Tot rutlla a cent per hora, és un dir, clar. De vegades a major velocitat, inclús. Tots ho diem de forma continuada, tant per ací com per enllà; arreu del món. És moneda d’ús corrent referir-nos-en a la velocitat en què tot discorre, i de les minses possibilitats que tenim de canviar les coses: «…no sé on anirem a parar, tu saps com passa el temps?» Escoltem un munt de vegades. I és ben cert, i molt antic ja, que parlem de la fugacitat del temps, o de la brevetat de la vida, i de com creixen els fills, o també el nets, marcant-nos, a nosaltres, el camí d’un final que s’hi presenta massa pròxim. Una queixa universal per l’agressió generacional. 

Hi ha refranys per a tots els gustos, inclús per als molt refranyers: «… home refranyer gos i malfeiner…» I ens ve a la memòria aquest altre: «…el que a pressa viu, a pressa mor…», convidant-nos a la lentitud com a font d’inspiració o d’estratègia vital per anar passant la vida amb certa calma i confortable levitat.   

Quan veiem «els de les motos», o «els dels cotxes», a tota màquina, corrent per uns circuits fets a mida per a la màxima velocitat, pensem, ho hem de dir, que resten tocats de la perola, i que alguna cosa no funciona com cal als seus caps, doncs posar els motors com a bèsties furients, contra el món i contra la vida, no és un acte de gosadia que meresca honors, és una bajanada de mil parells d’ous i que a l’únic que pot conduir és a la tragèdia (i no grega), doncs han hagut de comprar (quasi segur) tots els dècims de la loteria per a tastar el gust aspre del formigó en el mur dels desgavells.