Adversitat i atzar

En aquelles dates, la inauguració suposa un atreviment en patir l’exhibició cinematogràfica una de les seves crisis cícliques amb l’aparició dels televisors, sent  les primeres víctimes de la nostra ciutat el Cine Capitol que tanca les portes el 1966 i l’Avinguda el 1971.

En efecte, la dècada dels cinquanta acull tota una revolució en el sector de l’oci amb l’aparició de les sales de cinema en tractar-se d’un entreteniment barat. La malmesa economia de la majoria d’espanyols durant la postguerra espanyola fa que, en el cas d’Alcoi, arribe a tindre fins a onze sales simultàniament en funcionament incloent cinemes d’estiu. Les estrenes més importants se succeeixen setmanalment al Goya, Avenida i Calderón. Aquest darrer està regit per l’empresa Espectáculos Ivarca, S.A., coneguda empresa alcoiana d’oci la qual gestiona també les sales, ja en règim de reestrenes i programes dobles, del Circo, Principal, Jardín i Monterrey, aquest darrer cinema d’estiu i també recinte d’ espectacles a l’aire lliure.

Les distribuïdores disposen de lots de deu o quinze pel·lícules, la majoria de qualitat mitjana o baixa amb l’atractiu d’algun títol estrella. Els empresaris alcoians d’aquestes sales parlen d’un “pacte de cavallers” o trust[1] on comenten que “existe entre nosotros un pacto de unión en defensa de nuestros intereses sin lesionar los del público”. En efecte, la ferotge competència per aconseguir algun títol important hauria derivat en una escalada de pujada de preus que hauria fet el negoci inviable. També comenten que han funcionat millor en taquilla pel·lícules com El derecho de nacer (1952, Zacarías Gómez Urquiza) o Los hijos no se venden (1952, I figli non si vendono, Mario Bonnard) que altres més prestigioses com Ladrón de bicicletas (1948, Ladri di biciclette, Vittorio de Sica) o El río (1951, Le fleuve, Jean Renoir), actualment, clássics incontestables del cinema.

L’empanada estava repartida pel qual l’obertura del Cine Colón amb les més modernes tecnologies és vist amb mirada recelosa per part de la resta de l’empresariat oci-cinematogràfic, per tant l’empresa del Colón només pot adquirir les molles que els van deixant, entre ells, els lots de distribuïdores de segon ordre com Hispamex Films, Rosa Films, Mundial Films, Bengala Films o Delta Films. Tot i això, l’adversitat aguditza l’enginy amb una lloable programació estratègica que utilitza Casasempere on normalment estrena els dimecres aguantant la pel·lícula fins diumenge i complementant l’estrena amb una segona pel·lícula (o bé reposició d’èxit o bé pel·lícula de baix interès) en programa doble dilluns i dimarts següents per tornar a estrenar dimecres.

​Aquest sistema funciona i l’atzar fa que per aquells anys, Hispamex siga la distribuïdora de pel·lícules Fox amb la qual cosa el Colón pot estrenar Can-Can (1960, Walter Lang) o Del infierno a Texas (1958, From hell to Texas, Henry Hathaway). Del catàleg de Hispamex arriba també l’òpera prima de François Truffaut Los cuatrocientos golpes (1959, Les 400 coups) on tan sols està tres días en cartell i junt amb títols molt menors de la resta de distribuïdores es projectarien de la mà de Delta Films, el díptic de Fritz Lang, El tigre de Esnapur (1959, Der tiger von Eschnapur) i La tumba india (1959, Das indische grabmal); un gran èxit del momento dins del catàleg molt mediocre de Bengala Films, Los robinsones de los mares del sur (1960, Swiss family Robinson, Ken Annakin), mentre que les primeras pel.lícules que aguanten més d’una semana en cartell són Una mujer marcada (1960, Butterfield 8, Daniel Mann), títol Columbia distribuit por As Films; Operación Robinson (1959, A touch of larceny, Guy Hamilton) de Mercurio Films o la deliciosa El apartamento (1960, The apartment, Billy Wilder) de Mundial Films.

Les pel·lícules menors són exhibides en règim de programa doble i relegades a dilluns i dimarts, o ja per als mesos d’estiu alternades amb reposicions d’èxit en programes dobles i fins i tot triples en sessió contínua que juntament amb la refrigeració de la sala, constitueix un èxit assegurat d’afluència de públic durant la segona meitat dels seixanta.

Abans hem parlat de l’adversitat, però una altra vegada, l’atzar també va jugar a favor de Casasempere i el Colón. La Columbia Pictures es troba sota la mirada atenta del règim franquista degut a la preproducció d’una pel·lícula que finalment és Y llegó el día de la venganza (1964, Behind a pale horse, Fred Zinnemann)[2], la història d’un maquis protagonitzat per Gregory Peck, refugiat a França que decideix tornar a Espanya per la mort de sa mare i que, segons el règim, ofereix una visió negativa del país. La pel·lícula és finalment estrenada internacionalment però prohibida ací juntament amb una successió de represàlies de Franco en la persona del llavors Ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne. Aquesta crispació va finalitzar amb un boicot a les importacions de pel·lícules Columbia a Espanya durant quatre temporades (de 1963-1964 a 1966-1967) que provoca el tancament de la filial espanyola,[3] afectant a títols com Lawrence de Arabia (1962, Lawrence of Arabia, David Lean) o El cardenal (1963, The cardinal, Otto Preminger).

Per recuperar-se d’aquestes pèrdues, alguns d’aquests títols arriben a Espanya per part de petites distribuïdores que ningú vol a Alcoi i que estaven en mans del Colón. És per això que es beneficia de l’èxit de Lawrence de Arabia que aguanta dues setmanes gràcies al lot de Rosa Films, i que posteriorment projecta altres títols Columbia com Un extraño en mi vida (1960, Strangers when we meet, Richard Quine) o Buenos días, tristeza (1964, Bon jour, tristesse, Otto Preminger). Tot seguit, altres títols Columbia són importats per Mundial Films i sobre tot, Suevia Films, firma del productor vigués Cesáreo González,  que duria les pel.lícules a Espanya fins 1988, amb el que la Columbia estaria presente al Colón fins el tancament. Dels més coneguts i destacats: La jauría humana (1966, The chase, Arthur Penn); El coleccionista (1966, The collector, William Wyler); Los profesionales (1966, The professionals, Richard Brooks); El oro de Mckenna (1969, Mackenna’s Gold, J. Lee Thomson); i ja en els anys setanta, Shampoo (1975, Hal Ashby); El hombre que pudo reinar (1975, The man who would be king, John Huston); Encuentros en la tercera fase (1977, Close encounters on the third kind, Steven Spielberg); Kramer contra Kramer (1979, Kramer vs. Kramer, Robert Benton) a tan sols un mes de la seua estrena a Espanya; o El lago azul (1981, The blue lagoon, Randal Kleiser).

NOTES

[1] Ciudad, 05/02/1955, BIVIA (on-line)
[2] La pel.lícula s’estrena el 1979 amb l’arribada de la democràcia a Espanya.
[3] Al respecte, es pot consultar on-line el treball Cine y franquismo: Y llegó el día de la venganza en los XXV años de paz, d’Emeterio Diez Puertas (Universidad Camilo José Cela)

IMATGES

1. Programa triple de l’estiu de 1967 (Arxiu:Virgilio Colomina)
2. Ciudad, 1 d’abril de 1980 (BIVIA, on-line)