Que la paraula Patrimoni és molt més que una definició i una única accepció, està clar. No obstant, tots trobem complexa la multitud de noms pels qual ens referim a ell: Patrimoni moble, Patrimoni immoble, Patrimoni Històric, Patrimoni Natural… A més a més, encara es comú referir-se a patrimoni sols per allò físic que ens resulta monumental i mereix d’aquest títol. Tot i això, hi ha molt més darrere de lo gran, icònic o ben construït que puga estar un objecte.
La realitat és que al llarg de molts segles, aquest concepte ha anat canviant i progressivament ha anat assumint noves àrees, en la seua finalitat última, que és la de salvaguardar els bens per a les societats futures. Així doncs, els valors de les societats canvien i cada època porta de la mà unes noves modes. El Patrimoni en aquest cas, encara que siga un bé de l’antiguitat, no escapa de la actualitat i és un reflex del que les societats entenen per la salvaguarda d’allò comú.
Tal vegada, aplegats al 2003 és quan la UNESCO, va més enllà de l’estètica o l’antiguitat d’un element. Així és com s’aproximà a entendre el Patrimoni Cultura, com un concepte valorat a partir de les mentalitats de la societat en aquells elements que donen sentit en la seua construcció i expressió com a conjunt. Per aquest motiu, a partir d’aquell moment, és quan els bens mobles, com ara bé un quadre, i els immobles, com són d’exemple els conjunts arquitectònics, estarien també acompanyats pels bens immaterials, és a dir, aquelles manifestacions intangibles que han arribat a nosaltres en forma de: costums socials, espectacles, artesanies tradicionals, elements orals…
No obstant tot açò, els investigadors són conscients de lo realment canviant que pot arribar a ser aquest concepte, però ens importa en aquest punt un exemple que encara que semble difícil d’assumir, proposa que tot el patrimoni siga vist com immaterial. Pot ser, resulte qüestionable, però en el transfons de la proposta s’encontra la necessitat de que el Patrimoni siga útil per a la societat. D’una altra forma, que el Patrimoni estiga entès com un procés i no com una sola cosa o un objecte, sinó tot lo contrari, un procés general pel que pugem entendre les nostres societats i per aquest motiu que el patrimoni, siga el que siga, ens ajude a descobrir noves formes de compressió del present.
És aquest un tema per reflexionar, sobre en quina mesura el Patrimoni ens ajuda a comprendre el nostre entorn i de quina forma ho fem. Tal vegada un dels problemes ha sigut la forma d’apropar-se a ell, ja que l’adaptació de la cultura als gustos de com la societat la vol consumir, ha costat d’implantar-se ràpidament i cobrir les necessitats d’una forma clara. No obstant, en l’actualitat disposem de molts mecanismes tecnològics per fer pròxim aquest element i per a que accedir-hi ens resulte molt més fàcil i atractiu.
inalment, pot ser la frase de Harvey no estiga del tot malament: “El patrimoni es pot entendre de manera més útil si es mira com si fos un verb” Pot ser més útil, si cap, si a més a més aquesta forma verbal l’utilitzem de forma pròxima, útil i constructiva, a l’hora d’endinsar-se en conèixer nous conceptes a través del Patrimoni.
Consultes bibliogràfiques:
Mateo Ripoll, V. (2015). “Entre el cuarto poder y el quinto mandamiento: Prensa, Patrimonio y educación.” Jornadas FADOC, los conflictos bélicos como productores y destructores del patrimonio documental. Universidad Complutense de Madrid. 2015 p. 267 a 297.
Laurajane Smith (2014). “Patrimoni immaterial: un repte per al discurs de patrimoni autoritzat?” Revista d’Etnologia de Catalunya, nº 39. 12-22.
Harvey, D.C. (2001). “Heritage pasts and heritage presents: Temporality, meaning and the scope of heritage studies”. International Journal of Heritage Studies, 7(4): 319-338.
