‘Catrines Menines i una infanta terroritzada’ és una exposició de pintura de Carlos Ilario que es pot veure al Pub L’Escenari (Plaça de la Concòrdia, 2 – 03802 Alcoi) fins al 18 de desembre. L’exposició es va inaugurar el darrer dijous 1 de desembre amb un text de la periodista Xesca Lloria que reproduïm a continuació.
‘Tu diries unes parauletes per inaugurar la meua exposició?. Sense compromís, perquè entre nosaltres no n’hi ha de compromís’. Així em va demanar Carlos, a finals d’octubre, si podia fer una mena de presentació de l’exposició ‘Catrines Menines i una infanta terroritzada’, de la que jo ja en sabia alguna cosa.
I no sols no es tracta de cap compromís, sinó que és un autèntic plaer estar ací per parlar d’un artista multidisciplinar, podríem dir-li, a més, clar, d’un amic, amic.
I parle de Carlos com un artista multidisciplinar perquè fa art d’allò que toca. Que prepara un dinar… quin dinar, digne d’un cuiner professional; que fa un quadre… va més enllà i no es conforma en llenços i pintures, sinó que incorpora suro i paper i crea uns floripondius que t’atrapen ja en una primera ullada; si vas a un casament i les figuretes del pastís t’impacten, tens moltes, moltíssimes possibilitats que siguen obra de Carlos i segur que reprodueixen fidedignament els vestits dels nuvis, perquè és capaç de convertir una pasta de paper en uns increïbles perots. I si parlem de teatre, té igual, tant davant com darrer de l’escenari et pots trobar la seua empremta.
Un artista que abans de posar-se mans en l’obra pensa, i pensa molt, i pensa esquemàtic… i que quan plasma aquests pensaments eixes línies que tenia al seu cap es transformen en un fluir de detalls únics, que converteixen els seus treballs en un punt d’atenció del qual és difícil apartar la mirada. Per això li costa donar per finalitzades les obres. Les mira i les remira, les toca i les retoca, fins que està plenament convençut del que té davant, el que fa que siguen unes obres molt estudiades.
Els qui el coneixen ja saben de què els parle i els qui no, només cal que donen una ullada per la trentena d’obres que avui es presenten públicament i que uneixen dos elements que per una o altra qüestió estan vinculats a l’autor. A Carlos sempre li ha agradat la catrina, eixe personatge, diguem que del folklore mexicà i imatge per excel·lència de la mort, que moltes vegades estan acompanyades d’un to satíric.
Mentre, les menines formen part de la seua vida professional i en són moltes les cases que en tenen una amb el segell de les mans d’aquest artista, malgrat el seu nom no trascendisca en eixes obres. I ací, amb ‘Catrines Menines i una infanta terroritzada’, ha fos aquestes dues realitats, i la vida rebrota en forma de flors, creant una visió en la qual la mort queda en segon terme per disfressar-se d’una vida allunyada del blanc i negre.
Soles o en companyia, aquestes catrines s’engalanen i posen, maquillades i enflorades, com a ocasió especial i volent fugir d’eixe present al qual han arribat malgrat tots els intents de perpetuar-se. Han estat uns dos mesos els que ha tardat a plasmar esta sèrie i a les obres és perfectament apreciable l’evolució que experimenten, passant de les més senzilles a les més complexes.
Com es diu, una imagen vale más que mil palabras. Per això deixem la paraula per gaudir de l’exposició. Us invite a mirar les ‘Catrines menines i una infanta terroritzada’, a gaudir d’un treball de Carlos Ilario que, per cert, podeu seguir admirant per sempre si decidiu adquirir alguna d’aquestes obres. Xesca Lloria.
Reproduïm també, pel seu interès, el text del periodista i dramaturg Ximo Llorens per al díptic de la exposició:
LA BELLESA CADUCA
Si Isabel de Velasco i María Agustina Sarmiento alçaren el cap segur que els agradaria vore’s caricaturitzades així, convertides en unes calaveres divertides, perquè ben sabut és que les calaveres poden ser divertides, i si no és així, malament anem, no? Elles, les menines, tantes vegades versionades per les mans dels artistes plàstics, són objecte també d’una metamorfosi quan les miren els ulls de Carlos Ilario, que les veu difuntes a les pobretes, però al mateix temps tan plenes de vida pel colorit i la indumentària que semblen calaveres vives, com les catrines mexicanes, que són les que inspiren a Carlos, totes tan emperifollades, lluint els ossos dels pòmuls i les seues impecables dentadures patèticament somrients.
El contrast entre la vida plena i la mort ha estat tema recorrent en la pintura al llarg de la Història. Probablement, seguirà sent-ho en el futur, perquè, de què es tracta açò, tot el que coneixem, si no és de la vida i de la mort? Les catrines mexicanes van nàixer amb la intenció de recordar-nos que tota bellesa és caduca, sinó efímera, i que per molt que et pintes el morro acabaràs sent calavera. Els mexicans ho fan com un exorcisme, per espantar fantasmes, per riure’s de la mort. Carlos Ilario ho fa perquè és un home al qual la vida li reglota per tots els porus de la pell, però des de la consciència adulta de la futilitat de l’existència.
És un artista amb ànima naïf, amb un subtil sentit de l’humor existencial que no pot de cap manera amagar, i en el cas d’estes catrines menines un sentit de l’humor si vols, negre. Encara que contemplant estos deliciosos perots direm que són de tot, menys negres.
I em permet acabar este modest comentari sumant-me a l’impuls de l’artista, plagiant en format líric l’esperit mexicà de la catrina amb esta apoteosi del ‘ripio’:
A Altagracia y Margarita, a las dos he de decir,
que pónganse como se pongan al final han de morir.
Y lo mismo a la bella Adelfa, y a la Adolfa seductora,
por mucho que se maquillen también les llegará la hora.
Y si Eliboria se cree más guapa que Sinforiana,
a una y a otra diré que les han de joder la marrana.
Y a la Elicia elegante y a la Tomasa jamona
y a la Eudosia sexyfina y a la Petrona tan mona,
a todas sin excepción, meninas o princesas,
damas nobles o pendejas, mujeres de revolcón,
no crean que son eternas, bajen sus humos y piensen,
háganse esta reflexión: altas y bajas, bellas y feas,
de carne golosa o de las de sin sabor,
todas, toditas todas, a la postre…¡ay…!, ¡ay y ay…!
calaveras del montón.
Ximo Lloréns