Ara que estem confinats per culpa del COVID-19, també conegut com coronavirus, és un moment idoni per revisar pel·lícules de submarins que constitueixen un gènere en sí mateix i que aborden (mai millor dit) la modalitat de confinament per antonomàsia: la vida en un recinte tancat del que és millor no eixir. Amb la cosa que confinat i tot un pot desplaçar-se pel món, guanyar guerres mundials, matar monstres prehistòrics o sobreviure a la fi del món.
Amb la intenció de donar resposta a dues qüestions primordials ¿què és més dolent el confinament a casa o a l’interior d’un submarí? i ¿què resulta més difícil de suportar la cançó ‘Resistiré’ o el bip del sonar? l’equip d’investigació de Tipografia La Moderna ha seleccionat aquestes 20 pel·lícules perquè les mireu, les analitzeu a consciència i jutgeu vosaltres mateixos.
Ella va ser la primera
20.000 Leguas de viaje submarino (20.000 Leagues Under the Sea, 1957)
La novel·la homònima de Julio Verne, potser va ser un de les primeres -si no la primera- que va parlar de submarins. Cert que el Nautilus s’assemblava més al xalet de Messi que a una de les naus actuals on l’espai destinat a les persones és inferior al d’un pis de protecció oficial. Aquesta versió protagonitzada per Kirk Douglas i James Mason, la tercera després de la de Méliès (1907) i la de Stuart Paton (1916), va ser la bona. La mare de les pelis de submarins que se’ns ha quedat gravada als habituals dels programes dobles dominicals.
La II Guerra Mundial
Destino Tokio (Destination Tokyo, 1943)
Pel·lícula rodada en ple conflicte bèl·lic arquetípica de les pelis de submarins sobre la II Guerra Mundial com ‘El último torpedo’, ’Duelo en el Atlántico’, ‘Infierno bajo las aguas’, etc.; que va de la missió secreta (secreta per a tots menys per als espectadors) encarregada a un submarí americà que ha d’infiltrar-se en aigües japoneses – com qui di en la cuina de l’enemic – per carregar/descarregar una patrulla d’operacions especials. La seqüencia de la nau travessant al ralentí la badia de Tokio, farcida de mines anti-submarí com si foren la decoració nadalenca d’una discoteca de moda, no té preu.
El submarino (Das Boot, 1981)
El 15 d’Abril de 1945, a poc menys d’un mes de la rendició d’Alemanya, el submarí U-234 amb ordres del cap de la Gestapo Heinrich Müller i d’Adolf Hitler salpa rumb a Japó per dur a terme una missió suïcida i, de passada, per a servir d’argument a la millor pel·lícula de submarins que s’ha vist mai. Una peli que transmet, com poques, la sensació de claustrofòbia, angúnia, ofegament i els problemes de convivència que pateixen les dotacions de submarins tant se val si son aliades com alemanyes. La peli va tindre sis nominacions als Oscar i varies seqüeles que no li van arribar a l’original ni a la sola de la sabata.
U-Boat (In Enemy Hands. U-Boat, 2004)
Malgrat situar l’acció a la II Guerra Mundial i estar protagonitzada per alemanys i nord-americans U-Boat no és una peli estrictament de guerra. De fet és tot el contrari. L’assumpte va d’un submarí alemany que rescata la dotació d’un submarí americà enfonsat. De sobte la tripulació alemanya es posa malalta per un virus (per què els alemanys sí i els americans, no? Eixe es un altre cantar) de manera que per sobreviure uns i altres – enemics irreconciliables – no tenen més opció que col·laborar. De visionat molt recomanable per a gestors de crisis i criticadors de gestions de crisis, com, posem-ne per cas, la del COVID-19.
U-571 (U-571, 2000)
Peli de II Guerra Mundial – una altra – que va d’un capità americà que localitza els senyals d’un codificador que fa estralls entre les naus de la flota aliada en un submarí alemany, l’U-571 (d’ací el títol). Llavors organitza una expedició amb oficials de ‘nivell expert’ perquè naveguen fins el submarí, redueixen la tripulació i s’apoderen d’Enigma, que es el nom del codificador, mitjançant una maniobra que és una barreja del robatori del casino d’Ocean’s Eleven, dels jocs d’il·lusionisme de ‘Ara me ves…’ i d’una taula de trile de tota la vida.
Below (Below, 2002)
Una altra peli de submarins situada a la Segona Guerra Mundial, la última, que no té massa a veure amb la guerra. De fet es un escac i mat on un submarí americà, el USS Tiger Shark, recull un grup de nàufrags i ha de submergir-se de seguida perquè a la superfície l’aguaita un destructor alemany. Amb la cosa que quan s’enfonsa comencen a passar estranys succeïts que converteixen el Tiger Shark en una espècie de casa encantada de peli de sèrie B de terror, que no de guerra, prou aconseguida que et pega algun que altre ensurt.
La guerra freda i l’amenaça nuclear
Viaje al fondo del mar (Voyage to the Bottom of the Sea, 1961)
Per a molts cinèfils d’acabament dels anys seixanta del segle passat, aquesta pel·lícula i la sèrie que l’acompanyava són com la magdalena de Proust que ens trasllada a una infància en blanc i negre on començaven a créixer com bolets les primeres televisions Fermax i Lavis. Gràcies al Seaway el submarí protagonista i la seua tripulació encapçalada per l’almirall Nelson, el capità Lee Crane i el mariner Kowalski vam descobrir dues coses: l’estima per les sèries i que, sense saber-ho, la nostra vida penjava d’un fil d’acord amb les amenaces que vivíem cada setmana: catàstrofes nuclears, monstres marins, virus, etc.
K-19 (K-19: The Widowmaker, 2002)
Quan una pel·lícula es titula ‘El fabricant de vídues’ saps que una massacre t’espera només girar el cantó. El K-19 no decep en aquest sentit. Va d’un capità trempat (mot estimat per la seua tripulació) a qui destitueixen els superiors per dubtar que el seu submarí estarà a punt per a unes maniobres. El reemplaça un altre capità voluntariós que diu que ‘si ha d’estar estarà’. Però com que ‘el que no potser no potser i a més és impossible’ ben aviat comencen a sorgir problemes fins arribar a la massacre anunciada pel títol. La peli està bassada en fets reals ocorreguts el 1961 i silenciats durant dècades per la URSS
La caza del Octubre Rojo (The Hunt for Red October, 1990)
Tot i tractar-se d’una peli de Jack Ryan, agent de la CIA creat per Tom Clancy, un escriptor amb idees conservadores, neoliberals i militaristes; la peli no està gens malament. Narra les maniobres que un prestigiós general de la Unió Soviètica, acabat de caure el Mur de Berlín, fa per lliurar el submarí nuclear d’última generació ‘Red October’ als EEUU. Alta traïció. Però resulta intensa, enganxosa, conté sorpreses, sona repetidament el bonic himne de l’URSS i t’ensenya a realitzar la maniobra de Loco Iván per saber si et segueix algú.
Kursk (Kursk, 2018)
El problema d’aquesta pel·lícula – que no està malament – es que com en ‘La túnica sagrada’, ‘Lincoln’, ‘Killing Kennedy’ o ‘Titànic’ ja coneixes el final de la història la qual cosa, vulgues que no acaba restant-li interès a la narració. Com era d’esperar la peli explica la tragèdia que va patir el submarí nuclear rus de classe Oscar, K-141, sobretot després de l’explosió. I com la burocràcia, la negligència de les autoritats, els retalls pressupostaris, la por per mostrar les debilitats de Rússia davant del món i altres moltes coses, van provocar la mort de 118 homes en el mar de Barentsz el 12 de Agost de l’any 2000.
Phantom (Phantom, 2013)
Una altra pel·lícula sobre submarins russos avariats. En concret sobre el B-756 (en la realitat el submarí dièsel K-129) que va desaparèixer de manera misteriosa en plena guerra freda a finals de Març de 1968. Els protagonistes de la peli, Ed Harris i David Duchovny, especialista en misteris des de ‘Expedient-X’, són els encarregats de resoldre’l. Al final es plantegen un munt d’hipòtesis entre la que destaca la de que el B-756 va intentar (sense aconseguir-ho) simular un atac xinés a EE.UU. amb la intenció d’iniciar una guerra entre aquests dues països. El que vindria a ser una espècie de COVID-19 submarí.
Marea Roja (Crimson Tide, 1995)
Aquesta pel·lícula és un barreja de ‘Motín a bordo’ i ‘¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú on Gene Hackman i Denzel Washington es passen hora i mitja llarga debatent acaloradament a bord del submarí nuclear ‘Alabama’ sobre si convé o no provocar la Tercera (i última) Guerra Mundial. D’altra banda hi ha l’alçament que la dissensió entre els dos oficials provoca en la tripulació i que recorda ‘Torpedo’ (1958). Aquella peli on també hi havia un conat de motí per culpa de Clark Gable. I una escena inesborrable la del mariner pujat a l’antena de comunicacions mentre el submarí iniciava la maniobra d’immersió.
La hora final (On the Beach, 1959)
La hora final (no confondre amb la lluita final que és una altra cosa) és una pel·lícula angoixant i antinuclear que explica la història del comandant d’un submarí (Gregory Peck) que després que un holocaust nuclear (que ben bé podria haver provocat el ‘Alabama’) haja aniquilat la humanitat, té la missió de rescatar uns pocs supervivents i esperar amb ells l’arribada del núvol radioactiu que acabarà amb la espècie humana. Malgrat que sembla ‘El barco’ d’Antena 3 i que el missatge és rollo la vida del porc ‘engreixar per a morir’, hi ha un grup d’actors (Ava Gardner, Fred Astaire i Anthony Perkins) que pega un esclafit.
En el fondo del mar matarile rile rile
Abyss (The Abyss, 1989)
Aquesta és una pel·lícula singular perquè entre moltes d’altres coses és de les poques que parla d’un submarí americà desaparegut (això sempre els passa al russos i/o soviètics). Concretament el USS Montana que col·lideix amb un objecte no identificat i s’enfonsa en les Illes Caiman. De seguida l’Armada envia un equip d’experts per recuperar tota la informació secreta que portava el submarí. A partir d’ací es produeixen tota classe de succeïts alguns normals (tempestes, accidents, morts de secundaris, etc.) i altres de paranormals que, d’alguna manera, recorden als encontres en la tercera fase.
Esfera (Sphere, 1989)
La pel·lícula comença bé. Tot real i creïble. Un buc talla un cable (com passa amb les obres i la fibra òptica) i és descobreix una nau extraterrestre al fons del mar. Com es protocol·lari l’US Army envia un equip multi-disciplinari a la zona, en el qual es troba Sharon Stone, perquè investigue el succeït. A partir d’ací l’assumpte pren un caire cada vegada més metafísic i psicodèlic; sobretot quan l’esfera es manifesta i comencen a succeir-se les morts a causa d’un calamar gegant, d’un peix abissal i de meduses assassines. Aquesta última -molt acolorida- és recomanable veure-la amb l’ajuda de substancies químiques.
Profundidad seis (DeepStar Six, 1989)
DeepStar Six s’assembla com un ou a un altre ou a ‘Parque Jurásico’. No només perquè fa servir la Llei de Murphy que diu que ‘si alguna cosa por eixir mal, eixirà’ sinó perquè a més inclou en el repartiment una animal prehistòric del Silurià. Perquè… ¿quina cosa dolenta podria passar en una base submarina experimental carregada de míssils nuclears on el director fa explotar una càrrega de profunditat en una caverna on dorm un monstre prehistòric que es desperta amb més fam que Garró? Doncs això mateix. Una carnisseria.
Altres veus, altres àmbits
Black Sea: Mar tenebroso (Black Sea, 2014)
Mar Negre es una pel·lícula (postil·lada mar tenebrós en Espanya per si no resultava prou obscur el negre) que té la particularitat de ser una de les poques pelis on el submarí protagonista no té finalitats militars sinó que es d’ús particular. Concretament dedicat al rescat d’un tresor enfonsat en el Mar Negre. Rescat que es complica de mala manera, com sol passar amb les situacions i entre les persones quan hi ha diners pel mig, i que acaba com el rosari de l’aurora. La peli, que és una barreja de ’Asalto al tren de Glasgow’ i ‘Asalto a la comisaria del distrito 13 es un thriller submarí i no està gens malament.
Abajo el periscopio (Down Periscope, 1996)
¿Si fores un almirall deixaries un submarí recent eixit de fàbrica en mans del Dr. Frasier Crane? Ells tampoc. Es per això que quan l’esmentat tinent Frasier ascendeix a capità en lloc d’un submarí nuclear li assignen una carraca dièsel de la II Guerra Mundial amb una tripulació que sembla ‘La quinta del porro’ per dur a terme una missió impossible. Té moltes parides i distreu moderadament però per a comèdies amb submarins molt més recomanable ‘Operació Pacífic’ (1959) on hi ha Cary Grant, Tony Curtis, un submarí de color rossa i cinc infermeres que han de conviure amb l’eixerida marineria del USS Sea Tiger.
Life Aquatic (The Life Aquatic with Steve Zissou, 2004)
Life Aquatic més que una peli de submarins com sol passar amb les pelis de Wes Anderson és per damunt de tot una peli de Wes Anderson que està dedicada a Jacques-Yves Cousteau i que tracta d’un oceanògraf (Bill Murray) que va a la recerca d’un tauró jaguar assassí per convertir-lo en el protagonista del seu proper documental. L’expedició la realitza en una espècie d’Aerosub (com el de ‘Viatge al fons del mar’) i amb una tripulació molt singular i potent (des del punt de vista interpretatiu) amb el millor de cada casa, entre els que s’inclou el compositor de la banda sonora (què és una meravella) Seu Jorge cantant cançons de Bowie en portuguès. Una fantàstica i excèntrica comèdia
Yellow Submarine (Yellow Submarine, 1968)
Acabem està selecció d’aventures submarines amb una peli singular que al seu moment va ser qualificada d’avantguardista, excitant i molt original pel que fa al món de la animació i dels enginyis submarins. La peli que contava amb l’al·licient de les cançons de The Beatles a la banda sonora, explicava de manera psicodèlica la invasió que pateix el feliç poble de Pepperland pels ‘Maleits Blaus’ i com The Beatles ajuden a tornar les coses al seu lloc i aconsegueixen que els habitants de Pepperland i Blaus siguen feliços i mengen tofu. Aquesta sí que és molt recomanable veure-la amb l’acompanyament de substancies psicotròpiques. O en el seu defecte d’Optalidons amb Coca-Cola.