Destacados
Cultura
Quédate
Un nou tema de Marco Pompero
Alcoi és una factoria d’artistes, un reducte cultural tancat per les pèssimes comunicacions, una ciutat condicionada per la seua orografia. Una olla preciosa i a pressió feta per les mateixes muntanyes que caracteritzen el seu horitzó. En definitiva, Alcoi és una ciutat de contrastos, de blancs i negres, o millor dit, de blaus i de […]
Cultura
Cultura en temps de confinament
Molts espais redissenyen les seues formes de comunicació en temps de crisi
Aquesta crisi produïda pel COVID-19, serà recordada per molts anys i a més a més estudiada per la historiografia. Però a banda de recordar els dies que vam haver d’estar a casa empresonats, aprendrem coses enriquidores arran de la situació.
Cultura
Max von Sydow. “L’exorcista”
Per a mi queda el record simbòlic mitjançant una escena que em va marcar i que encara ho fa
L’altra nit vaig buscar la pel·lícula, que no és altra que «L’exorcista», una de les que més m’han impressionat des de sempre; especialment, per una escena: aquella en què el sacerdot rep la carta on el bisbe li encomana la feina, que ell sap serà dura. Combatre el dimoni no és tasca senzilla. I a […]
Cultura
Aquesta no és una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil
Un grapat d'impressions sobre la darrera pel•lícula d’Alejandro Amenábar ‘Mientras dure la guerra’
Pep Jordà, 7/10/2019

M’ha agradat molt la darrera pel·lícula d’Amenábar ‘Mientras dure la guerra’. Una pel·lícula reflexiva, calmada, oportuna i necessària com ho demostra el fet que el passat 3 d’Octubre un grup de persones del partit – digues-li partit digues-li banda – ESPAÑA 2000, va irrompre en els cines LYS de València intentant boicotejar la projecció de la pel·lícula.

M’ha agradat molt que la història es centre en dos personatges. El protagonista, Unamuno, un tipus complex, amb més arestes que un dodecaedre, ple de llums i de foscors, amb més preguntes que respostes, que de vegades l’encerta però que falla més que una escopeta de fira i que malgrat això és capaç de fer-se un cafè cada dia amb un intel·lectual roig i un pastor protestant. I el seu antagonista, el general Millán Astray, el gloriós mutilat, un militar pinxo, bocamoll, barroer, amb menys sensibilitat que un formatge de bola, amb un parell d’idees al cap i un munt de solucions per a ell, per a Espanya i per a tothom. Un home (o el que queda d’ell) que es mou com peix en l’aigua entre la força bruta, les amenaces i la intimidació.

M’han agradat molt, moltíssim, les interpretacions dels dos actors principals els que donen vida als protagonistes. Eduard Fernández genial en el paper de Millán Astray i Karra Elejalde (en el que potser ha estat de moment el personatge de la seua vida) com Miguel de Unamuno.

M’ha agradat molt com Amenábar presenta al ‘cabdill de totes les Espanyes’ un personatge abstret, bocabadat, d’eixos on el silenci més que una mostra d’intel·ligència és un senyal de no tindre res a dir, ultracatòlic i, persistentment, malvat. Com a mostra l’escena quan Franco li explica al seu germà, Nicolás, que no té cap presa en guanyar la guerra. Que té tot el temps del món per exterminar la dissidència. O la diferència. Una tesi que, entre mols d’altres historiadors, defenia Paul Preston al seu llibre ‘El holocausto español: Odio y exterminio en la Guerra Civil y después’.

M’ha agradat l’escena quan ‘el generalíssim’ ordena retirar la bandera republicana i posa al seu lloc la bicolor i com, quan sona la marxa real, tota la gent que hi ha a la plaça comença a cantar-la cadascú amb una lletra diferent o acompanyant-la de la lletra universal ‘lo lo lo lo lo lo’. Una bonica metàfora d’un país que és una dispersió d’individus més que una unitat de destí.

M’ha agradat que apareguin creus gamades a la pantalla recordant-nos (cosa que s’oblida sovint) que el règim franquista va rebre una inestimable ajuda, gens desinteressada, per part dels nazis, no només material sinó també ideològica, a la qual el règim va correspondre amb escreix fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta del segle passat.

M’ha agradat molt l’escena del paranimf a la Universitat de Salamanca, quan un Unamuno vell, atemorit, cansat, sense ganes de gresca no pot resistir-se a les barbaritats que diuen els conversos i creients franquistes i els diu poquet però bo. Encara m’agrada més quan el general Millan Astray vol parlar, vol replicar-li, però és incapaç de dir res perquè no té res a dir i l’únic que encerta a articular és una espècie de Viva España esquifit i rar que és – com no? – aplaudit enfervoridament per la concurrència. Una rèplica que – per cert –  m’ha recordat la intervenció  – digues-li intervenció digues-li brofegar – d’Ortega Smith a propòsit de les tretze roses.

Però per damunt de tot m’ha agradat el fet que aquesta pel·lícula no és una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil sinó que és una espècie de manual d’instruccions sobre com funcionem les persones que habitem aquesta part del món. O si preferiu una espècie de mapa que ens explica d’on venim i cap a on anem; tot i que lamentablement fa l’efecte que no anem enlloc.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario