Destacados
Cultura
Fundación Mutua Levante lliura els premis a les guanyadores del concurs fotogràfic del CIP FP Batoy
Foto tercer premi: Nuria Llopis
Fundación Mutua Levante ha lliurat els premis a les tres guanyadores del concurs fotogràfic organitzat pel CIP FP Batoi titulat ‘La Felicitat’. Les premiades han sigut: Silvia Sanchís (1º premi), Maria Merlos (2º premi) i Nuria Llopis (3º Premi). Les guanyadores han gravat el següent vídeo on donen la seua visió sobre el concurs i […]
Cultura
Alcoi, el cinema que s’envola
Octubre de 2003 va ser una data crítica per la història cinematogràfica local, perquè es va inaugurar el Centre Comercial i d’Oci Alzamora, que incloïa un grup de petites sales d’exhibició
Alcoi ha esdevingut una ciutat sense cinema? És molt possible. La realitat, és a dir, allò que és tangible, empíricament constatable, és que hui, la resposta és sí; demà, veurem, encara que, en aquesta qüestió, em sent pessimista, perquè els antecedents i la situació no són favorables.
Cultura
Allô, ¿la Tierra?
Fundación Mutua Levante presenta una exposición de Miguel Ángel Pons
Fundación Mutua Levante presenta la exposición «Allô, ¿la Tierra?» del artista Miguel Ángel Pons. La inauguración virtual tendrá lugar en jueves 18 de junio a las 20’00 a través de los canales de Fundación Mutua Levante.
Cultura
Confinats literaris
És un bon moment per recordar alguns presoners destacats que diferents obres literàries ens han aportat
Mario Candela, 18/05/2020

Ara que sembla -toquem fusta!- que, a poc a poc i amb molt de compte, podem travessar el llindar de la porta, és un bon moment per recordar alguns confinats destacats que diferents obres literàries ens han aportat.

A parer meu, el més significatiu i inclassificable, sense cap dubte, és Andrés, el protagonista d’aquella comèdia anomenada «Ninette i un senyor de Múrcia» que Miguel Mihura va estrenar amb molt d’èxit el febrer del 1964. Aquesta creació, per a mi, una obra mestra espanyola d’allò que diríem el teatre de l’absurd, que van definir Ionescoi altres, té un argument molt senzill: envoltat d’una societat provinciana, puritana, tancada, enmig de l’Espanya de principis dels anys seixanta, sota la dictadura,

Andrés, que regenta una llibreria religiosa en Múrcia, on ven catecismes i missals de primera comunió, somnia en visitar París, símbol de la llibertat i, evidentment, del llibertinatge impossible en la seua terra. Arribat a la capital francesa, entra a la casa d’uns immigrants asturians on li han llogat una habitació i no arriba a eixir fins al viatge de tornada, uns mesos més tard. L’explicació? La filla Alejandrina .Nina,Ninette- és víctima d’un enamorament sobtat i el fa estar a casa; l’home està content, però somnia amb el «bateau mouche», el Moulin Rouge, la Torre Eiffel i tots els altres atractius que té París. Un home confinat, efectivament, emperò amb una xica al seu braç, que més endavant serà la seua dona. L’èxit apoteòsic de l’obra va conduir a una continuació, «Ninette, modes de París» i a adaptacions cinematogràfiques i televisives, en aquest cas al mític programa Estudio 1 de Televisió Espanyola.

És, així, un cas insòlit d’autoconfinament, al qual podríem afegir-ne d’altres, en aquesta perspectiva per obligació. Especialment he pensat aquests dies en Edmond Dantès i l’abat Fària, muts i a la gàbia al castell d’If, a prop de Marsella. Catorze anys, dia per dia, va estar empresonat el futur Comte de Montecrist per un delit que no havia comés; en realitat, per cap delit perquè en cap moment va estar condemnat. Com el roder Camot, que va cometre mil-i-un crims, però no aquell pel que va estar penjat a la plaça de Xàtiva.

I aquestes setmanes de passeig al balconet o al corredor, també he pensat sovint en Henri Charrière, més conegut com a Papillon, condemnat i castigat al penal francés de la Guyane, a la selva tropical, que passava nits i nits caminant al seu calabós: tres passes d’un costat, tres de l’altre, mentre somniava en altres mons. En certa manera, era lliure. Aquest exemple també té una semblança amb Camot, però mai acaba de quedar clar si era innocent o culpable; en qualsevol cas, sí que portava una vida dissoluta.

Per tancar, una personalitat mixta literària-real: Anna Frank. Amagada entre parets en un pis d’Amsterdam, va escriure el seu diari que més tard es convertiria en símbol de les víctimes de l’holocaust, de la barbàrie nazi (i d’altres règims o ideologies assassines) i de la joventut o infantesa truncades. Anna Frank va ser companya de col·legi de Gerardus Story, un dels pocs jueus holandesos que va sobreviure a l’ocupació, i que, per carambola, va acabar vivint a Alcoi, on molts anys tard, va morir i on està soterrat. Històries interconnectades.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario