L’any 1952, el compositor estatunidenc John Cage va escriure la peça d’avantguarda 4’33’’. Aquesta peça, te una durada exacta de quatre minuts i trenta-tres segons, la partitura permet ser interpretada per qualsevol instrument o conjunt, i el més particular de tot, es que el material a interpretar pels músic, es l’absolut silenci. En termes abstractes, l’absolut silenci no podria existir mai, però el que l’autor ens llença, son les mil i una possibilitats que poden ocórrer a la sala durant aquesta peça. Sons residuals, sorolls, moviments involuntaris, clàxons de cotxe propers inclús, passen a formar part de l’obra.

Doncs be, siga amb aquesta obra o no, el ben cert, es que a qualsevol espectacle performatiu, siga música, dansa, teatre… el públic sempre present, te la opció d’interactuar més o menys. O dit d’una altra manera, segons aquest es comporte, pot influir i contaminar, o no, el que passa a sobre de l’escenari.

Recentment vaig assistir a un espectacle de dansa contemporània al teatre Calderón d’Alcoi anomenat Yarin, tota una fusió molt recomanable d’entre flamenco i danses d’Euskadi, per cert; on un grup, no massa espavilat d’entre el públic, no deixava de fer comentaris, crítiques negatives i inclús riures grollers al respecte. No crec que els agradés l’espectacle, pot ser no l’entenien, pot ser tampoc ho pretenien. Podem no gaudir d’un espectacle, però això no ens dona dret a fer renous i constantment manifestar que no estem satisfets. Pot ser la persona de darrere o de davant està gaudint, o al menys ho estava fins que arribaren aquestes persones. Tots els teatres tenen per llei diversos cartells de “Eixida” ben il·luminats, i els poden fer servir perfectament per fer campana. Paga més la pena que gent així moleste deu segons eixint de la sala, que tota una hora d’espectacle, amb interrupcions cada minut.

Tornant ara a l’obra de John Cage, 4’33’’; podria tenir un paper inclús més experimental del que agafà a la seua concepció. Amb aquesta obra, queda completament exposat el parèixer i posada del públic a l’escena, és el mirall més fidel a, com la sala, d’escenari cap a endavant, es comporta front a un espectacle, o front al que tinga davant. Un mirall i jutge perfecte, a l’educació, bon comportament, i sobretot respecte a l’obra i en especial al públic company del seient de davant, darrere, esquerra, dreta… Com una mena de test de Turing, que fa uns anys comprovava fins quin punt una intel·ligència artificial es pot fer passar per humana, podríem fer servir 4’33’’ com un detector de gent que pot ser hauria de re-platejar-se com s’hi va al teatre, o a l’auditori.

Vivim a un país on el silenci fuig, o millor dit, fugim d’ell. El silenci molesta més que el soroll, i és aquest el germà perfecte per acompanyar qualsevol situació mínimament festiva. Fugim del silenci, el repudiem, l’aixafem i el vomitem si cal; en especial, quan més falta fa. No recorde un sol concert o espectacle de teatre als darrers anys a aquest país, i he viscut i fet concerts a molts altres; on no hagi sonat un telèfon, inclús amb l’advertiment sonor del principi; on no hagi esclatat el paper d’un caramel al mig del segon moviment d’una simfonia, o algú hagi parlat més de dues paraules seguides, sense ser necessari, i sense cap respecte, per suposat.

Si haguérem de passar un simulat test dels 4’33’’, estic segur que aquest país el suspendria amb nota. Si un no sap callar, molt difícilment sabrà escoltar. La cultura és el símbol més elevat de germanor i humanitat, i sempre ha de pretendre ser per a tothom, però malauradament, a vegades no tothom es per a la cultura, o al menys no per a tota.