M’ha agradat molt la darrera pel·lícula d’Amenábar ‘Mientras dure la guerra’. Una pel·lícula reflexiva, calmada, oportuna i necessària com ho demostra el fet que el passat 3 d’Octubre un grup de persones del partit – digues-li partit digues-li banda – ESPAÑA 2000, va irrompre en els cines LYS de València intentant boicotejar la projecció de la pel·lícula.

M’ha agradat molt que la història es centre en dos personatges. El protagonista, Unamuno, un tipus complex, amb més arestes que un dodecaedre, ple de llums i de foscors, amb més preguntes que respostes, que de vegades l’encerta però que falla més que una escopeta de fira i que malgrat això és capaç de fer-se un cafè cada dia amb un intel·lectual roig i un pastor protestant. I el seu antagonista, el general Millán Astray, el gloriós mutilat, un militar pinxo, bocamoll, barroer, amb menys sensibilitat que un formatge de bola, amb un parell d’idees al cap i un munt de solucions per a ell, per a Espanya i per a tothom. Un home (o el que queda d’ell) que es mou com peix en l’aigua entre la força bruta, les amenaces i la intimidació.

M’han agradat molt, moltíssim, les interpretacions dels dos actors principals els que donen vida als protagonistes. Eduard Fernández genial en el paper de Millán Astray i Karra Elejalde (en el que potser ha estat de moment el personatge de la seua vida) com Miguel de Unamuno.

M’ha agradat molt com Amenábar presenta al ‘cabdill de totes les Espanyes’ un personatge abstret, bocabadat, d’eixos on el silenci més que una mostra d’intel·ligència és un senyal de no tindre res a dir, ultracatòlic i, persistentment, malvat. Com a mostra l’escena quan Franco li explica al seu germà, Nicolás, que no té cap presa en guanyar la guerra. Que té tot el temps del món per exterminar la dissidència. O la diferència. Una tesi que, entre mols d’altres historiadors, defenia Paul Preston al seu llibre ‘El holocausto español: Odio y exterminio en la Guerra Civil y después’.

M’ha agradat l’escena quan ‘el generalíssim’ ordena retirar la bandera republicana i posa al seu lloc la bicolor i com, quan sona la marxa real, tota la gent que hi ha a la plaça comença a cantar-la cadascú amb una lletra diferent o acompanyant-la de la lletra universal ‘lo lo lo lo lo lo’. Una bonica metàfora d’un país que és una dispersió d’individus més que una unitat de destí.

M’ha agradat que apareguin creus gamades a la pantalla recordant-nos (cosa que s’oblida sovint) que el règim franquista va rebre una inestimable ajuda, gens desinteressada, per part dels nazis, no només material sinó també ideològica, a la qual el règim va correspondre amb escreix fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta del segle passat.

M’ha agradat molt l’escena del paranimf a la Universitat de Salamanca, quan un Unamuno vell, atemorit, cansat, sense ganes de gresca no pot resistir-se a les barbaritats que diuen els conversos i creients franquistes i els diu poquet però bo. Encara m’agrada més quan el general Millan Astray vol parlar, vol replicar-li, però és incapaç de dir res perquè no té res a dir i l’únic que encerta a articular és una espècie de Viva España esquifit i rar que és – com no? – aplaudit enfervoridament per la concurrència. Una rèplica que – per cert –  m’ha recordat la intervenció  – digues-li intervenció digues-li brofegar – d’Ortega Smith a propòsit de les tretze roses.

Però per damunt de tot m’ha agradat el fet que aquesta pel·lícula no és una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil sinó que és una espècie de manual d’instruccions sobre com funcionem les persones que habitem aquesta part del món. O si preferiu una espècie de mapa que ens explica d’on venim i cap a on anem; tot i que lamentablement fa l’efecte que no anem enlloc.