El COVID-19 ens ha agafat amb els pantalons baixats. I no serà perquè els patògens no han estat enviant-nos ‘senyals’ cada cert temps. Aproximadament una cada deu anys. Mireu. 1973 primer brot d’Ebola (2.830 morts). 1981 SIDA (30 milions de morts i segueix sumant) 1991 Còlera en Sud-Amèrica (8.000 morts). 2009 Grip A (entre 150.000 y 575.000 morts) 2014 Zika milions d’infectats i més de 4.030 morts. I 2020 COVID-19, amb 212.345 morts de moment, que ha vingut per recordar-nos que som una mica durs d’oïda.
Amb l’esperança de que la pròxima pandèmia ens trobe alertes i proveïts de mascaretes, retrovirus, mines antizombi, llet de vaca sencera, aigua mineral, bastons extensibles, Cucal, un parell de quilos de frambueso que es una planta que augmenta els nivells de progesterona, paper higiènic o el que siga menester, Tipografia La Moderna ha elaborat aquesta llista de pelis amb virus perquè les/els examineu a consciència i prengueu nota de com heu d’actuar quan una altra volta vos diguen que ‘açò és com una grip un mica més forta’
El séptimo sello (Det sjunde inseglet, 1957)
Es situa al segle XIV durant la Mort Negra. Una pandèmia que va vindre de Xina i Índia i que, segons diuen no van transmetre les rates sinó els polls i les puces que residien en els cossos humans de l’època. En poc més de 5 anys la pesta bubònica va matar un terç de la població europea. La qual cosa va donar a Ingmar Bergman l’excusa perfecta per bussejar en la pandèmia, no des del punt de vista científic sinó metafísic, i parlar amb dolor, desesperació i humor de la inevitabilitat de la mort. Està considerada una obra mestra. Quasi tant com les nombroses parodies que sobre la peli va realitzar Woody Allen.
La amenaza de Andrómeda (The Andromeda Strain, 1971)
Andròmeda va ser un virus que, com Alien, va vindre de l’espai exterior en un satèl·lit terrícola que es va estavellar a un poble de Nou Mèxic. Només arribar és va fer notar fulminant tots els habitants amb l’excepció d’un nadó i un ancià. El seu mètode de propagació era per via respiratòria i actuava coagulant la sang dels hosts, la qual cosa com es lògic els provocava la mort immediata. La peli es va centrar en la feina dels microbiòlegs (diuen que molt inspirada en la realitat) per estudiar i neutralitzar el virus. Per cert, alerta que els científics proposaven una explosió nuclear per acabar amb el patogen alienígena.
Estallido (Outbreak, 1995)
Amb un prodigiós sentit del tacte la Warner va situar l’acció de la pel·lícula al Zaire mentre el Zaire vivia una epidèmia d’ebola. El protagonista era el virus Motaba, exactament igual a l’ebola, que tenia un índex de mortalitat del 100%. L’origen de la epidèmia va ser el trasllat ‘de estrangis’ d’un mono africà als EE.UU. tot i que el que mono que eixia a la pantalla ¡cagada de producció! no era Africà sinó Sud-americà. Al començament hi ha un intent d’acabar amb el virus de forma expeditiva bombardejant l’aldea on s’ha detectat el focus. Esteu alerta per si a Trump o a Abascal se’ls acut plantejar ara aquesta solució.
Mimic (Mimic, 1997)
Peli terrorífica, no perquè siga horrible sinó perquè fa por, que va d’una epidèmia que propaguen les paneroles i que afecta els xiquets. Per vèncer-la l’entomòloga Mira Sorvino a partir de dos especies d’insectes crea un de nou i el modifica genèticament perquè siga estèril i visca poc (120 dies). L’insecte, anomenat Judes, acaba amb la plaga, però de seguida tira de llibre albir i, passant de codi genètic, funda una colònia, aconsegueix viure prou més de dues mesos i tria com aliment bàsic per la seua dieta els essers humans, recordant-nos de passada que, de vegades, es pitjor el remei que la infermetat.
28 días después (28 Days Later, 2002)
Virus fabricat a uns laboratoris anglesos d’investigació que uns activistes dels drets dels animals van alliberar en deixar escapar un ximpanzé infectat fins a les orelles. El virus era una variant de la ràbia i es propagava per inoculació quan un individu portador mossegava un altre sa. En 28 dies (d’ací el títol) va exterminar pràcticament tots els anglesos de l’illa sense mirar si eren pro o anti BREXIT. Llevat de la pandèmia i de les colpidores imatges de Londres buit (que ha superat amb escreix el COVID-19) era una peli de zombis on els actors se la passaven ¡corre corre que te pillo! fugint d’uns i buscant uns altres.
A ciegas (Blindness, 2008)
El virus de la pel·lícula de Fernando Meirelles, basada en el llibre ‘Ensayo sobre la ceguera’ de José Saramago (mai Sara Mago) no va provocar directament cap mort, però en deixar cega tota la humanitat d’un dia per l’altre va facilitar el col·lapse de la societat fent que aflorira la part més bèstia dels essers humans que és més mortífera que qualsevol virus. De passada va donar peu a tot tipus de metàfores sobre la vulnerabilitat, la dependència de coses artificials i altres qüestions per l’estil. Per posar-se en situació només cal recordar les aglomeracions als supermercats els primers dies del coronavirus
Contagio (Contagion, 2011)
A l’igual que s’ha especulat amb el coronavirus, l’epidèmia va començar amb un ratpenat que va infectar un plàtan que es va menjar un porc que va manipular un cuiner que li va donar la mà, sense rentar-se-la, a Gwyneth Paltrow, la pacient zero. El MEV-1, així s’anomenava el virus, provocava meningoencefalitis, tenia una tassa de mortalitat del 30%, es transmetia pel Flugge com el COVID-19 i va provocar 26 milions de morts. La peli al seu moment va resultar esgarrifant per la sensació de por, impotència i desolació que transmetia. Imagineu-vos ara que la realitat està copiant la ficció.
Soy leyenda (I Am Legend, 2007)
La millor moralitat que podem extraure d’aquesta pel·lícula, situada l’any 2012 en una terra completament assolada per un virus artificial creat en un laboratori, que va causar la mort del 90% de la població i va convertir el 10% restant en vampirs, llevant d’un percentatge menyspreable d’immunes en el que es troba Will Smith, és precisament eixa: que quan jugues amb foc o bé et pixes en el llit o provoques una hecatombe. La peli és la tercera adaptació – per intentar-ho que no quede- de la novel·la homònima de Richard Matheson després de ‘El último hombre sobre la Tierra’ de 1964 i ‘El último hombre… vivo’ de 1971
El incidente (The Happening, 2008)
A banda de l’originalitat de la peli el virus que la protagonitza tampoc és un virus a l’ús. Es una neurotoxina que alliberen les plantes i que provoca que les persones és suïciden. Però atents que les plantes només ataquen a grups i no a persones soltes; la qual cosa podria ser una premonició de la distància social i de l’aforament al 30%. Al final per si el missatge de la peli no havia quedat clar un expert explica a la tele que l’epidèmia podria haver sigut només una advertència; que els éssers humans s’han convertit en una amenaça per al planeta i per això les plantes han respost agressivament. Prengueu bona nota.
The Crazies (The Crazies, 2010)
L’originalitat d’aquesta peli, que és un remake de la homònima de 1973 de George A. Romero, és que el virus que desencadena l’acció es transmet per l’aigua i no per l’aire, on ha anat a parar accidentalment. Trixie que així s’anomena el virus i que té un nom més apropiat per a un gos que per a un patogen després de 48 hores d’incubació converteix el subjecte infectat en un assassí més perillós que Leatherface. La qual cosa fa que a la zona infectada regne el “pavor, susto y desorden”. Atenció a la, una vegada més, molt imaginativa solució per acabar amb la pandèmia: detonar una bomba nuclear.
Los últimos días (Los últimos días, 2013)
Una altra de patògens que ataca tot el planeta incloent-hi Barcelona. El virus, que té un nom tan ‘chorra’ i poc científic com ‘pánico’, genera una espècie d’agorafòbia a lo bèstia que provoca nàusees, marejos i, fins i tot, la mort. I clar la gent no té cap gana d’eixir de casa. Ni per treballar en sectors essencials, ni per a anar al mercat, ni per a passejar el gos. I el sistema aviat es col·lapsa. Després també hi ha una sèrie de perdudes i retrobaments entre Coronado, Quim Gutiérrez i Marta Etura, però eixa, com deia aquell, és una altra història que mereix ser contada en un capítol apart. O potser ni això.
Guerra Mundial Z (World War Z, 2013)
Quan Brad Pitt, que està al cotxe amb la família, veu que la gent actua com si estiguera boja, mossegant-se i saltant uns sobre d’altres com si s’hagueren quedat sense paper higiènic en vespres d’un confinament, pensa que alguna cosa va malament. I té tota la raó perquè un virus ha convertit la població mundial en zombis amb totes les complicacions que això comporta. La resta de les quasi dues hores de peli és una successió d’entrebancs per trobar una vacuna que permeta a la societat tornar a una nova normalitat. I una metàfora sobre el fet que descobrir vacunes no és obrir el cul i caçar mosques.
Virus (Gamgi 2013)
Diguem-ho sense embuts, Virus és una pel·lícula amb un guió roin tirant a molt roin. Exemple. Una infermera li pregunta a un dels germans Ju (no recorde si a Byung-woo o a Byung-ki) ‘Señor Ju su hermano está infectado por un virus’. ‘¿Virus?’ – respon ell – ‘Mi hermano no es una computadora.’ Xarrà pa beure. Però per altra banda el fet que es tracte d’una pandèmia imaginaria basada en un virus ben real, l’Influenza A-H5N1, i que les imatges d’hospitals, de cues, de malalts tossint, de mascaretes, de militars pel carrer, d’infectats semblen copiades dels telenotícies, o viceversa, fa que resulte esgarrifant ara i aquí.
Hijos de los hombres (Children of Men, 2006)
L’any 2027, al girar de la cantonada, no se sap si a causa d’un virus o de l’alimentació, els homes es tornen infèrtils i les dones estèrils. Una combinació que condemna la humanitat, a curt termini, a l’extinció. Per acabar-ho d’arreglar l’home més jove de la terra (18 anys) mor i el futur de l’espècie queda en mans d’una dona que pot tindre la solució al problema (treure’s la roba a l’hora de practicar sexe?). Tot i que és un thriller comú on no hi ha protagonisme del virus l’hem possat a la llista perquè vegeu com actuen en cas de crisi la majoria de governs democràtics: militaritzant l’estat i tirant la culpa als emigrants.
12 monos (12 Monkeys, 1995)
L’any 2035, prengueu nota per si de cas, la terra ha estat assolada per un virus desconegut que fa que les persones visquen confinades baix terra. Com no hi ha recursos per trobar la solució (igual que passa a Espanya amb l’I+D) envien Bruce Willis al passat per esbrinar coses sobre el virus i mirar d’aturar-lo. Mètode recurrent que ja s’havia utilitzat en ‘Regreso al Futuro’ i ‘Terminator’. Al final tot sembla que havia estat desencadenat per un grup radical animalista, ‘L’exercit dels 12 Monos’. O potser no. La peli està inspirada en ‘La Jetee’. Un apocalíptic film francès de 1964 on el lloc de virus i havia guerra nuclear.
En los días del cometa (In the Days of the Comet, 1906)
Per acabar amb bon sabor de boca, una espècie de virus bo (no tots havien de ser dolents) imaginat per l’escriptor H.G Wells. Un cometa entra en contacte amb l’atmosfera terrestre i les substancies químiques que porta damunt modifiquen el nitrogen provocant un fluid que té una doble acció sobre les persones. Per una part els canvia el pensament despullant-lo de tota violència i per que fa a la part física elimina la debilitat i la infermetat deixant la gent com el poema d’Espriu: neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Es només un conte però de tant en tant paga la pena imaginar un virus així.