Aquest llibre de poemes desprèn amor per tots els costats. Un amor que transmet la poetessa amb el seu llenguatge acurat, amb referències al paisatge (amors eterns farcits de llavors de cirera…), un amor nostàlgic, enyoradís, però amor amb una força aclaparadora que és focalitzat cap als éssers volguts.

Efectivament, aquest poemari vol ser el darrer bes fet a la mare i al pare, ara que ja no hi són, un homenatge pòstum, alhora que una mostra del dolor que sent per la pèrdua de tots dos i que continua vigent a les contrades més íntimes del seu cor.

La força colpidora dels versos de Sabater no deixa indiferent el lector i el fa còmplice d’aquest dolor desesperat, que és reviscut des l’enyor que provoca la distància creixent en el temps, pel traspàs del pare, i posteriorment de la mare. I aquests sentiments són vessats en un volum de trenta-tres poemes de vers lliure, amb dues proses poètiques inicials, que li ha valgut la concessió del XXII Premi de Poesia Alella a Maria Oleart.

Al primer text de prosa poètica, Rosa comença amb una evocació del paisatge, la qual és, en realitat, l’evocació dels éssers volguts. Un paisatge que anirà recorrent al llarg del llibre des del Carrer del Mig, tot passant pel camí de la Dula, la serra Falconera, Marxuquera, el Mondúber, etc., tots ells indrets de la seua comarca, La Safor, al bell mig de la qual cal enclavar el seu poble, Beniopa, i el forn dels Botija, on transcorre la seua infància i comencen els capítols de la seua vida que anirà desgranant al llarg del llibre, o si més no, aquells que li venen a la memòria i que fan duradora la reivindicació del record dels seus progenitors.

Aquella casa de Beniopa esdevé un santuari per a l’autora, un santuari de aquella divinitat que són els seus pares, i en el qual, tal com diu, els hi adora, els lloa, els glorifica i morirà en l’esperança d’una vida eterna al costat de tots dos.

La desesperança per la mort, la tristor agombolada, l’intens dolor per l’absència donen pas al record dels darrers dies del pare, un plany esgarrat per la malaltia que arrossega el cap de la família que descriu amb cruesa: Ossos sense encaixar. / La tortura d’aquells grans al cul que supuraven… i jo feia clots per enterrar la pudor dels mutilats.

Caminant pel veral de la memòria li arriba el record de quan tenia cura del pare, i el descriu amb un enyor no exempt d’amargor: Hui tinc por de tornar-hi, / de xafar el  jardí/ per on tu i jo passejàvem sense pressa.

Per sobre d’aquell record hi rau l’orgull, i aquí l’autora fa el paral·lelisme amb el poeta que admira, l’altre fill de forner, l’Estellés: Sóc la filla del forner i faig versos.

A partir d’ara, l’autora ens descriurà l’enyor des de les múltiples vessants d’aquest, que van molt més enllà dels simples records esgrafiats al plànol de la memòria. L’enyorança, la nostàlgia dels seus éssers volguts, són descrites amb tot d’imatges que abasten la totalitat dels sentits de l’ésser humà, i fan referència a la vista (les hores de llum i clarors a la matinada, la memòria que viu a les fotografies, la serra Falconera, plena de detalls, talment el vidre que reflecteix imatges), a l’oïda (Encara recorde els roncs rítmics dels pare, Amb esclops,/ la mort rondava pel terrat), a l’olfacte (Ella volia un forn de llenya/ i anar tastant aromes., La tardor, la primavera d’hivern/ s’estenia amb la seua olor particular) al gust (vesprades, d’oli, sal i pebre roig, Temps en què volíem menjar-nos el món.) i al tacte (Tot un goig entre els dits/ i el record de les vostres mans/ al damunt de la post/ mans que tallaven la pasta per fer les rosquilles els diumenges de nit, les carícies de les teues mans/de morter)  

L’autora fa recapte emocional de totes aquestes sensacions i amb el lirisme impregnat de dolor pel record que no cessa, va perfilant els versos que perpetuaran aquest record i arribaran al lector d’una manera directa per fer-lo partícip mitjançant la lectura acurada de tots i cadascun d’ells.

La nostàlgia, però, va evolucionant vers la recança. Abans de fer el comiat, l’autora defineix el calendari de l’enyor, i al darrer poema s’enfronta a la mort,  sabedora del fet que aquesta la visitarà algun dia. Després d’un repàs meteòric a tot allò que va fer la seua mare en vida, clourà amb un breu raig d’esperança: viure amb el record present, però vivint de nou:  Aniré a casa i en parlaré / per poder tornar a començar.