. En aquell moment una porta va aparéixer de la inexistència i pel forat del pany va eixir un monstre molt peculiar que Guillem va reconéixer de seguida: el Butoni.

-Xiquet, xiquet! que aquesta nit no has menjat ni has dormit. Jo et furte tot el que en aquest llibre està escrit.- Li va dir amb una veu de pito.

I de sobte, totes les pàgines del llibre van ser arrancades i es van clavar pel forat del pany junt amb el Butoni, que també se’n va anar. La porta va desaparéixer i va deixar a Guillem en aquell món de contes.

Va caminar per un camí estret molta estona fins que de darrere d’un matoll, va sentir una cançó que escoltava quan era menut a la seua iaia: “Vaig a casar-me en la filla del rei, soc més ric que no ell, que gratant un femeret, m’he trobat un dineret”. I de darrere del matoll va eixir botant un mig pollastret, com el de la rondalla.

-Què fas per ací, xiquet? De quin conte ets?- va preguntar el mig pollastret.

-No soc de cap conte. Soc del món real. Un contacontes m’ha atrapat ací, en aquest món i no sé com eixir- va dir Guillem amb molt de pesar.

-T’acompanyaré. Amb la meua princesa sabrem què fer- va respondre el pollastret.

I així tots dos van caminar fins que van arribar al llavador del poble veí, Cocentaina. Era de nit i no hi havia ningú pel carrer. Abocat al llavador hi havia una ombra d’alguna cosa en terra. Era un xiquet que tindria un any i que en veure’ls va esclatar el plor. Quan Guillem i el pollastret es van acostar, el xiquet va parar de plorar i en veure’ls, els va mostrar les dents. Guillem que era molt amable el va agafar al braç i va dir:

– Mira, si ja té dentetes!!! En aquell moment el xiquet amb una veu grossa d’home major va respondre:

– I queixalets també!!!

I els va mostrar uns queixals tan grans com els d’un porc senglar. Guillem atemorit el va tirar a terra i va recordar la rondalla dels queixalets i, com qui no vol la cosa, es va girar, perquè ja sabia que la dona de la font apareixeria. I, efectivament, allí baix estava, vestida completament de negre i llavant furiosament uns llençols. Guillem sense por li va dir: “Sabem qui eres”.

Abans que la dona li diguera: “Són aquestes?” Ell i el mig pollastre van arrancar a córrer. Però de darrere d’una pedra van aparéixer uns petits éssers negres voladors que Guillem va reconéixer immediatament. Eren gambosins que anaven a atacar-los.

– Corre, mig pollastret, corre.

Però quan va mirar al pollastre, va veure com es convertia en un Quarantamaula gran i fort, amb la boca oberta com havia vist a molts llibres de l’escola. Guillem va arrancar a córrer i el Quarantamaula seguit dels gambosins el van perseguir sense descans. I corrent, corrent, va arribar a una gran muntanya. Va començar a pujar-la, però immediatament es va sentir com si tremolara tota i es menejara. No era una muntanya, era Tombatossals, que gran i magnífic es va alçar després d’haver fet una becadeta al mig d’un bancal. Quan el gegantot va veure la situació i a Guillem atemorit, va llançar un gran crit que va espantar els gambosins i també al Quarantamaula que, després de llançar-li una gran pedra a Guillem, va girar i se’n va anar per on havia vingut amb els seus amics els gambosins. El xicot li va agrair al Tombatossals que li salvara la vida. El gegantot va somriure i li va dir que podia comptar amb la seua ajuda després que Guillem li haguera contat tota la història de com havia anat a parar a aquell món i com era d’absurd aquella història que estava passant-li. El Tombatossals li va dir que coneixia a un gran home que podria ajudar-lo a tornar al món real. I sense descans van arribar a Muro, on el tio Pep tornava de l’horta amb la seua tartana i el seu burro.

Després de saludar-se, Guillem li va contar al tio Pep tota la història que havia viscut en poc temps. Al sentir a Guillem, va estar una estona pensant i al poc temps, el tio Pep ja tenia la solució, buscar al Butoni i que li tornara els fulls del llibre que li havia furtat. Sols d’aquella manera, Guillem podria tornar d’on venia. Però el Butoni no vendria tan fàcil. Havien de buscar, sense falta, un xiquet que no menjara ni dormirà, perquè el Butoni vinguera per ell. El tio Pep ho tenia clar, en coneixia un que el Butoni visitava totes les nits. Així que va carregar la tartana i va enganxar el burro i anirien a Beniarrés, on hi havia un xiquet anomenat Joan que era el més ploró de tota la contornada. I així, tots tres van mamprendre el camí cap al poble seguint la via verda que hi havia als peus del Benicadell. Cap a migdia van arribar a Beniarrés i van anar a buscar els pares de Joan, als qui van contar la història. Ells molt amablement els van donar a menjar i van quedar que eixa mateixa nit, intentarien atrapar al Butoni només anara per Joan. En fer-se de nit, el foc es va apagar i van decidir fer guàrdia per a esperar que el Butoni apareguera. Cap a la mitjanit, Guillem que estava amagat darrere d’una cadira, va veure com pel pany entrava el Butoni com si estiguera a sa casa. Armant-se de molt valor li va dir: Butoni! Dona’m els fulls del llibre que m’has furtat.

-Si els fulls vols tenir, a mi m’hauràs de perseguir- va contestar el Butoni.

Però com sabien que el Butoni tenia pànic a l’aigua, el Tombatossals i el tio Pep li van tirar poals i poals d’aigua que van fer que el Butoni no tinguera més remei que acceptar.

-Amb l’aigua m’has vençut i el llibre t’has endut- i va desaparéixer pel forat del pany.

Amb el llibre baix del braç va agrair als seus companys d’aventures tot el que havien fet per ell. Va sortir al carrer i va obrir el llibre. De nou es va sentir marejat i girant sense parar, va arribar a Alcoi on la festa continuava omplint els carrers de la ciutat de gom a gom, a més a més, el capità encara no havia arribat a la Plaça Espanya. De seguida va veure els seus pares i el seu estimat germà fent festa com si res haguera passat.

I com un mal somni viscut, Guillem per no menjar i dormir, ho tenia merescut.