Tipografia la Moderna vol rendir un darrer homenatge a Carola Miralles, membre de l’equip fundador d’aquesta publicació i esposa del nostre company Xavi Cortés. Després de la seva mort diumenge passat, res millor que aquestes paraules de Pep Jordà (pronunciades ahir al funeral) per mantenir viu el record d’una dona que va deixar la seva empremta en tots els que van tenir el privilegi de conèixer-la.

Carola, després d’ahir va morir Diane Keaton, una de les meves actrius favorites, ahir a la matinada vas faltar tu la meva amiga i productora favorita, després d’una llarga malaltia com diuen a les notícies, o a causa d’un maleït càncer de merda com pensem nosaltres.

Sembla l’altre dia quan et vaig conèixer venent carrets Kodak a aquella botiga menuda del carrer Sant Nicolau amb parar d’adolescent i eixa cabellera de rínxols llarga com un hivern del Nord. Només un parell de dies més tard ja estàvem al carrer Sant Tomàs i tot seguit a aquell altre local enorme de la Vaguada, quan ja havies transmutat en productora, gerent, comptable, cap de guionistes i tot el que fera falta. Recorde que em bonegaves sovint perquè guardava tots els documents com Dipu i després no tenies manera de trobar res del que buscaves. També quan després de llegir un guió sempre deies  “massa text, massa text”. O anys més tard quant a la producció, gerència i cap d’administració vas afegir el càrrec de directora del Departament de Màrqueting de Mútua i vas seguir bonegant-me perquè t’esvalotava el galliner de dissenyadors novells amb els meus rampells de mala llet.  

Recorde també quan va començar la cosa per la qual estem avui ací. Aquell dinar d’hivern a Alfafara, havia plogut molt com ara i l’aigua rajava per tota la Mariola. Anàvem a celebrar com tantes altres vegades. En aquesta ocasió l’excusa era que havíeu acabat “Desenterrados” i que era la setmana de la trufa. Vam acabar de trufa fins una mica més avall del melic i llavors entre plat i plat tu vas dir que tenies un mal al peu com si fora un esquinç. I jo que no soc metge però tinc afició, et vaig dir que t’ho feres mirar per si era una fissura. Erro. Era el maleït càncer que es va donar a conèixer per primera vegada.    

Recorde també aquell 20 d’abril de l’any passat quan, recuperada del primer tractament, es vam trobar a Donosti i com vam convertir aquella nit en una eternitat. Com vam fer-nos fotos a la Conxa, com vam recórrer tranquil·lament el barri vell de bar en bar i com Carmen i tu us vàreu beure tota la collita de txakoli de Getaria de l’any mentre Xavi i un servidor vos miràvem incrèduls i ens gelàvem com a polls al costat de la catedral.   

Aquella nit va néixer de la creativa ment del teu home el nom de l’equip on hauries d’haver fet el Trail 2024. Txacolines. Recorde també els dos entrenaments que vam fer pel juny de l’any passat per reconèixer el recorregut. Estaves més forta que el vinagre. Anaves estirant de tots nosaltres com si l’any de químio, de pastilles i de tot el que et van clavar al cos t’haguera fet cuscanelles en el melic. Recorde també els esmorzars amb què acabaven els entrenaments i la il·lusió que et feia participar en el Trail. Malauradament setmanes abans de la carrera va tornar la quimioteràpia i el somni es va esvair de cop i volta.    

Malgrat això vas continuar lluitant, caminant cada dia cap a la cascada del Molinar on anaves a trobar-te amb el teu amic. Eixe arbre, el teu arbre. Aquell a qui vas dedicar-li un relat preciós que et va fer guanyar el primer premi en el Concurs de Relats SOLC i que vas arreplegar al juny d’enguany amb les forces ja minvades. Eixe magnífic relat on vas escriure frases tan boniques i colpidores com aquella que diu “per a ell torna a ser de nou primavera i llueix amb la seva esplendor mentre jo torne ràpidament a l’hivern gelat i fosc”.

Després d’això les coses es van posar realment lletges, i encara que tot estava en contra teva vas continuar mantenint la tenacitat, la fortalesa, la valentia i la creativitat que sempre t’han caracteritzat. Tant com eixe somriure irònic que feies per sota del nas o aquella espontània riallada que demostrava quan t’agradava estar amb els que estimaves i com, per damunt de tot, t’estimaves la vida malgrat que l’hivern gelat i fosc s’apropava de pressa.

Ahir a la matinada el teu cos va dir prou, però tu encara estàs ací en nosaltres. Perquè recordant aquell vers del mestre Borges que deia que “només el que es recorda roman etern” tu de segur seràs eterna als nostres cors i als nostres pensaments. Mai oblidarem el que hem viscut amb tu ni tot el que ens has ensenyat per viure. T’estimen. I t’estimarem sempre. I a falta del teu cos ho farem en els cossos dels més propers a tu que continuen entre nosaltres: els pares, els germans, el teu Arnau, el teu Xavi. 

Una última cosa (segur que estàs pensant massa text, massa text) però necessite afegir aquell ensenyament del budisme tibetà que també deia el teu admirat lama Rinchen: «la mort no és el final del camí, sinó un canvi de forma al flux de l’existència.». Així que descansa una estona que de segur aviat ens tornarem a trobar a la roda de la vida.

Carola, una abraçada molt gran