Destacados
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Estoy segura, pegarás un trueno
– Estoy segura, pegarás un trueno. Traducció: (Estic segura, pegaràs un tro) No, no es  tracta de que Margalida Genu Flecta faça uns tirets el dia de l’alardo a la plaça, o una escaramussa darrere del castell a manera de preludi canonaire guerriller, no. Ací, «pegar un trueno», dit a la manera morro-prim, té a […]
Creación
Leningrad, la simfonia que s’estrenà a si mateixa
Una vesprada del 1942, uns quants músics famolencs escalfaven com podien les seves articulacions i cossos esquelètics. Alguns instruments semblaven rovellats o desmembrats, però no semblava importar. Llavors, el mestre arribà. Les portes es tancaren. Uns pocs micròfons prengueren lloc per enregistrar el poc soroll que allí es pogués fer, i tot començà.
Un dels miracles més grans que la història de la música ens ha pogut regalar, es sense dubte la setena simfonia del mestre rus Dimitri Xostakovitx.
Creación
Microcoraeta psicolingüística XXXIII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado
-Ai, al meu home, ahir li va agarrar un batistot de pronóstico reservado. Traducció, més o menys: (ay, a mi marido, ayer, le cogió un síncope de pronóstico reservado.) Ja sabem que batistot és batistot i que síncope és una altra cosa de semblant, però no. Però sí. Ja sabeu. Resulta que Anatoli Bonastre, de […]
Creación
Vés amb compte!
Aquesta història que volem contar, sense llevar-li cap ascla al tauló, ocorregué una vesprada de divendres. Podem dir que d’un divendres qualsevol.
Josep Sou, 12/10/2015

Pinxo irredempt, Pep Casanova i Antich, de malnom el Teuladí, així, com si es tractés d’un professional del crim, arrapa tot el que pot. I quan diem arrapa, volem dir això. Justament això. Que viu pendent de les senyoretes que, assegudes als tamborets dels bars, conversen en vesprades interminables, posant oli i gust a les notícies principals que llueixen les capçaleres dels diaris de tiratge nacional.

A vegades. I viure pendent, el que es diu viure pendent, és, si més no, un eufemisme, doncs caldria matisar-ho una mica més: resta a la que cau, per si de cas pessiga alguna engruna que satisfaça la voracitat sexual que sempre l’acompanya.

I aquesta història que volem contar, sense llevar-li cap ascla al tauló, ocorregué una vesprada de divendres. Podem dir que d’un divendres qualsevol, encara que la darrera realitat del succés presenta l’encanteri de les coses insòlites. Anem per feina!

Divendres de tardor, passada ja la basca canicular, el Teuladí fa acte de presència a la Taverna d’en Pastoret, polit com un pinzell i fatxenda de valent. D’una ullada controla tot l’aviram que hi és de nord a sud de l’antic local, i s’apropa al taulell per demanar un cubata. No deixa, però, d’ataüllar fins el darrer racó del furgatxo, per si de cas intueix vitamina per al lladregot que viu, encara silenciós, al fons dels calçotets.

I n’hi ha de vitamina per triar-ne, la millor de les millors. Casualment, la Pileta i la Maragda glopegen, a flotons, assaborint-lo, el primer dels cubates que, hui divendres farà via per la gola, eixuta encara, assegudes allà, just a l’extrem occidental de la barra del bar. I el Teuladí s’hi apropa a poc a poc, com Billy The Kid al saloon de Karsson City, fitant la presa.

– Però què boniques que són les meues nines! -Tot de seguit, i sense donar peu a cap reacció de defensa, el Teuladí s’abraona de totes dues xicotes, fent besets pertot arreu de les galtes amb un discurs llefiscós i interminable.

-Hola, guapo! -Diu la Maragda.

-Com tu per ací? -Diu la Pileta, una mica sorneguera, i tractant, sense cap èxit, de treure-s’hi de sobre les manasses del pollastre Pep Casanova.

-No res. M’he dit: vaig a fer una ullada per can Pastoret, per si de cas ensopegue amb la Pileta i la Maragda, i….ves per on us trobe ací, assegudes, i tan boniques de veure. No direu pas que no sóc un tipus molt afortunat!

-I quin fatxenda més gran! -Crida la Pileta, remenant les grosses natges damunt del tamboret.

-Si jugues al cupó, hui et toca! -Llarga la Maragda, atrevida, valenta i amb ganes de brega, o d’allò que la vesprada puga atorgar-ne. Potser, si fa no fa, una mica àspid.

-Ostres, tu! -Totes dues, la Maragda i la Pileta, com si foren The Andrews Sisters. Si no et coneguérem…

-Hui, us ho ben jure, tinc un posat que m’ho menge tot, de tanta gana com tinc, precioses. I el pillet d’ací baix, que viu al principal dels pantalons -s’assenyala els boteruts genitals-, em demana només siga un crostonet de pa, ai! Si voleu quimera, només heu de dir-m’ho i en fem un de gros caramull! -Quasi sense alenar aboca el Teuladí.

Al despatx on treballa Pep Casanova, des de sempre, s’han escoltat ironies sobre les comèdies amoroses i les greus nocturnitats en acte de servei del Teuladí. Mai no ha gaudit d’un prestigi d’home assenyat. Més bé llueix els atributs d’un estult babau, potser. Però això sí, sempre l’acompanya la fama de cardador frenètic, i desperta, una mica, les enveges dels companys de feina, només fos per la possibilitat que aquelles històries de bragues i sostenidors foren de debò.

-Guapes, escolteu-me ara, que us cante una cançoneta que hui, davant l’ordinador, he assajat. I ja em direu, de seguida, que us sembla. Val? -Intrigant, com sempre, el Teuladí-. Les xiques se’l miren encuriosides, o potser fascinades per la poca vergonya del pinxo d’en Pep Casanova.

“mentre la lluna s’hi va
mentre la lluna s’hi ve
vine’m ací tu
que jo t’adobaré”

I el pobre Pep fent el carassa…i les dues nines satisfetes de riure, però amb un sisè sentit avisant una tanda de bacanal salvatge.

-No hi ha per a tant, animalot! Sembla que no hi ha al món altre merlot com el teu…les coses que dius, Pep. I ara, una colzada de les vestals, una gran alegria fingida, i un riure exagerat, i una pèrdua de l’estabilitat de la Pileta, i el bac definitiu des del tamboret al terra. Tots tres riuen amb molta fressa. Inevitablement.

Al televisor del local brama posseïda per cent diables, i folrada de volants, la folklòrica: mi mare…mi mare…mi mare…mi mare, més o menys setanta vegades. Quina angúnia!

Xerrameques, nicotina que regalima per les parets, l’aire viciat pel fum del tabac, i un baf de pixar-s’hi damunt. Un quadre preciós. Sí, senyor!

-Ací mateix no allibere el pardal de la gàbia perquè la bèstia del cambrer em desfaria la cara a manotades. A la nit, quan surt del furgatxo, fa taekwondo al gimnàs d’en Vallada-. -Diu el pinxo d’en Pep mentre s’hi grapeja el paquet testicular amb una fruïció provocadora i, certament, porca.

Al carrer la vida. La gent que ix, com pot, del suburbà. La fosca que ja declina. Els vehicles a tota llet. A la joca dels albers milions de pardalets que piulen arravatats.

-Liquidem el cubata i marxem, tots tres, a ma casa…val? I s’ho passem d’allò més bé…val? Coneixeu el numeret del menage a trois? És massa! Torne de seguida. Pixe i marxem..val? -Com una fuetada, sense mirar a qui peta, surt de l’escena el ximplet d’en Pep Casanova, deixant suspès en l’aire un núvol picardiós que anuncia una gran tempesta nocturnal, amb calamarsada inclosa.

-Mira que n’és de borinot el Pep! Té gràcia, però, el tros d’ase. Vols que anem amb ell? Tampoc no crec que passe res…veritat? -Diu, amb una mena de gana incontinent, la Maragda.

De regrés, Pep, amb una mà, s’asseca el suor del front, que li xorra garres avall. Amb l’altra, sembla protegir-s’hi el fardell dels genitals, i s’apropa a les xiques molt a poc a poc. Una turmentada ganyota d’incredulitat dibuixa la rigidesa del seu rostre quan anuncia: -Una mà traïdora que ha eixit per la tassa, ha estat la culpable, m’han furtat els collons al wàter!!!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Laia Callís says:

    M’ha encantat! Frisosa, ja, de llegir, la pròxima història!

  2. Ximo Cardenal says:

    Un menage a trois? Un somni en una nit d’estiu, que calamitosament, no passarà.

  3. Palleta says:

    Amb tot el respecte, «don» Josep Perez i Tomás, jo el llegiría a vosté sempre, si mes no fora com una promesa o com una tasca obligada per complir amb aquesta publicació que molt m’agrada, si ens fera el favor de contar coses o mes faciletes o mes divertides. I si aço no pot ser, al menys que els seus escrits siguen una miqueta mes curts, per no morir d’avorriment en la faena.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario