Ara li diuen: «El Verger». Un poble de la Marina Alta veí d’Ondara i de Dénia. Però, per a nosaltres  (mireu com col·loque i faig valdre el plural), sempre ha estat molt més que un territori concret, un municipi o, inclús, un conjunt d’habitants, de cases o de terres de labor. Per a nosaltres, Verger, ha estat un somni, una mena d’alegria universal que se’ns venia a sobre com un allau d’esperances compartides cada vint-i-nou de juny, quan la tropa familiar feia la seua particular desembarcada a l’Almadrava. Aquesta platja singular, aleshores tota de còdols vestida, només trepitjar-la, ens regalava no solament la càlida salabror de l’ambient marí, també l’emoció de qui se sent abraçat per la fecunditat de la il·lusió i de la vida. 

Verger ha estat com una mena de crit de guerra. Potser com el salconduit per al reconeixement de la joia, o com la meravella que fulgura al cim de l’entusiasme. I els jocs: les aventures entre canyars,  les anades i vingudes per un riu farcit de joncs, la llibertat de la naturalesa  dins la pell, la colla d’amics al «llau» de les confidències, la incalculable tendresa dels primers amors, l’estima admirativa pel «ti Pedro Corona», tot, un capital per a la vida sencera. I gràcies al estalvis de la memòria que férem al seu dia, ara podem anar gastant de la primitiva innocència de l’encontre, i d’una manera quasi sensible, però sempre intensa, de recordar.

I les nits han estat turgents, de física textura, just a la vora del cant de la grava, car el cel encès d’estrelles ha facilitat la mirada neta cap al món de la intimitat. Tots plegats, els «mosqueters» a una. I el voler: nord i guia. Sense més: «No le toques ya más, que así es la rosa», en veu de Juan Ramón Jiménez. I nosaltres continuem: «Verger, amb el teu nom, les bastides del nostre paradís.»