Vivim temps convulsos, plens d’incerteses i dubtes. Si fóra un viatger en el temps del segle XIX o principis del XX, de segur que enyoraria les tertúlies de cafè o els discursos dels grans líders polítics al congrés o les places de bous. Sempre m’han entusiasmat les bones històries, els contes que t’atrapen des de la primera paraula, la literatura plena d’adjectius, embolics o inesperats canvis de direcció.
Si em poguera transfigurar en eixe viatger quàntic, només parlaria d’un passat farcit de clàssics, de personatges que han marcat una època i diria una volta més –com un avi viatger en el temps emprenyat– que ja no es conten històries com abans.
Este viatger hipotètic viu al segle XXI, que en realitat és un apèndix del XX però amb tablets, internet d’alta velocitat i governs en funcions. És veritat: la narrativa s’ha tornat més superficial. Són temps de storytelling, un invent dels genis del màrqueting que consisteix, bàsicament, en explicar un producte o una marca fent focs d’artificis amb la paraula. Dit d’una altra forma, és el triomf del continent sobre el contingut, dels eslògans sobre l’esperit crític.
He aprofitat este estiu –ara sóc jo, un ciutadà d’este segle, un millennial que dirien els moderns– per a veure dos sèries de televisió que m’han fet reflexionar i molt –tal volta massa– sobre la importància de les bones històries i les narratives. Al cap i a la fi, el món és sinònim d’entreteniment i sorpreses. Necessitem comprar un relat que ens enganxe o que ens ajude a justificar els nostres fets. Estava pensant en l’actitud dels quatre principals partits espanyols i la seua capacitat –em pose dempeus– per les intrigues que ens estan regalant.
Però açò no va de política. Afortunadament. Com deia, vaig disfrutar de dos autèntiques obres d’art. La primera, de la que no contaré molt per això dels spoilers, és una minisèrie de la HBO, d’una única temporada. El seu nom, The Night Of, no diu massa, però l’argument és magistralment senzill: un jove americà d’origen pakistaní es troba davant d’un assassinat del que afirma no ser el responsable. Com hi ha històries amb més èxit que altres, la versió de la policia convenç a la fiscalia i el nostre pobre home acaba en una de les pitjors presons de Nova York en espera del juí. Precisament, les escenes del juí són, amb diferència, el millor de la sèrie. Potser influeix la meua afició a les novel·les d’advocats estil John Grisham, però sempre he gaudit amb les estratègies processals tant de la defensa com de la fiscalia. Al final, no importa tant si una persona és o no innocent. Si la història té suficients ingredients per al jurat, amb això bastarà per a prendre una decisió.
Una narrativa és la realitat. Evidentment, no és pot repetir un assassinat. Per la qual cosa, els membres del jurat només tenen les 
evidencies i, per damunt de tot, un relat creïble i ben lligat. És el que va passar a la segona sèrie: American Crime Story: The People v. O.J. Simpson. En deu capítols trepidants, amb sabor a documental, és reconstrueix amb un nivell de detallisme apostoflant (Gràcies per la paraula, Jordi Robirosa) el juí contra Orenthal James Simpson, un famós jugador de futbol americà als anys 60 i 70 que després va fer carrera a Hollywood, amb aparicions com a secundari en pel·lícules tan necessàries com Agárralo como puedas. Ací sí faré uns quants spoilers, ja que la història és prou coneguda. Simpson és acusat d’assassinar la seua ex dona –a la qual maltractava sistemàticament– i l’amant d’ella. Les probes són més que contundents, però Simpson reuneix un equip d’advocats famosos que van aconseguir –amb un storytelling impecable i uns errors imperdonables de la fiscalia– que O.J. fos declarat no culpable.
Esta és la força de les bones històries: poden suggestionar al més impassible dels éssers humans, però també tenen el seu revers tenebrós. En el cas d’O.J. Simpson, el seu dream team d’advocats no va convèncer gairebé ningú –ningú amb un mínim de trellat, clar– de la innocència del personatge. En el cas de Nasir Khan, el protagonista de The Night Of, ja veureu el que ocorre. La idea no pot ser més clara: si no està ben construïda per dins, hasta les històries que ens meravellen poden col·lapsar-se i quedar en un no res.
